Pàgines

28 d’ag. 2014

DEL BÀLTIC AL MEDITERRÀNI - 1era part: DINAMARCA (205 km)

Feia mesos que parlàvem de fer una gran ruta per Europa. Així doncs la proposta va ser agafar un avió que ens portés a Copenhagen i baixar fins a casa amb bicicleta. Ens afanyàvem a comprar els bitllets i aclarir el transport de la bici a l'avió un parell de mesos abans de marxar. Un cop confirmat només quedava començar a preparar el material que hauríem d'encabir a les alforges: roba, fogonet, sac de dormir, tenda, material de mecànica, aïllant, etc. Dijous per la tarda jo agafava el tren a Alcover en direcció a estació de França, a Barcelona, des d'on ja carregat amb la bicicleta recorreria la costa barcelonina fins a trobar el Besòs, on m'estava esperant en Perico. Un cop a casa seva desmuntàvem les bicis i les empaquetàvem a unes capses de cartró ben protegides perquè arribessin senceres a la capital danesa. Les capses pesaven entre 25 i 30 kg. L'endemà al matí l'Adrià ens acompanyava a primera hora a l'aeroport. Moltes gràcies nano per la matinada!!!

18 de juliol de 2014: Barcelona - Copenhagen
L'avió s'enlairava de la capital catalana i aterrava a la capital danesa en poc més de 2 hores. El clima era impressionant, havíem deixat Catalunya amb una mica de fresca i arribàvem al primer dels països nòrdics amb una calor espantosa. De l'aeroport al centre de Copenhagen arribàvem còmodament pedalant amb la furgoneta. Buscàvem l'alberg, el més gran d'europa (per lo car que és ja es nota!! 35€ p/persona), deixàvem les alforges i ens posàvem roba còmode per anar a fer una volta per la ciutat.
El què ens va sobtar més va ser el silenci i la tranquilitat que s'hi respirava tot i la gentada que hi havia. És una sensació genial!! Vam comprar unes birres i ens les vam beure tranquilament al costat del mar Bàltic, el nostre punt de partida. Copenhagen és una ciutat molt agradable, amb espais i carrers amples, parc i zones verdes per tot arreu i amb un cel nòrdic extramadament net, al què nosaltres, la gent del Mediterràni no estem acostumats. La gent sortia molt al carrer a passejar, a fer un beure, a fer un pic-nic als parcs, això sí, tot plegat amb un comportament cívic que costa de veure a les nostres terres. Us deixo amb algunes fotos d'aquesta visita.












19 de juliol de 2014: Copenhagen - Praesto
Dissabte pel matí. Posàvem el GPS a zero i anàvem a buscar la oficina d'informació i turisme perquè ens fessin cinc cèntims de com sortir de Copenhagen per l'Eurovélo 10, que és una ruta europea que ressegueix el Bàltic. A turisme i informació de Copanhagen no en sabien res d'això, i ens van enviar a l'Associació Ciclista Danesa, on per la nostra sorpresa tampoc no sabien què són els Eurovélo. D'aquesta manera se'ns havien fet ja les 11h. Decidiem tirar de GPS i anar sortint sobre la marxa per carrils bici què ens aniriem trobant sobre la marxa, fins que va aprèixer un pal amb les primeres banderoles indicadores.
Vam arribar així a la conclusió que havíem de seguir la ruta 56 fins a Praesto. El paisatge, al principi ben verd i amb un carril bici que anava vorejant aiguamolls ens va portar a una carretera principal que ens va deixar ben socarrats. Parada per avituallar i decidim agafar una carretera secundària que ens portaria per poblets d'interior molt més agradables, on les cases autòctones tenen els sostres de palla i les parets estan pintades de colors diferents. Un espectacle per a la vista, tot i que en el relleu costava de trobar un turó o una pujada que trenqués la monotonia de les rectes infinites.
D'aquesta manera arribàvem a Praesto, un poblet pesquer al costat del mar, des d'on gaudiríem d'una bonica posta de sol. Parada al súper per comprar alguna cosa de sopar i esmorzar i de pet al càmping. Primers 105 km i bon sabor de boca amb un clima que, ja el primer dia, ens havia deixat torrats i amb les marques ciclistes per excel.lència.












