Pàgines

28 d’ag. 2013

URKIOLA

L'endemà de visitar el parc natural d'Aizkorri m'apropo fins a Mondragon, Elorrio i Durango per fer nit al coll d'Urkiola, un dels ports de carretera més durs del país vasc (deu ni do amb les rampetes i els peraltes...). El temps continua estant emboirat, però decideixo ser pacient, sopar una mica, dormir i l'endemà ja veuré. Per la nit ha ploviscat una mica i el matí es lleva tapadot. Aparco la furgo al costat del santuari d'Urkiola i mentre esmorzo continua la tònica del dia anterior. Així doncs em torno a posar la jaqueta i vaig fins a un punt d'informació on hi ha el mapa del parc. Faig una foto per anar una mica guiat... La meva idea era fer una ruta circular al pic de l'Anboto (1328 m), una espectacular piràmide calcària que deixa bocabadat a tothom amb la seva figura tan esbelta, però no sé si serà possible degut a la boira...
Començo a caminar per una pista amb uns avets molt espessos i una vaca que no em mirava amb massa bons ulls. Quin goig passejar per aquest indret! La boira va i ve, però ja he après que en aquest país no et pots fer enrera, així que continuo fins que arribo en una cruïlla on hi ha un pal indicador. Cap a l'esquerra arranca la pujada a l'Urkiolagirre, que amb 1010 m és la talaia més ben situada per poder gaudir de l'entorn, així que cap allí vaig. Altre cop em trobo a un ramat de cavalls pasturant herba d'uns turons que no s'acaben mai. Quina maravella, una altra conversa amb un cavall maquíssim (ara no recordo el nom...). Continuo pujant i arribo al cim de l'Urkiolagirre. Mentrestant el cel es va obrint poc a poc i puc divisar la vall de Durango i Ellorio, així com les serres d'Arrazola i Olazábal, amb l'Alluitz (1028 m) en primer terme. Genial benvinguda a aquest segon parc natural...
Baixo per l'altre costat de la muntanya, seguint a un corredor de marathons que desapareix en la llunyania. En 30 minuts torno a ser al punt de partida.















salut
pep

AIKORRI

Primer dia al País Vasc. Arribo a la zona de Zegama, Segura i Oñati, on faig una visita i quedo maravellat amb  els palauets que s'hi conserven de l'edat mitja, amb grans portalades de pedra amb els escuts familiars ben grans i retallats a la paret. El temps està emboirat però no fa fred, així que m'arribo a la basílica d'Arantzazu, una de les més importants de la comunitat vasca juntament amb les de Sant Ignacio de Loyola i Zumarraga. Passo la nit entre boires que no semblen aixecar.
L'endemà la tònica continua igual, però mentre esmorzo veig a la gent que es va preparant per caminar, així que decideixo fer com els locals, aquí a la nostra terra el mal temps ens impedeix realitzar moltes activitats. Començo a caminar amb la jaqueta posada per un camí ample seguint marques de PR. El bosc és impressionant i la caminada se'm fa molt agradable. La idea és anar fent i arribar el màxim amunt possible. Aquest parc natural alberga el punt culminant del país vasc, l'Aitxuri de 1550 m.
De sobte el camí arriba a uns prats on el camí queda senyalat per una filera d'arbres que surten d'enmig de la boira. Sóc a la zona d'Urbia, on trobem l'ermita del mateix nom i una caseta-refugi que reb a la gent amb música vasca i sidra, així que em sumo a la festa i faig una parada. El cel, com per art de màgia, comença a escampar la boira, mai més ben dit, i es comença a veure el paisatge que he vingut a descobrir. Mentre saborejo la sidra s'obre devant meu l'aresta cimera dels pics més alts del país (Aitxuri, Aketegi i Aizkorri). Genial!!!
Canvio els plans i començo a remuntar praderies per veure si puc arribar al peu de l'aresta, que des de baix fa una mica de respecte. Insisteixo en fer amistat amb un cavall mig domesticat que menjava herba fins que m'he topat al seu pas. La conversa amb els cavalls sempre val la pena... Continuo pujant fins als 1400 m però la boira torna a fer acte de presència. Llavors decideixo que fins allí he arribat. Miro el GPS i busca una alternativa per tornar al santuari d'Arantzazu, així que vaig a buscar el PR que baixa per l'altre costat de la carena. Torno a caminar entre boira força espessa durant una hora fins al santuari.
Excursió que val molt la pena només per conéixer el parc natural d'Aizkorri, un dels més grans del país vasc.













