PDUAE ALT CAMP

 

 salut

 pep

BREITHORN OCCIDENTAL (4.164 m)

Tenim ganes d'aprofitar l'última neu que, segurament, veurem i sentirem aquesta temporada: la millor manera d'acabar-la als Alps (Val d'Aosta). Després de mirar la météo dia sí dia també decideixo tirar cap a la zona de Cervinia, on la tempesta és bàsicament de tarda i la neu sembla que aguanta, per poc temps, a les parts baixes de les pistes d'esquí, que ja estan tancades. Caminem només uns 200 metres fins que ens podem calçar els esquís. Fa una calor totalment inusual per l'época de l'any. Ens arribem a arromangar els pantalons i a pujar en màniga curta... 

Theodul pass i Breithorn

Des de l'aparcament hem divisat la línia de pujada, des del coll de Theodul fins al refugi Guide del Cervino i el cim que volem assolir, el Breithorn, de 4.164 m. Veiem el bony ben nevat i lluent sota els rajos de justícia de l'astre que tot ho il.lumina. Cap a la cota 3.000 l'aire comença a refrescar i ens obliga a treure les jaquetes i a baixar camalls del pantalons avall. Comencen els trons a la llunyania i les primeres volves de neu no es fan esperar. Encara ens queda 1 hora per arribar al refugi, però confien en què el temps no vagi a pitjor.

Arribem al Theodul pass (3.295 m), des d'on ja podem endevinar l'última pujada per pistes que ens queda fins al refugi. Una grua enorme i 3 o 4 edificis de formigó no animen massa la vista, a part de les màquines que trepitgen la neu per deixar les pistes en més bon estat per aquests propers mesos. Sort que el refugi Guide del Cervino (3.468 m), situat al cor del Plateau Rosa, és un edifici de fusta amb una solera notable que ens fa oblidar el ciment que ens rodeja. Tenim la sensació real que estem sols en tota la muntanya, si treiem els treballadors de pistes. I, realment, és així!

Els núvols escampen a poc a poc per la banda d'Aosta. La zona del Valais suís continua enfonsada en un mar de núvols i boira que no ens deixa veure res. La tarda serà tranquila i reposada. Sopem i anem a dormir d'hora, tot i que la gent del refugi no ens posen cap pressa.

Gran Paradiso i Vanoise

Una mica de claror per la finestra em fa entre-obrir els ulls. Desperto, baixo de la llitera i miro enfora: la línia lluminosa del gran astre comença a dibuixar la silueta de les carenes que ens han acompanyat en aquests somnis. Em poso la roba i baixo al menjador sense fer massa soroll. Les ànimes del refugi encara dormen. Són les 5h del matí. Agafo la càmera i la jaqueta i surto a la terrassa enfustada. Les pupil.les s'acaben obrint a una meravella natural: l'astre de la nit, rodó i blanc com la neu que em rodeja, envia els seus últims raigs a la vall de Cervinia. Reconec els massissos que m'ofereix l'horitzó: el Gran Paradiso (4.026 m), la Vanoise i Grand Sassièrre (3.747 m), massís del Montblanc (4.808 m), el Grand Combin (4.314 m), Dent d'Hérens (4.171 m) i Cerví (4.478 m). Realment una panoràmica de luxe!

Giro cua i vaig a cap a l'altre costat de la terrassa. Avui sí...! La llum ja il.lumina els pics de la Dent Blanche (4.358 m), el Gabelhorn (4.073 m), el Zinalrothorn (4.221 m) i el Weisshorn (4.505 m). Bufff, semblen unes aletes de tauró gegant que vulguin sortir a la superfície. Quines muntanyes! podria estar tot el dia observant-les, igual que elles fan amb mi... somniant en quina banda seria millor per poder-les abraçar...