20 de juliol de 2014: Praesto - Puttgarden
Matí ben assolellat que aprofitàvem per assecar una mica la tenda. Esmorzar a base d'un paté de fetge danés i pa de llavors, i continuàvem per entre camps de cereals inacabables. La calor continuava i la crema solar anava de bòlit. Seguiem encara la ruta 56 fins que vam enllaçar amb la ruta 9 direcció Nykobing Falster, ja cap a l'interior de la península. Arrivàbem a Vordingborg, on creuariem un parell de ponts per sobre el Bàltic fins a Maribo, seguint els pals indicadors i preguntant a la gent, que molt amablement ens contestaven en anglès o alemany.
Només ens quedaven uns km per arribar a Rodbyhavn, on agafaríem el ferry per poder entrar a Alemanya per Puttgarden (16€ p/persona). Altre cop 100 km per creuar Dinamarca i deixar enrera unes planes que bé podrien ser el far west bàltic... Cua per entrar al ferry i uns 45 minuts de viatge per entrar al segon país de la travessa. El càmping gairebé a tocar de l'estació marítima, còmode i bé de preu (7€ p/persona), i amb un restaurant que ja trobàvem a faltar a Dinamarca, bona teca i sobretot començava a aparèixer la bona cervesa...!!!







Salut
pep

27 d’ag. 2014

RUTA DEL PORTILLÓN DE BENASQUE

Ziga-zaga del senderó de Pedres
 Blanques. Al fons el
Mall Pintrat i vall de Remuñe
Diumenge matí, fa mandra llevar-se del llit però a mesura que et poses en marxa el cos et va demanant més i els ulls tenen ganes de descoberta visual i espiritual. Comencem l'excursió al pàrking de l'Hospital de Benasque on trobem les restes de l'antic hospici de Benasque (s.XVI-XVII). Aquestes construccions tan servien d'hospital com de refugi per pernoctar, i ja tenien preus especials per a la gent de la vall. Increïble!! Agafem el senderó en direcció al Portillón per les Pedres Blanques (indicadors de color verd). El primer tram coincideix amb marques de GR. El senderó es bifurca. Pal indicador. Deixem el senderó que segueix cap al pla d'Estany i continuem per l'esquerra ara ja en pujada per prats i després per una zona plena de pedres blanquinoses que de lluny semblen impossibles de superar. El senderó zigzagueja de manera espectacular, inclús un tram del senderó sembla estar picat a la mateixa roca.
Estanys del Portillón
Arribem al Portillón de Benasque després d'1 hora i 45 minuts d'ascenció continuada però amb unes vistes excel.lents de les Maladetes i la pròpia vall que s'estén allargada amb forma de semi-cercle. Hi ha boira lleugerament enganxada a la carena entre Espanya i França. Comencem a baixar pel senderó de pedra que ens portarà al refugi francès en 15 minuts. La temperatura ha canviat radicalment i ens posem la jaqueta. Arribem al refugi i aprofitem per fer un mos i xerrar una estoneta amb el guarda. Decidim deixar la idea de tornar per l'Hospice de France i els colls de l'Escaleta i la Picada. El guarda ens ha recomanat pujar al coll de la Montagnette i si ho veiem bé fer el cim. Així doncs agafem el senderó que arrenca al darrera del refugi i en poc més de 30 minuts arribem al coll de la Montagnette.
Restes de l'antic hospici del s.XVI-XVII
El temps sembla que vol aguantar i la boira va i ve. Les vistes dels llacs i del pic de la Mina són realment espectaculars, la boira enganxada a les carenes de roca fa la resta. També podem albirar el Portillón de Benasque per on hem creuat a França. Baixem al llac de la Montagnette i continuem traçant senderó en direcció SO cap al Puerto Viell, on el guarda ens ha dit que hi ha pas. Les fites s'han acabat i anem fent el nostre camí cap al port. Deixem la idea de fer el cim de la Montagnette (2.552 m), que ens queda just al costat però que des d'aquesta vessant no presenta massa interès. Treiem el cap a una obertura a uns 2.470 m però no es veu factible. Resseguim la carena herbosa una metres més cap a l'O i finalment trobem una finestra per poder baixar, tot i que caldrà extremar precaucions, la rampa té un percentatge força elevat (30-35 %) i amb les bambes sembla que sigui una pista de patinatge. La panoràmica de la vall de Benasque, el massís de les Maladetes, el Mall Pintrat i el Mulhères és sublim, millor que un gelat amb cirereta... Superem el primers metres i veiem una fita solitària uns metres més avall. Hi arribem però no té continuïtat. Anem agafant direcció O pel pas més clar que trobem. L'inclinació va minvant poc a poc però cal anar amb compte. Deixem enrera l'estribació de roca que baixa del pic de la Montagnette i ens apareix l'Hospital de Benasque, lluny i molt avall, però visible. No hi ha cap fita ni marca que indiqui el camí, així que decidim deixar-ne unes quantes per si algú s'hi perd algun dia.