salut
pep

27 d’ag. 2013

URDAIBAI - LEKEITO - NAVARNIZ

Continuo per la costa Bizkaina. Aquest cop decideixo fer una volta per la reserva de la Biosfera d'Urdaibai, i allargar-ho per la comarca de Navarniz, passant per Lekeito i Munitibar.
Surto del costat del castell d'Arteaga en direcció a les platges de la costa i les marismes que coformen la zona d'Urdaibai, format pels pobles que queden entre Gernika i Bermeo, entre els què trobem Mundaka, conegut mundialment per tenir unes de les millors onades del món surfista. Jo vaig resseguint la carretereta que va resseguint la costa fins arribar a Lekeito, passant pel poblet de Ea, on estan de festa major i tinc problemes per creuar el poble, la gent no em deixa passar...
A Lekeito també estan de festa. Em trobo amb una parella de cicloturistes molt carregats i vaig fins al port perquer. Aporofito per menjar un parell de plàtans i una mica de raïm, que formaran part del meu dinar. D'aquí continuo cap a Oleta, on trenco a la dreta cap a Gizaburuaga. Aquesta carretera està marcada com a itinerari per bicis de carretera, i que forma part de l'extensa red que té aquesta comunitat, i que es gaudeix d'una manera brutal, amb paisatges canviants que ens deleiten fins al fons de la retina. Les senyals de respectar el 1,5 m a l'hora d'adelantar són constants, i els conductors ho respecten moltíssim. No he tingut cap ensurt durant aquests dies, més aviat tot lo contrari, es roda molt tranquil.lament. 
Vaig remuntant la vall del riu Lea fins arribar a Munitibar, on faig una segona parada per continuar en direcció a Errenteria. La carretera és fantàstica, gairebé sense trànsit. Arribo a l'encreuament que em marca Nabarniz a la dreta. Començo la carretera sense saber el què m'espera, em trobo bé i vaig pujant a bon ritme. Al final resultarà ser el port del dia i els últims km s'em fan força durs, amb rampes que arriben al 10-12%. Les vistes però són esplèndides mirant direcció Gernika. Encaro ja la baixada per Ereño i finalment al punt de partida. 
Una volta sensacional que s'ha d'agafar amb calma sinó volem patir massa. En total uns 80 km i 1300 m+.

















Salut
pep

BAKIO - MUNGIA

Després de dos dies de muntanya pels parcs naturals d'Aizkorri i Urkiola em dirigeixo cap a la costa de Bizkaia, concretament a la zona de Bakio. Després de visitar l'impressionant ermita de St Juan de Gaztelugatxe, literalment penjada sobre el mar, decideixo fer una petita volta per les carreteres que envolten aquesta regió.
Surto de Bakio, centre neuràlgic del surf a la costa occidental del país vasc, i començo a pujar per la carretera que recórre la costa, passant per Goitisolo. Deu ni do amb la pujada, no me l'esperava pas. Tot i així el ferm, les vistes i el traçat són espectaculars. Els boscos són d'eucaliptus, un pèl surrealista però molt còmode si tenim el nas tapat. Arribo a l'encreuament en direcció a Mungia - Bilbo. Continuo navegant per entre eucaliptus fins a la vall que porta a Mungia, la zona de Maruri Jatabe, on continuo per la carretereta que va pujant mica en mica cap a Zubiaur remuntant el riu Bakio. Arribo al coll després d'un portet al 4-5 %, des d'on encaro la frenètica baixada cap a Bakio. En total uns 30 km en 1 hora i mitja i uns 500 m+...!!!






