DEL MAR A L'ANETO - 2ª PART

Dijous 2 d'abril el Xavi s'ofereix per acompanyar-me a Vinaixa, des d'on arrancàvem a les 8h en direcció a l'Albi per la carretera antiga. En Xavi em va acompanyar uns km, girant cua entre l'Albi i Cervià de les Garrigues. El dia va començar molt fred, 3ºC, però el solet anava escalfant l'ambient. De totes maneres no em vaig treure les malles i la jaqueta fins ben entrat el migdia. Entro ja a una nova comarca, les Garrigues. De moment ja n'havia creuat 3: el Tarragonès, l'Alt Camp i la Conca de Barberà. Canviava el paisatge ple d'oliveres i de grans desnivells. Passat Cervià agafava la pista asfaltada que em portaria a Castelldans en uns 14 km d'un constant puja-baixa. Entre el fred i l'ambient altiu del lloc anaven passant els km fins que, després de Castelldans, començava la frenètica baixada cap a Puigverd i Artesa de Lleida, des d'on només quedava la llarga recta que em portaria a la capital del Segrià abans de les 11h.

Animat pel bon ritme que anava portant vaig començar a fer un plantejament nou de l'etapa. Anava menjant cada 2-3 hores parant 10-15 minuts màxim. D'aquesta manera creuava Lleida i agafava direcció a Alpicat (on parava 10 minuts a comprar plàtans i xocolata amb avellana) Malpartit i la Saira per una pista asfaltada genial. Les oliveres s'havien convertit en fruiters i camps de sembrat. La sort de no tenir massa vent de cara va fer que arribés a Almacelles sobre les 13,30h, passant abans pel costat de les restes del castell de la Saira, datat del s.XI i situat en un turonet envoltat d'una fauna que em veia passar amb ulls incrèduls. Realment un paisatge sense ningú, et sents com l'últim ciclista en terres catalanes.

A Almacelles feia una tercera parada. El sol ja escalfava una mica més i em treia la jaqueta. Mirant el mapa m'anava fixant objectius de curt avast en un temps relatiu a la velocitat que portava que era d'uns 16,5 km/h. També sabia molt bé el recorregut que m'esperava per endevant, i així mentre anava devorant km vaig decidir canviar els plans inicials que giraven cap a Tamarite de Litera i Benabarre. L'opció de continuar cap a Binéfar i pujar a Graus per Fonz em va semblar molt més raonable ja que el terreny no fa tant desnivell i el paisatge de la Litera és espectacular a aquesta época de l'any. A aquesta alçada ja havia creuat les 5 comarques catalanes, del Tarragonès al Segrià. Entrava ja a Aragó!

Arribava a Binéfar sobre les 14,30h i de nou feia parada per fer un cafè i relaxar una mica les cames, que per sorpresa meva les notava massa bé. D'aquí anava a buscar la carretera de San Esteban de Litera on m'esperava la primera pujada forta després de dinar. El sol encara estava en el seu punt més cenital, i me'l mirava de reüll demanant-li que aguantés, que la seva companyia em recomfortava, i molt. Va ser mentre feia el cafè a Binéfar que em vaig començar a proposar el fet d'arribar a Benasque aquell mateix vespre.

A la zona de la Litera recorria els poblets de San Esteban, Azanuy, Fonz, Estada i Estadilla, on arribava cap a les 16,30h, sempre amb el Pirineu aragonès com a teló de fons, senzillament un espectacle. En aquest tram d'una bellesa paisatgística extraordinària em vaig acompanyar d'una mica de música. Realment hi ha una sol.litud extrema, i els únics animals que m'anaven acompanyant eren els falcons que resseguien els camps de sembrat buscant ratolins. Passo Estadilla i arribo a la nacional de Barbastro a Graus. Al migdia el trànsit no era pas dens i el voral excel.lent, així que sense massa més temps per perdre passo per l'espectacular congost d'Olvena i arribo a l'embassament de Barasona en poc més de 40 minuts. D'aquí agafava el carril bici que hi ha fins a Graus, tot un plaer ciclar per un carril tot per tu.