les Maladetes des del Portillón de Benasque
Anem perdent alçada i continuem direcció a la vall de Gorgutes, que ens queda ja molt aprop. Deixem enrere passos més complicats mentre arribem als 2.200 m d'alçada, des d'on veiem ja el senderó de baixada i els primers ibons de Gorgutes. Tot i així decidim continuar pel mig del bosc i seguir una riera que ens portarà a la cascada de Gorgutes, i de pas, a trobar alguns bolets que ens serviran per fer el sopar. Arribem al pla de l'Hospital i busquem les restes de l'hospici del s.XII-XIII però no el veiem. Acabem l'excursió al pàrking on tenim el cotxe, satisfets i cansats, sabent que hem passat per un pas que no és gens transitat i que representa una bona dosi d'orientació i "sang freda", que segur que a més d'un li farà falta.
Portillón de Benasque
 des del refugi


Refugi de Venasque,
al fons el Serrat de la Pique











Emprempta personal (fita)
en el camí de baixada
Pic de la Mina (2.708 m) des del
coll de la Montagnette











Salut
pep

LA PROESA DEL "MONJO VOLADOR"

Fa uns dies la meva tieta em va enviar una presentació de Power Point amb la verdadera història de Gino Bartali. Em vaig quedar tan sorprès que he decidit compartir-ho amb tots vosaltres. 
Sempre m'ha fascinat el ciclisme d'època, la roba  i les bicicletes, però sobretot les gestes que aquells ciclistes realitzaven amb uns recursos més que precaris. L'esforç havia de ser terrible damunt una bicicleta amb tan sols un plat i 3 o 4 pinyons, només de pensar-hi ja em fan mal els quàdriceps. Un d'aquests personatges cèlebres del ciclisme italià de principis del XX va ser Gino Bartali, que va néixer l'any 1914 i va morir el 2000 a Ponte a Ema. Al seu palmarès hi trobem 3 Giros (1936, 1937 i 1946) i 2 Tours (1938 i 1948). Bartali, però, amagava una història fascinant darrera la seva bicicleta.
Després de caure per un pont al Tour de 1937 se li va adjudicar el sobre nom del "monjo volador". L'any següent li donava a Mussolini el primer Tour conquerit per un italià. La Segona Guerra Mundial esclata i l'únic que pot fer en Bartali és sortir a rodar per les carreteres per entrenar-se. Darrera del ciclista que donava curses al feixisme de Mussolini s'amagava una persona solidària amb la causa jueva. Sota el sillín i al quadre de la bicicleta en Bartali portava documents i passaports als jueus italians que s'amagaven als monestirs de la Toscana i Umbria, i que els servirien per escapar-se dels crematoris de l'Alemanya nazi.
Tot i que durant la guerra les competicions quedaven anulades en Bartali s'entrenava fent llargues jornades damunt la bicicleta. Quan el paraven senzillament deia que s'entrenava per quan tornés a la competició. Es va dedicar a fer de missatger de passaports falsificats per una organització creada per Giorgio Nissim, i que tenia el suport de molts arquebisbes italians, durant els anys 1943-1944, jugant-se la pell davant les constants aturades pels soldats alemanys i italians en els colls de muntanya per on passava. 
Tota aquesta història surt a la llum l'any 2003 quan els fills de Nissim troben un diari del seu pare on explicava les rutes, els quilòmetres i els passaports que portava Bartali amagats a la seva bicicleta. En total van ser més de 800 vides les que el ciclista de la Toscana va salvar amb els seus entrenaments. Bartali ens va deixar l'any 2000 amb el seu secret més ben guardat, la seva victòria més gran, més humana i més admirable que els seus éxits esportius. Bartali va pedalar a estones per la victòria, a estones per la llibertat, i sempre amb la bicicleta com a companya inseparable.

Salut
pep

25 d’ag. 2014

PUIGCERDÀ-FOIX: Entre la Cerdanya i l'Ariège...