Banda del Valais suís

Toca esmorzar, fer la motxilla amb l'imprescindible i calçar-se els esquís. Sortim del refugi per les pistes que porten direcció a la Gobba di Rollin (3.899 m). Girem a mà esquerra per forta pendent i arribem al telefèric del Matterhorn Paradise. Estem completament sols, sembla increïble... Entrem ja al plateau del Breithon esquivant els bonys nevats que deixen les traces d'esquerdes congelades sota terra. Veiem unes simes gelades. Ens arribem a la més gran i aprofitem la repisa per deixar els esquís i calçar-nos els crampons i encordar-nos. 

Montblanc i Dent d'Hérens

Comencem la pala somital, d'uns 200 metres de desnivell, amb un bon tou de neu, de vegades m'enfonso fins la cintura. Anem esquivant forats fins que la textura es torna més dura i els crampons poden treballar millor. Arriba el relleu, cosa que s'agraeix, i arribem a la carena cimera en 1h. El cel, tot i haver estat enterenyinat, continua radiant. Noto com la pell es va ressecant mica en mica, però l'emoció i l'adrenalina del moment em fa oblidar la crema solar. Clavem bé els piolets i ens fem la foto de cim. Observem la part que ens faltava per veure: la vall de Saas Fee, amb l'Alphubel (4.206 m), el Täschorn (4.490 m), el Dom (4.545 m) i el Nadelhorn (4.327 m); i el massís del Monte Rosa, amb el Dufourspitze (4.634 m), punta Gnifetti (4.554 m), Liskamm (4.527 m), el Castor (4.228 m) i el Polux (4.092 m).

Intentem retenir tot el què les retines puguin. Ens sentim afortunats d'haver obert traça en una muntanya de 4.000 metres. Desfem les petjades fins als esquís, treiem pells i ens disposem a realitzar un descens de 2.000 metres fins al poble de Cervinia, passant primer pel refugi. La neu en alçada té una textura perfecte. Podria dir que és de les millors baixades que he fet amb els esquís. Pot ser perquè són pistes i estan buides; pot ser perquè el Cerví ens acompanya en tota la baixada i, de tant en tant, ens fa l'ullet; pot ser perquè senzillament tot és així de fàcil...

Massís de Monte Rosa

                  

Powered by Wikiloc

Salut pep

VIATJAR EN BICICLETA

Divendres 29 d'abril vaig ser convidat pel club de BTT de Vila-rodona a fer una xerrada sobre la meva experiència amb els viatges en bicicleta. 

Sovint (massa pel meu gust) es realciona la bicicleta amb el món de l'esport i/o competició Agafar la bicicleta representa una "alliberació" als deures setmanals que acaben ofegant l'esperit de la majoria de la gent: feina, família, extra-escolars, etc. La xerrada anava enfocada, sobretot, a desmitificar aquesta postura, que, segons el meu punt de vista, és totalment injusta amb una eina que té molts més anys que els vehicles de quatre rodes i que s'han convertit en imprescindibles.

Les comparacions sempre són odioses, no ho desmentiré pas, però podríem començar a perdre la por a agafar la bicicleta per anar a molts més llocs que no pas a la "ruta" de cap de setmana: anar a la feina, a la biblioteca a buscar un bon llibre, a la botigueta del poble a buscar verduretes, o senzillament a veure algun conegut per fer un beure.

És també molt injust que la bicicleta sigui un referent perquè la gent assoleixi uns "reptes" inventats i que no suposen una millora en la vida quotidiana, més aviat són la resposta a uns impulsos temporals. La VIDA ja és prou "repte" per si mateixa com per buscar-ne de nous...!

Comença la xerrada explicant la meva relació amb la bicicleta. Als inicis va ser una relació apassionada amb el món de la bicicleta de muntanya. D'aquesta época es van editar dues guies de bicicleta de les comarques de la Ribera d'Ebre i del Priorat. Travessa del Pirineu i moltes altres rutes per Catalunya i fora d'aquesta van començar a forjar un esperit aventurer i nòmada que descobriria uns anys més tard, quan vaig tenir la possibilitat de formar part de l'organització dels congressos nacionals de cicloturisme que es celebraren a Palafrugell i Lleida. Va ser llavors que vaig conèixer gent que viatjava amb la bicicleta, no només per uns dies, sinó com a manera de viatge habitual. Això suposava un imperatiu d'estil de vida que em fascinava, i que ja duia ben endintre. Només havia de sortir a la superfície.