Salut
pep

TXINDOKI - 1340 m

Últim dia de la meva curta estada pel país vasc. La nit anterior vaig pujar fins al poblet de Larraitz, en ple cor del parc natural d'Aralar. La idea era intentar l'ascenció al mític Larrinarri, més conegut com a Txindoki. El matí es llevava molt tapat amb plugims tímids, com ja ha estat costum aquesta última setmana. La boira per acompanyar el concert meteorològic d'aquesta part de la península feia de directora. Esmorzo una mica a la furgo i sense treure'm els texans decideixo posar-me les botes i anar a fer una volta. El punt d'informació està tancat els dilluns, així que vaig a lo fàcil. El paisatge es converteix en una delícia per als ulls. Sembla talment que ens trobem enmig de qualsevol zona dels alps suïssos o bavaresos. Increïble!!
Començo per la pista marcada com a PR en direcció al Txindoki. En menys d'un km la pista es transforma en senderó, que mig invaït per un ramat de vaques va pujant sense descans. El ferm està tot enfangat degut a la pluja de la nit anterior i a les petjades que deixa la gent i les vaques. Tot i xií vaig fent fins que la boira es comença a tancar bastant. 
Vaig amb el GPS, així que el tema boira no em preocupa, i el nivell d'humitat no sembla mullar massa, així que decideixo continuar amunt, xino-xano. Els texans em comencen a molestar bastant però la passejada és molt tranquilitzadora, i tot i que no veig paisatge em sento còmode i m'és agradable. Arribo a una font. Continuo oel senderó que es continua enfilant cap al SE. És una llàstima que no pugui veure el què tinc damunt del meu cap perquè segur que és una maravella.

Arribo a un collet on trobo un pas per un vallat. Segueixo les marques de PR fins a un pal indicador, on continuo en direcció Txindoki. Estic ja sobre els 1100 m d'alçada, és a dir que només em queden 200 m de desnivell. El terreny ara s'ha transformat en prats alpins i mig rocallam, però el fang continuo fent força penosa l'ascenció. Arriba a un segon collet, on deixo les marques de PR i continuo cap a l'esquerra seguint marques grogues. Uns metres més amunt, sobre els 1250 m, el terreny ja és massa fangós i inclinat com per gaudir del final d'ascenció. No es veu més enllà de 20 metres, i s'ha de pujar de forma molt incòmode a quatre grapes. Finalment decideixo tirar avall i deixar-ho per una millor ocasió.
Arribo novament a la furgo amb la sensació d'haver après a ballar una mica sobre terreny vasc, i és que el fang me n'ha ensenyat i molt... El Txindoki es converteix en un cim mític per la cresta i la forma que té, conegut també com el "petit Cerví", i des d'ion segur que es gaudeix d'unes vistes impressionants de tot el parc natural d'Aralar. En total empro 2 hores i 50 minuts en pujar i baixar, amb un desnivell de 700 m +.
Cim assequible per a tothom, menys l'última part, en la què no hem de tenir problemes d'alçada ja que hi ha un tramet d'aresta força aèria.















Salut
pep

21 d’ag. 2013

GUARA: TOZAL DE CUBILÁS

Tenim unes hores de festa, així que proposo anar cap a Guara altre cop. L'any passat ja ho vaig intentar però el temps no em va deixar pujar al seu punt més alt: el Tozal de Guara (2.067 m). Aquest cop anem a dormir aprop de Sta Cília de Panzano, on pugem l'endemà. Fa una calor espantosa però decidim pujar igualment. Sortim per la pista pedregosa que arrenca al creuar el poble en direcció NE, primer, i O més endevant. Els primers km són bastant fastigosets, pista pedregosa sense arbres, només vegetació de matoll. Arribem a un encreuament, deixem a l'esquerra el senderó que puja a l'ermita d'Arraro i continuem amunt a la dreta, on més endevant el camí es torna senderó, i les coses canvien radicalment, no per la vegetació sinó perquè ja tenim més sensació d'estar a un indret de muntanya.
Arribem a unes tolles i un broll on ens remullem el cap i el clatell després d'haver flanquejat la cresta del Pajarico. El cel es comença a encapotar i decidim fer una parada per menjar una mica. El cel ja no s'ha despejat. Estem a una hora i escaig del Tozal de Cubilás (1917 m), a la mateixa aresta del Tozal de Guara, però els núvols i la calor que encara ens espera a la baixada fan que reculem i anem tirant avall.
Recomanaria aquesta excursió per la tardor, primavera o hivern, ja que les temperatures i la manca de bosc ens poden passar una mala jugada.