A Graus conflueixen el riu Ésera i el seu afluent l'Isábena, amb un pont romànic molt ben conservat i el monestir de la Vírgen de la Roca que vigila la vall des de les alçades. Nova parada per menjar una mica i realment començo a tenir clar que puc a arribar a Benasque. Queden 60 km, els que fan més pujada, per si vaig fent xino-xano crec que pot sortir bé. Em conec el terreny i sé on he d'afluixar per no carregar les cames més del compte. El sol encara llueix altiu, sembla que hagi escoltat les meves propostes amistoses...

Enfilo la carretera A-139 en direcció a Campo. Ja fa una bona estona que tinc els Pirineus nevats davant meu, des d'Ordesa fins les Maladetes, passant pel Cotiella i el Turbón. El cel blau retalla les muntanyes amb una cromacitat genial. Les meves retines ho agraeixen. Abans de Campo passava per Torre de Ésera, Morillo de Liena, Perarrúa, Besians i Santa Liestra. A Campo giro el cap i veig el massís del Turbón ben pelat de neu i penso en com trobarem la vall de Coronas per pujar a l'Aneto. La temperatura encara ronda els 18-19ºC i continuo en direcció a Seira per la N-260 ja entre muntanyes cada cop més altes i congostos altius que van tapant els rajos de sol. Després de Seira vindria el congost del Ventamillo que dóna entrada a la vall de Benasque, abans però he d'arribar a el Run i Castejón de Sos, on faig una última parada per afrontar els últims 14 km. 

Són les 20h i encara hi ha claror de dia així que vaig pujant cap a Villanova, Sahún, Eriste i cap a les 20,45h arribo a l'entrada de Benasque, ja fosc i negre. La pell de gallina per haver fet 200 km amb la bici, cosa que no havia fet mai, i també perquè era la ruta que acostumàvem a fer quan érem petits per pujar a la vall. Molts records que sempre em portaven un somriure als llavis. Aviso a l'Edu que em guardin sopar i després de la foto de rigor arribo al camp base sobre les 21,10h. Missatges als companys que m'han anat animant durant tota la jornada i sobretot gràcies a una météo esplèndida i a un plantejament de jornada impecable, sobre la marxa...!

Salut

pep

DEL MAR A L'ANETO - 1ª PART

Arriba setmana santa i començo a maquinar en algun projecte d'aquells que fa temps hi ha al "tinter d'idees personals". L'Edu va a passar uns dies al camp base de la vall de Benasque i això em fa saltar el xip d'un d'aquests projectes que estava en "stand by": unir el mar que tinc a la vora de casa amb el cim més alt del Pirineu, és a dir, unir els zero metres amb els 3.404 m de l'Aneto. Fa uns anys, quan encara no practicava bicicleta de carretera, la idea era fer-ho amb la bicicleta de muntanya. La facilitat que dóna l'asfalt, però, va fer que em decidís pels pneumàtics de 25 mm. Així doncs em vaig posar a triar l'itinerari que recorreria carreteres secundàries i pistes asfaltades amb algun tram de nacional inevitable.

Preparo les alforges amb sac de dormir, aïllant, carmanyola, roba de recanvi i de muntanya, estris de recanvi i la càmera fotogràfica. Les botes, piolet i crampons les vaig deixar a l'Edu que les prendria amb la furgoneta. El dia abans de marxar poso pneumàtics més gruixuts mixtes per poder fer algun tram de pista. Tot a punt per començar. 

La Marta m'acompanyava a la platja del Miracle de Tarragona, des d'on arrencava a les 8,45h del dimecres 1 d'abril. El temps, esplèndid, amb un cel ben blau i una temperatura fresqueta que convidava a pedalar, semblava que havia d'aguantar uns quants dies. Començo a donar pedalades recorrent la platja i creuant Tarragona per agafar direcció als Pallaresos, la Secuita, Vallmoll i la Masó, on m'he d'aturar per una punxada inesperada. De fet ja em va bé perquè començava a tenir una mica de gana, així que vaig aprofitar per fer un mos. El pneumàtic del darrera comença a rascar amb el quadre i m'hauré d'acostumar al sorollet que genera. Aprofito per reparar la càmera punxada i arrenco de nou cap a Picamoixons, la Riba i Vilaverd. Aquí vaig anar a buscar la carretera antiga cap a Montblanc, on hi ha algun tram de terra.