El fet de viatjar amb tot el què necessites dintre unes alforges (estem parlant d'una capacitat total d'uns 30-40 litres) fan que la visió del què t'envolta sigui molt més rellevant, molt més intensa. L'experiència del viatge es pot viure d'una manera infinitament més directa. La velocitat que et donen les dues rodes és perfecte per quan vols avançar quilòmetres en paratges amb una calor que ofega i on només vols arribar a un lloc ombrívol, i si pot ser amb una bona cervesa; però també pot ser una velocitat molt lenta, que et permet aturar-te en qualsevol lloc i gaudir d'aquell entorn o moment.

Vaig demanar a diferents coneguts que han compartit viatge amb mi o que viatgen pel seu compte, perquè enviessin en uns vídeos curts quina és la seva opinió de viatjar en bicicleta. La paraula protagonista de totes les intervencions és LLIBERTAT! I realment estic d'acord amb ells i elles. Viatjar en bicicleta et dona una llibertat de moviments que cap altre mitjà no et pot donar. A peu podem arribar a molt llocs, però amb la bicicleta podem fer gairebé el mateix però sense cansar-nos ni la meitat. Podem avançar terreny gaudint de les vistes que ens envolten. Podem baixar i empènyer la bicicleta per senderons en pujada per després baixar l'altra part de la carena de la muntanya.

Hi ha moltes maneres de viatjar en bicicleta, i totes són vàlides. Només hem de trobar la què s'amotlli més a la nostra manera de fer i veure el món. Podem portar alforges carregades amb 50 kg, ser totalment autònoms, o podem portar un paquetet amb dues mudes de recanvi i tirar de pensions, hostals, albergs, etc. El resultat del viatge acostuma a ser el mateix: la gent somriu, està contenta, la gent et saluda quan arribes als pobles, et sents benvingut. Com deien en alguna de les intervencions del vídeo, la finalitat no és la meta on t'has proposat arribar, sinó el camí que recorres cada dia amb el teu pedalar.

Així és que us animo a tots i totes a què feu servir aquella bicicleta que teniu al garatge o al magatzem, li treieu la pols, li feu un bon repàs (segur que ho agraeix, bé que canviem l'oli del motor del vehicle quan li toca) i sortiu a fer una volta. Que us toqui l'aire fresc o calent a la cara, que noteu com la musculatura es va posant al seu lloc. Mica en mica tot es tonifica, inclús els cables de fre...

Em ve molt de gust portar aquesta xerrada a on em demaneu. Poder contagiar a la gent de les sortides i postes de sol, l'absència de frontal amb la lluna plena, la quantitat d'animals que es creuen  al teu pedalar, les tertúlies en bars amb gent desconeguda, els llacs fumejant a primera hora del matí, els dies de pluja intensa caient a les teulades de les cases de poble, els dies en què et fa mal tot i no obstant arribes on vols i descanses fins que et recuperes, els menjars diversos que pots probar dels territoris per on viatges, el bon rotllo i el mal rotllo que es genera amb els companys i companyes de viatge, el fet de buscar solucions a moments desesperats de vent, fred i desànim. Per tot això i molt més, ja em direu...