Salut
pep

VOLTA A BOUMORT, PORT DEL COMTE I CADÍ-MOIXERÓ

Passo per la botiga i en Xavi em diu: "dilluns marxo cap a fer una volta per aquí i per allí amb bici.... Què et sembla?", "doncs que m'apunto...!". Era la meva oportunitat de pedalar al costat d'algú amb qui mai havíem coincidit amb ruta llarga. Dilluns cap a les 15,30h enfilàvem cap a Tremp pel coll de Comiols, on paràvem a deleitar-nos amb l'espectacle que la conca ens oferia. Paràvem a pillar una mica de menjar i deixàvem el cotxe a la Pobla de Segur, on ens esperaria a la tornada. Mitja horeta per menjar una mica i preparar les alforges. Tot a punt!!
Eren les 18,30h quan començàvem a pedalar en direcció Tremp. La intenció era trobar-nos el dimarts a la tarda amb dos companys més de la Selva a Ribes de Freser, així que ens quedava una bona quilometrada per endevant. Començàvem el primer de tants colls que ens barraven el pas fins a Ribes, el coll de Bóixols. Després d'arribar a Isona per la carretera antiga enfilàvem les primeres rampes moderades mentre el sol s'anava amaganat rera les muntanyes a l'horitzó. Arribàvem al poble de Bóixols sobre les 21h, ja gairebé de
nit. Portàvem ja uns 40km, dels quals la meitat de pujada, i amb una suada considerable. Quina humitat, per favor...!! La temperatura era molt agradable i en Xavi portava una làmpera d'aquelles que fan que la nit es torni de dia, així que vam decidir de baixar fins a  Coll de Nargó, ens mereixiem una bona dutxa.

  



L'endemà, dimarts, ens quedava una bona tirada, així que sense matinar massa, però sense badar, anàvem encarant, sense deixar de pujar, la vall de Canelles, per enmig d'un paisatge cambiant i molt enriquidor, fins a Cambrils, als peus del cantó oriental del Port del Comte. Continuàvem pujant amb una calor sofocant, tot i l'alçada, fins arribar al coll de Jou. D'aquí vam optar per no baixar a St Llorenç de Morunys i continuar pujant fins a l'estació d'esquí i baixar per trobar la carretera que puja al coll del Port, on paràvem a fer un merescut descans. Tot el matí sense deixar de pujar, increíble, en 60 km només havíem baixat uns 10 km màxim... brutal!! Jo em notava que el sopar de la nit anterior no m'havia sentat massa bé i anava amb fluixera de cames, tot i així, la perseverància i l'experiència en ruta llarga va fer que anés fent i recuperant sobre la marxa. Gràcies a la paciència d'en Xavi els km anaven passant.  
Següent fita, baixar cap a Tuixent i entrar ja a les faldes del Cadí, deixant enrera dos de les tres serres que ens havíem proposat creuar. La calor continuava sent molt forta, i ens trobàvem al bell mig del dia. Després de menjar una mica continuàvem  devorant quilòmetres cap a Josa de Cadí, enlairat en un turonet en un indret idíl.lic a cavall entre el pre-Pirineu i el Pirineu.
El proper coll, el de Josa, el pujàvem en 30 minutets. Un cop dalt paràvem a disfrutar de les vistes de la vall de Gósol, sempre benvinguda. El dia i els km anaven passant, poc a poc però sense pausa, i el cos i la pell s'anaven a costumant a la calor. Entre dosis de beguda i passades de crema solar anava arribant el bo de la tarda, quan ja encaravem rampes avall cap a Guardiola de Berguedà. Portàvem ja uns 100 km, però ens trobàvem bé i encara ens quedaven unes 3 horetes de llum, així que deixàvem la idea de fer nit a Bagà i l'endemà creuar a la Molina pel coll de Pal, i continuàvem per la fantàstica carretera que mena a la Pobla de Lillet, on ens vam trobar uns carrers engalanats de festa major...
Aquí començava l'últim port del dia, i per mi, la gran sorpresa de la travessa, el coll de Merolla. Començàvem pujant per bosc pre-Pirinenc i, mica en mica, ens endinssàvem a un bosc més humit, com si estiguéssim entrant a la Garrotxa. El traçat de la carretera, la temperatura, el vespre i la realitat que estava vivint, van fer que sentís un entusiasme especial vers aquell indret. La cirereta va ser quan al arribar a dalt al port ens esperava un alberg-refugi enmig d'un prat on pasturava un ramat de vaques. Perquè no dir-ho pel seu nom: un indret idíl.lic. La meva proposta va ser fer nit allí, però només ens quedaven uns 15-20 km fins a Ribes i ens donava temps d'arribar-hi i trobar-nos amb els companys, així que vaig deixar Merolla per una ocasió millor. Arribàvem a Ribes sobre les 20,30h. Volteta, sopar i una bona dormida.