Arribo a Montblanc i la punxada  m'ha fet enderrerir una mica ja que necessito una mica més de pressió per rodar millor. Paro a visitar al David Xixonenc que em regala una de les seves barretes energètiques Xixo Power. Gràcies nanu, són collonudes!! Arribo a l'Espluga de Francolí a temps per aturar-me a la botiga del GR-171, on entrava a posar més pressió al pneumàtic i a comprar una càmera de recanvi. Al posar més aire la roda del darrera comença a rascar més al quadre, amb la qual cosa vaig frenat, i només sóc a l'Espluga. Mirem de fer alguna cosa però poc es poc fer. Queda clar que no puc anar amb aquest fregament, per vàriers raons: anar frenat amb bicicleta és molt incòmode, i per altra banda el pneumàtic s'ha començat a menjar la primera capa de carboni del quadre, sense contar les 4 punxades consecutives que vaig patir de tornada a Alcover.

Davant d'aquesta situació decideixo abortar el projecte i anar a la botiga a canviar els pneumàtics. Resulta que les càmeres que portava eren massa petites pels pneumàtics massa gruixuts, i cada vegada que inflava i arreglava la punxada, la càmera petava per la vàlvula. El mateix Xavi m'anima a continuar l'endemà. Faig balanç del què suposava haver perdut gairebé una tarda i decideixo continuar l'endemà des d'on ho havia deixat.

Salut

pep

LA RUTA DELS FRUITERS EN BTT

Fa dies que vaig rebre la proposta per part de l'AEM (Associació Excursionista Montmell)de realitzar una volta en bicicleta per la zona del pantà d'Utxesa. El tema principal: gaudir de la floració dels arbres fruiters que hi ha a la zona. Quedem al punt f'informació del pantà sobre les 9 del matí. Allí començarem a pedalar un grup força nombrós de 24 persones, que amb les jaquetes de colors llampants harmonitzàvem, a la nostra manera, amb les tonalitats rosades/violàcies de les flors dels fruiters. 

Les primeres pedalades les realitzem per la vora del pantà del Secà i el canal de Seròs fins al cementiri de Torres de Segre, on agafem direcció a l'ermita de la mare de Déu de Carrassumada. Amb la primera pujada del dia algunes jaquetes comencen a fer-se un lloc a les butxaques dels maillots. Després de la foto de grup i les vistes esplèndides que tenim des de l'ermita girem cua i continuem cap a la vall del Secà on podem veure les restes d'unes salines formades pel propi pantà.

D'aquí, després d'una breu pujada, arribem a un dels miradors del pantà d'Utxesa, des d'on quedem comletament envoltats d'aigua i terra (al'estiu ha de ser un bon cau de mosquits tot aquesta zona...). Anem a buscar el pas de la pleta del Mariano per tornar al punt d'inici. De moment la calitxa que hem anat trobant no ha deslluït els fruiters que mostren la seva floració amb l'orgull que els caracteritza, donant-nos una lliçó de biologia que ens deixa amb la boca oberta. La veritat és que els colors que anem empassant per les retines són cada cop més potents, fins al punt d'arribar al color fucssia.

Esmorzem una mica per continuar pel canal de Seròs en direcció a Aitona. L'espectacle de colors és cada cop més aufanós i fa que parem cada centenar de metres a fer fotos. Sembla com si mai haguéssim vist un presseguer florir... Creuem el Segre i realitzem l'ascenció a l'ermita de St Joan de Carratalà, des d'on gaudim d'una panoràmica del riu i els camps esplèndida (no se m'acudeixen més adjectius per descriure el paisatge). Baixem a Aitona i continuem per pista asfaltada fins a l'inici del recorregut.