"VIATJAR EN BICICLETA M'HA ENSENYAT A TRIAR LA VELOCITAT AMB QUÈ VULL VIURE LA MEVA VIDA" ... Pep Ulldemolins

Salut

MONTSANT: VENTADORS I PUNTA DELS PINS CARRESSERS

cadolles fondes

Un dissabte qualsevol de maig, verd, ufanós i amb un cel salvatge. Encarem carretera cap a Ulldemolins i l'ermita de Sant Antoni. Comencem a caminar pel barranc de Fraguerau. Primera parada per veure les cadolles fondes que baixen carregades d'aigua transparent. Sense cap mena de dubte un indret preciós... Continuem el senderó que recorre el congost de Fraguerau. Deixem enrera formacions rocoses que s'enlairen damunt nostre: la Roca Balladora, Lo Buda, els Tres Juradets i lo Camell. Passem la cruilla que ens portaria a Sant Bartomeu, un lloc amb una màgia especial, i continuem per Fraguerau fins a la propera cruilla de senderons.

carena Ventadors

Agafem cap a l'esquerra en direcció als Ventadors. Al principi el senderó va força paral.lel al nivell de la muntanya, però de cop i volta comença a posar-se dret, molt dret, fins a una zona rocosa. Comencem a trobar marques vermelles per poder trobar la pujada per la carena rocosa. Girem el cap i les vistes comencen a ser més que espectaculars en direcció O. Passem per sota el Bisbe i el Formatge i continuem en direcció E, de vegades caminant per la carena, de vegades a quatre grapes per superar el desnivell vertical que tenim al devant. Arribem a una portella a l'alçada de la cova de la Lleixa, que ens queda a la zona de precipici i no podem veure. Continuem pel senderó que encara puja dret per sota les parets majestuoses dels Ventadors. 

Arribem a un altiplà on trobem un indicador. Deixem el senderó que devalla a Fraguerau pel grau de la Cornaleda, a mà esquerra. Seguim recte amunt fins a la punta dels Pins Carrerssers (1.052 m). Vistes immenses cap al massís del Montsant al S, on podem divisar el Pont Natural, la Llibreria i el barranc dels Pèlags; cap a l'E veiem Ulldemolins, Vilanova de Prades i les muntanyes de Prades; cap a l'O albirem la zona de Margalef i les muntanyes llunyanes del Maestrat; cap al N ens queda el barranc de Fraguerau i la plana de les Garrigues.

Fem un mos i continuem el senderó que ens portaria al pi de la Carabasseta. Abans, però, trobem un trencall amb un pal indicador. Som a l'inici del grau del Llop que devallarem per tornar al punt d'inici. Al principi, el senderó baixa pel dret. Haurem d'agafar-nos a les branques per no patinar avall. Més endevant el senderó es torna força planer i encantador, passant per una cova i la roca dels Sants. Arribarem a una bassa forestal, des d'on arribarem a l'ermita de Sant Antoni per pista.

Una excursió curta però exigent que ens regala un Montsant salvatge, ferèstec i solitari. Un bombonet, vaja! 

panoràmica de la Llibreria

Congost de Fraguerau

Powered by Wikiloc

Salut Pep

SERRA CAVALLERA (Ripollès)

Cim de Puig Estela (2.013 m)

Estem de tornada de l'Alta Garrotxa, però encara ens queda temps i forces per alguna altra excursió. Així que ens aturem a fer un beure i mirem el mapa amb deteniment. Un nom ens crida l'atenció i busca la memòria: la serra Cavallera. Arribem en vehicle fins a de Sant Martí d'Ogassa, ermita romànica consagrada pel bisbe Amulf a princips del s.XI . Comencem a caminar seguint marques grogues (no està clar el principi però pugen pel costat d'un mas arreglat i una zona de pastura). Arribem a un abeurador on les vistes ja són una passada cap al S. La temperatura és fresca però la humitat ens comença a fer suar. 

Cim del Taga (2.040 m)

En poc més d'una hora ens plantem a la Portella d'Ogassa enmig d'una extensió brutal de prat alpí. La parada és obligatoria, tenim el pirineu del Ripollès devant nostre. Intentem endevinar alguns dels cims, però sense el mapa ens costa una mica. És d'hora, així que comencem l'ascenció al Taga, on arribarem en uns 40 minuts. La creu del cim és inconfusible, i l'horari fa queencara no estigui ple de gent. Gaudim de les vistes cap a la vall del Freser, el Cadí, Pedraforca, Puigmal, Balandrau, Noucreus i el Canigó al fons.  Brutal!