Dimecres matí. El temps feia intents de ploure però s'anava aguantant, donant una treva que ens ajudava a continuar amb el coll del dia, la collada de Toses. Només sortir de Ribes la carretera ja s'empina fins assolir la part més alta de la collada, que vam pujar a bon ritme i gairebé sense suar, ja que el sol no va sortir en cap moment. Més aviat tot el contrari. Al arribar a dalt al coll el fred es va fer notar, i començaven a caure 4 gotes que ens van fer refugiar a la cafeteria de l'hotel. Anavem molt bé de temps, i ara només quedava arribar a la Seu d'Urgell. La baixada sense problemes però amb la jaqueta ben cordada i els dits geladets mentre els núvols anaven escampant, mica en mica, el dia s'anava girant i l'entrada a la Cerdanya es tornava a omplir de colors. Treiem la jaqueta i la lliguem a les alforges.
Continuem cap a Alp, però enlloc d'anar per la carretera decidim tirar per uns caminols que van creuant la plana de Puigcerdà fent ziga-zagues i creuant el Segre en la seva part més alta. Aquí ja podiem veure la cara N del massís del Cadí, que feia un dia haviem vist per l'altra banda. D'aquesta manera arribàvem a Bellver de Cerdanya, on paràvem a fer un mos ben merescut. La calor tornava a ser protagonista, però ja només ens quedava arribar a la Seu d'Urgell, que va ser la segona gran sorpresa que vaig tenir s'aquest viatge. Mai havia passejat pels seus carrers amb porxades medievals i la única catedral romànica que romàn dreta a Catalunya. Preciós...
Després de negociar l'habitació amb una gent molt eixerida la pluja ens va enganxar, per fi. Sort que va ser durant la nit i vam poder fer nones ben tranquils sota el soroll de les gotes que anaven mullant el vidre de les finestres.
L'endemà l'ambient era net i gèlid, i la llum, com sempre després de la pluja, especial. Sortiem de la Seu en direcció a Montferrer i Adrall, on giràvem a la dreta per encarar l'últim gran coll de la travessa, el port del Cantó. El sol i la temperatura anaven pujant, mica en mica, i les primeres rampes del port, les més dures, van fer que ens anéssim treient roba. Per mi va ser el millor dia, fisicament parlant. Anava superant km de pujada acompanyat de música, que sempre va bé per l'ànima i els ànims... :-).
Arribàvem dalt el coll després de fer un parell de parades, per agafar aigua i per admirar paisatge. Desplegavem l'estelada per deixar la nostra petjada, i començavem a baixar, frenèticament, cap a Sort. Deu ni do quines rampes de baixada. Se'ns obria una nova cara del Pirineu, més agressiva i marró. Sort, com sempre, era un festival de gent amunt i avall. Vam dinar en una terrassa un entrepà fet a la casa que estava per menjar-se'l...! :D. Ara sí que ja teniem la travessa a la butxaca. Només quedava anar baixant cap a la Pobla de Segur, passant pel barranc de l'Infern i el congost de Collegats.
Havíem creuat mitja Catalunya en 3 dies, i la sensació, com sempre que es fa travessa llarga, és que no vols parar. Aquells tres dies van ser al bateig d'en Joan, en Xavi i en Blai, i espero poder compartir més km amb ells, per aquí o per altres indrets. També ens va servir, un cop més, que tenim un país ple de sorpreses, amb una bellesa i riqueses incomparables, que realment et fan sentir que pertanys a aquesta terra.