He tingut una breu però interessant, com sempre, conversa amb la meva "Orbea", i és que a ella cada cop l'emociona més aquest tipus de sortides que donen ales a la imaginació, a la espiritualitat que tots portem dintre, i que en definitiva fan que tot plegat valgui la pena viure en aquest MÓN!

Una jornada excel.lent amb una companyia immillorable. Per fi he pogut pedalar amb gent que tan sols coneixia de xerrades i/o per part d'algun familiar. Un plaer i ja podeu comptar que hi tornaré.

 

Salut
pep

CAT947 - LA SEGARRA

ajuntament de Talavera

Diumenge passat em trobo amb el Lluís, l'Albert i en Josep a les Oluges, on comencem la volta als municipis de la comarca de la Segarra. Encetem el dia amb una mica de fresca tot i que la previsió meteorològica és bona. Arribem a Cervera molt ràpid i continuem en baixada direcció a Granyena, però ens passem la bifurcació que porta a la Curullada, on hem de fer foto a l'ajuntament... Toca recular i remuntar però en mitja horeta ho tenim fet. Arribem a Granyena on ens espera el Josep, que aquesta primera part ens farà de suport. Ens adonem que la Segarra no té res de "plana", és un constant puja-baixa per entre camps de sembrat espectacularment verds.

Arribant a Granyena

Des de Granyena enllacem una sèrie de carreteres secundàries i pistes asfaltades que ens portaran a Montornès, Montoliu i la Guàrdia Lada, on parem a fer un petit mos. La temperatura ja comença a ser més que acceptable i es roda molt bé. A part la circulació motoritzada és gairebé inexistent. Arribem a Talavera per una pista asfaltada que trobem gràcies al GPS. "Bingo"!. Tornem a la carretera que ens baixarà en un tres i no res fins a St Antolí i Vilanova. Aquí em començo a treure una mica de roba ja que tot seguit hem d'encarar la pujada a la Panadella, on enganxem la nacional de Lleida a Barcelona amb un trànsit increïble. 

La Guàrdia Lada

A la rotonda girem a l'esquerra en direcció a St Guim de Freixenet i Estaràs, on fem una nova parada per menjar. És curiós com va passant el dia damunt la bicicleta amb un parell de nanus que tan sols he conegut d'un matí... Sensació molt recomfortable al veure que hi ha gent que comparteix afició i filosofia. D'Estaràs continuem cap a St. Ramón, on ens espera en Josep que s'apuntarà a pedalar amb naltros uns quants km... En Josep està molt fresquet i amb ganes de pedalar i ens posa un ritmet que ens fa pujar la mitja del dia. així arribem amb baixada a Ivorra, ben situat dalt un turó i envoltat de paisatge segarrenc. Tornem enrera i continuem fins a Torà i Biosca, a mig camí de Guissona i Solsona. Passem la rotonda i anem fins a Sanaüja, el municipi segarrès situat més al N. S'apropa l'hora de dinar i decidim arribar-nos a Guissona on pararem a fer un entrepà reconfortant per als últims km.

Abadia de St Ramón 

Sortim de Guissona cap a St Guim de la Plana i el Llor per pistes asfaltades que són una veritable delícia. Continuem cap a Torrefeta des d'on retornem per la carretera fins a Tarroja. Aquí em despedeixo dels companys després de 130 km junts. Jo he de tornar a les Oluges a buscar la furgo, així que baixo cap a la Prenyanosa i Malgrat enmig d'una vall ferma que em portarà de pet al punt de sortida per una pista de terra que no tinc cap problema de superar amb els pneumàtics de 28 mm...

Una nova jornada de bicicleta per descobrir el nostre país amb bona companyia i iniciativa. Genial. Merci nanus...!!