Sant Martí d'Ogassa

Tornem enrera fins a la Portella i encarem la carena que ens durà als cims de la Coma de l'Olla primer, i al Puig Estela després. Aquesta carena és molt disfrutona ja que és altiva i  té vistes cap a tot arreu tota l'estona. Algun voltor es despenja abans d'arribar al cim, on trobem una fita gegant. Fa un ventet matiner que refresca les idees, així que no estem massa estona a baixar pel mateix senderó que hem fet servir a la pujada.

Una excursió plena de vistes i panoràmiques cap al N i cap al S. Divisem també el Bassegoda que hem assolit el dia abans.

Portella d'Ogassa

   

Powered by Wikiloc

Salut pep

PUIG DE BASSEGODA (1.374 m)

Alta Garrotxa al punt de mira. Aprofitem els dies de Setmana Santa per fer una escapada al nord de la Garrtoxa. Arribem a la vall de la Muga. Sant Llorenç, una població amb un fort passat medieval que val molt la pena caminar-la. Ens endinsem a Albanyà, que fa més la pinta de ser una barriada de casetes. Passem de llarg el càmping, que aquests dies està a petar de gent que es volen submergir a les tolles del riu, i continuem per la pista encimentada que ens durà a la masia de can Nou (precaució, ja que és estreta i no hi ha massa lloc per a dos vehicles).

refugi de Bassegoda

Comencem la caminada agafant el senderó que mena cap al coll de Bassegoda, marcat amb marques grogues. Primer per un bosc de roures i faigs impressionant, i més amunt per entre vegetació d'alta muntanya (pi negre i boix). Ben aviat deixem el refugi de Bassegoda enmig d'una calor imperativa. Ja es veu el contrafort rocallós del cim que ens espera altiu al fons de la vall. Arribem al coll de Bassegoda i continuem per un senderó a mà esquerra en direcció al cim. 

tram de cadenes

Pugem per un senderó que sembla no tenir aturador i que supera amb escreix el desnivell fins a la base de pedra. Aquí trobarem algun pas equipat amb cadenes per poder assolir el punt màxim de la vall. Després d'una bona suada quedem aturats en el silenci per les vistes majestuoses que s'albiren des del cim: en primer pla el massís del Canigó (2.784 m), més propera la serra de Monars amb el Comanegra (1.557 m), Talaixà i Sadernes; al fons de tot els cims fronterers entre el Ripollés i la Cerdanya encara amb les puntes nevades; cap a l'E la costa gironina i el mar; cap al S les Guilleries, Montseny, Montserrat... Gairebé es veu tot!

Sant Miquel

Tornem a la base rocosa del cim i continuem ara en direcció S. Atenció a l'entrada del senderó ja que no és gens evident. Està enmig d'una zona de tartera i està senylaitzat amb fites. La baixada és trepidant i directíssima, però un cop hem superat la zona de tartera el bosc ens embolcalla i ho facilita tot molt més. Fem cap al coll de Riu, on trobem indicadors cap a Sant Miquel de Bassegoda. Anirem primer per pista forestal, i un xic més endevant agafarem a mà dreta un senderó poc evident marcat amb fites que passa pel costat d'unes runes. Arribem a l'ermita i les quatre cases que l'envolten en un indret boscós, perfecte perquè els bandolers s'hi refugiessin... Continua apretant la calor però ara ja ens sabem aprop del punt de partida, que ens queda a tan sols 20 minuts. Arribem al refugi i devallem pel senderó fins a can Nou.

Una ascenció que no es pot desmerèixer, ja que el desnivell és fort. Això sí, la recompensa del cim val molt la pena.

 

Powered by Wikiloc

Salut pep