Aquest cop no hi ha mapes per al GPS. Només us diré que vam realitzar uns 400 km i uns 6000 m +. El millor, però, com sempre, va ser el retrobament amb un mateix, amb la natura, amb la bicicleta, amb la sensació que t'en pots sortir de qualsevol entrevanc, amb la sensació que la vida val molt la pena viure-la plenament, i per l'experiència que en tinc, els viatges amb bicicleta són una de les maneres de viure-la així. No us atabalo més, només dir-vos que tampoc val la pena realitzar aquest tipus de travessa amb menys dies, tot el contrari, seria més convenient fer-ho amb més dies i realitzar més parades, viure més de l'entorn, dels pobles i la seva gent, no fer.ho com un repte competitiu. Però, com sempre, el temps ens té un contracte signat que no ens deixa fer el què realment volem. Malament!!! Poseu aire als pneumàtics i comenceu a rodar, veureu com de sobte les rodes deixen de tocar l'asfalt i sense voler voles...

Salut
pep

16 d’ag. 2013

LA SECUITA - SANTES CREUS

Fa 3 dies em truca el Tomás. "Paiu, sortim a estirar les cames o què...?". "fot-li...". Quedem a la Secuita, on ens trobem amb en Rafa i en Pito. Tirem en direcció Nulles, 4 carreteres, Vila-rodona i Santes Creus, on en Pito ha de segellar la credencial de la Pedals del Cister que va realitzar. Continuem en direcció al Pont d'Armentera i el Pla de Sta Maria, on parem a fer una beguda a la benzinera. Baixem cap a Valls fent relleus i em despedeixo girant cap a Puigpelat i refent la carretera de Nulles fins a la Secuita, on em trobo un altre company del Club Ciclista el Morell.
Bon tomet per estirar les cames una tarda d'estiu.













salut
pep

LLORENÇ - SANTES CREUS: 4 COMARQUES...

Aquest matí he sortit de Llorenç no massa aviat, sobre les 9,30h en direcció a Vilafranca del Penedès. La idea era fer el collet de la Serra, que uneix la Llacuna amb Sant Martí Sarroca, a la mateixa serra d'Ancosa, aquest cop de pujada. Així doncs abans d'arribar a Vilafranca he tombat a l'esquerra cap a la Bleda, després de passar per la Múnia, fins arribar a Sant Martí Sarroca. El dia prometia sorpreses, paisatge de vinya i mitja muntanya, i sensacions damunt una Zeus que m'ha deixat el Marc que m'han deixat amb un sabor de cames molt bo.
El port comença a la sortida de Sant Martí Sarroca, agafant la carretera BP-2121 cap a la Llacuna, i va pujant  de manera suau però constant, amb rampes que no superen el 10-11 %. La pujada té una traçada excel.lent amb nombroses corves que suavitzen la pujada i que fan que el traçat alterni trams de bosc amb trams més aèris i descoberts.
Del coll de la Serra, a la serra d'Ancosa, agafem el camí rural cap a Pontons, que ens portarà per un paratge de vinya i bosc mediterràni. Sortim a la carretera de Ranxos de Bonany, a la TV-2441 fins arribar a l'ermita de Valldossera, on faig una paradeta per agafar aigua i gaudir de l'entorn, que em sembla fantàstic i màgic. Continuo cap al coll de la Torre. Encara tinc uns 45 minuts per arribar a Santes Creus. L'indicador diu "Querol 7", així que encaro les rampes constants que pugen cap al Montagut, primer, i baixen després cap a Querol, passant per un asfalt rugós que fa fimbrejar tota la tornilleria de la bici. La vista de l'ermita i el castell de Querol són espectaculars.
Continuo en direcció al Pont d'Armentera amb  unes sensacions brutals, però a mitja baixada el fimbreig de l'asfalt del Montagut ha fet que el manillar em baixi de sobte, havent de parar per apretar els cargols "allen" de la potència. Buff, ha anat de ben poc!! Continuo baixant "a plat" fins al Pont d'Armentera i giro a l'esquerra en direcció a Santes Creus, on arribo en 5 minuts...
Una volta genial tot i la calor, i que combina paisatge pròpi del Penedès, l'Alt Camp i l'Anoia.

 























salut
pep