Salut

pep

PORT DEL COMTE - EL VULTURÓ, 2.348 m

Continuem la temporada d'esquí de muntanya amb l'Edu. Arribem al Port del Comte sobre les 9h. Preparem el material i comencem a remuntar les pistes des del remuntador del Sucre fins arribar a un coll on ens desviem cap a l'esquerra remuntant les pistes fins arribar al Portell de l'Ós, des d'on tenim unes vistes excel.lents del massís del Port del Comte, la serra d'Ensija, Serrat del Verd i Serrat del Querol. Girem cua novament fins al coll i continuem per la pista nevada fins al coll de Tancalaporta, on encarem, a la dreta, la canal que ens portarà de dret fins al turó del Vulturó, al devant mateix del Padró dels 4 Batlles. Degut a les ventades de la setmana passada ens hem de treure els esquís per arribar al turó, i per tant dessistim de realitzar l'ascenció al Padró dels 4 Batlles.

Ha fet un dia espectacular amb un cel de foto que ens deixa albirar molts dels massissos catalans, començant per Montserrat, el Cadí, el Pedraforca, el Montsec, Boumort i un sense fi de serres i muntanyes que ens omplen d'aire net. La baixada la realitzem per la canal que porta del Prat de Brotons, des d'on acabem de realitzart el descens fins al Sucre, on hem començat.

Salut

pep

CAT 947 - ALT CAMP

Rebo un mail del CCA dient que hi ha una gent de Falset que està realitzant la volta per tots els municipis de Catalunya per etapes. Diumenge passat tocava la comarca de l'Alt Camp i sortien de Montral, passant després per Alcover i acabant a la Riba. Visito la web del Lluís i l'Albert, CATALUNYA 947, i em motiva moltíssim la seva idea, així que envio missatge per trobar-nos a Alcover el diumenge a les 8,30h.

Fa fred a primera hora i els companys arriben a Alcover ben congelats. L'astre rei, però, comença a posar-nos en òrbita quan entrem a la plana de la comarca en direcció al Milà, el tercer municipi del dia. Aquesta idea em rondava pel cap de fer-la de manera íntegra però em faltava companyia. Sóc del parer que aquests tipus de rutes són millors compartides. La idea principal d'aquests dos prioratins és fer-se una fotografia amb el rètol de tots els municipis per on passen.

Del Milà continuem cap al Rourell i la Masó, des d'on enfilem la breu pujadeta cap a Vallmoll. D'allí passem per la pista asfaltada dels Garidells i arribem a les gunyoles per la nacional. El temps va passant però la climatologia és molt bona i el fred es suporta bonament. Seguim en direcció Perafort per agafar el trencall a la Secuita i l'Argilaga, des d'on continuarem per la carretera cap a Nulles. He de plegar a les 11,30h per històries personals però encara els puc acompanyar una estona més, així que seguim fins a Vilabella i tornem enrera per arribar-nos a Puigpelat i Alió. D'aquí agafarem la pista asfaltada cap a Alió. El vent comença a molestar de valent, però el repte continua endevant. 

Jo em despedeixo del Lluís i l'Albert i els deixo amb el seu repte de l'Alt Camp. Segur que coincidim més endevant en alguna altra comarca. ENDEVANT NANOS...! Això és Brutal!!!

Salut

pep

NEU I PEDALS A PRADES

Un dimecres de febrer em desperto amb volves de neu caient per tot arreu. La neu no quatlla a Alcover però sí a molts indrets del sud del país. El fred dels dies següents serveixen per aguantar la neu caiguda, així que quan arriba dissabte al matí en Joanet proposa pujar a Prades per veure els efectes de la pols ciaguda del cel. La temperatura a les 9h és de -1ºC però fa sol i ens dóna l'esperança de poder entrar en calor més endevant.

Comencem remuntant la carretera de Montral, on ben aviat podem començar a gaudir d'un paisatge gairebé hivernal. Als tombs ombrívols s'ha d'anar en compte per si queden restes de gel. Arribem a Montral i el fred és soportable, tot i així portem les mans i peus gelats i força insensibles. Continuem per la carretera que ens durà a Capafonts. Aquí l'asfalt està molt més exposat a l'ombra i el fred s'intensifica de cop i volta a mesura que anem agafant revolts gelats. Decidim fer una aturada al bar de Capafonts per entrar una mica en calor. 

Havent reposat una estona i després que un llevaneus ens fes que "no" es arribar a Prades decidim tirar amunt cap al coll de Capafonts. La carretera està força neta i el sol comença a escalfar una mica. Tot i així no pujarem dels 5ºC en tot el matí. Arribats a la cruïlla de la Febró decidim arribar-nos a Prades per veure com està el paisatge. Fem unes fotos a la plaça i tornem enrera en direcció a la Febró, on arribem uns 30 minuts més tard. El paisatge es mostra sublim, la neu i la llum d'hivern fan que el gaudim en desmesura i que els quilòmetres vagin passant sense massa esforç.

Continuem la carretera en direcció a la Mussara, passem per la cruïlla de l'Arbolí i seguim per la carretera de Vilaplana per agafar la pista a l'Albiol. La nostra sorpresa és que aquesta pista està completament gelada des de l'entrada de la carretera. La neu s'ha anat amuntegant als laterals de la carretera fins al punt que hi havia trams en què solsament hi havia un carril per poder passar. Algun vehicle desmesurat i amb una mica d'estrés ens ha passat a tocar per no esperar-se a què hi hagués espai per poder adelantar... Colla d'inesptes...!!!

Baixem fins a Vilaplana ja sense rastre de neu i encarem l'última pujada del dia, el coll de la Batalla. El sol ja fa una estoneta que escalfa de valent a la cara sud del massís de Prades. Arribem a la Selva del Camp i continuem cap a Alcover per la carretera antiga. Una volta d'unes 5 horetes amb bona companyia però, sobretot, amb un paisatge que costa de veure tan nevat.

 


Salut
pep

BARRANC DE FRAGUERAU: ST. BARTOMEU

La nevada de dimecres passat va fer saltar alegria a la gent de les contrades del sud. Així doncs vam organitzar una quedada per anar a xafar neu i endinsar-nos al sempre fantàstic barranc de Fraguerau, en ple cor del massís del Montsant. Quedàvem a Ulldemolins des d'on recorreriem bona part del camí de les ermites fins que la neu ens va fer apartar a un lateral de la pista. Comencem a caminar en direcció a l'ermita de St Antoni, que per la meva sorpresa estava oberta al públic.

Deixem ja l'ermita darrera nostre i anem resseguint el GR 65.5 que s'endinsa, poc a poc, al barranc de Fraguerau. Ben aviat el camí ample deixa pas a un senderó nevat que comença a les Cadolles Fondes, l'entrada principal del riu Montsant que desemboca al pantà de Margalef i que continuarà territori avall fins a desembocar al riu Siurana, que alhora va a espetagar a l'Ebre. El cel està tapat, inclús amb una mica de boira, però el fred és molt suportable (a Ulldemolins estàvem a -5ºC). Trobem una altra colla d'excursionistes que també volen arribar a l'ermita de St Bartomeu, un dels punts més màgics i entranyables del massís del Montsant.

Ben aviat comencem a entreveure les formes rocoses amb què ens ofereix la natura montsaniana: la Roca Balladora, el Budha, la Sella, la Cadira, el Camell, etc... Realment em sento embadalir davant tanta potència natural..! Arribem finalment al pont penjant que dóna l'entrada a la barrancada de St Bartomeu. Amb compte, travessem el pont balladís i ple de neu, i continuem pel GR fins que ens endinsem barranc amunt, entreveient algunes de les formes rocoses des de l'altra vessant. Impressionant! 

Arribem finalment a l'ermita de St Bartomeu, que mai deixa de sorprendre'm. La pau aquí hi és garantida, i amb l'empolsinada que hi ha a la muntanya l'indret esdevé encara més pulcre, gelat però sincer. Deixem que les emocions es deslliurin una estona d'aquesta imatge. Ens refugiem a sota la balma de la cova que es troba al costat de l'ermita, on fem un mos. El vi també purifica l'ànima, però aquest cop és el paisatge i l'aire d'hivern qui fa aquesta funció.

La tornada la fem pel mateix camí que hem utilitzat a l'anada. Realment és una excursió de matí que ningú s'hauria de perdre... Gràcies nois/es per la companyia.

Salut

pep