Feia temps que dèiem de fer uns dies amb bici amb l'Oriol. Teniem 3 dies de festa i els vam fer coincidir a Puigcerdà, des d'on sortíem amb les bicis carregades amb destí: Foix, al bell mig de l'Ariège. L'Oriol em volia ensenyar algunes de les carreteres i ports de muntanya espectaculars que hi ha al voltant  de la capital de la Cerdanya, i vaig quedar molt sorprès del què em vaig trobar. En total vam realitzar 206 km, 4 departaments francesos, uns 3.800 m de desnivell + i un total de 7 colls de muntanya en un parell de dies que us detallo a continuació:

14 de juliol de 2014:
pujant el coll de Llo, al fons el Carlit
Sortíem de Puigcerdà en direcció a Saillagouse i Llo passant per Bourg-Madame i Llívia. La météo era excel.lent i al cel hi regnava una claredat impecable. A Llo ens esperava el primer port del dia, que assolíem amb facilitat i que ens oferia unes vistes increibles de tota la Cerdanya i el massís del Carlit. Baixàvem cap a Eyna, la Cabanasse i Mont-Louis, on pararíem a fer una crêpe i una cerveseta per agafar forces. A partir d'aquí la ruta enllaçaria un seguit de ports pels quals hauriem d'estar ben plens de combustible. De Mont-Louis continuàvem cap a la Llagonne i les Cortals per assolir el primer coll del Conflent, el coll de la Llose, 1.866 m. D'aqui baixàvem cap a Caudies de Conflent i Roquecourbe, des d'on enllaçàvem amb el curt però dur coll de Creu, 1.712 m, que ens donaria pas al Capcir, un nou departament francès. 

comencem la baixada a Matamale
Arribàvem a Matamale i Formiguères en baixada i resseguíem el pantà de Puyvalador fins a trobar la cruïlla a la Forge per pujar cap a Quérigut, on ja començàvem a trobar cartells en occità, donant-nos una idea de fins on havia arribat l'imperi català i el catarisme. El cel ja feia una estona que es mostrava molt gris i amb ganes de deixar anar alguna tamborinada, però el paisatge de l'Ariège esdevenia genial, sublim, i les carreteres que havia triat l'Oriol eren de traca i mocador. Feiem una visita al castell de Quérigut i continuàvem cap a Mijanès amb l'esperit ben despert al paisatge que constantment se'ns obria al devant. Al fons quedava el coll de Pailhères ben tapat pel mal temps que s'albirava. Paràvem a fer un mos abans de començar el port. 
Teníem els nostres dubtes de si començar a pujar aquella mateixa tarda o si quedar-nos a mijanès i pujar l'endemà. Vam triar temptar la boira i començàvem encarant les primeres rampes del port. Uns quilòmetres més amunt passàvem pel costat del refugi de Pastoral de Mijanès, que està en força mal estat i l'estança principal restava tancada. Decidíem pujar una mica més enmig de boira i paràvem la tenda en un prat al costat de la carretera, on faríem nit.

15 de juliol de 2014:
No havia parat de ploure en tota la nit i el matí ens donava una petita treva per poder recollir tenda i alforges. Començàvem a pujar l'última part del port de Palihères i la pluja fina constant de la boira ens deixava ben molls en arribar al coll, a 2.001 m. Foto de rigor envoltats d'una boira espesa i mullada que ens empenyia carretera avall, amb molta precaució. Passàvem la cruïlla del coll de Chiula però decidiem baixar a Ax-les Thermes i avituallar-nos una mica. Feia una estona que havia sortit el sol i aprofitaríem per assecar la roba molla. Després d'una breu visita al poble, deixant el bany a les termes per més endevant, anàvem a buscar la carretereta que puja cap a Vaychis i Tignac. 
Feiem parada a mig camí del coll de Marmare, 1.361 m, per dinar i assecar la tenda. Arribats al coll i continuàvem cap a l'esquerra en direcció a Prades i Camurac, entrant així a un nou departament francès, l'Aude. El temps ja començava a ser una mica més càlid i el paisatge ja no era tan pirinenc com el dia anterior, tot i així ens deixava bocabadats igualment. Després de Camurac encaràvem la curta pujada al coll dels Frères i baixàvem ja cap a Roquefeuil, on girariem a l'esquerra per creuar el bosc comunal de la Benague fins a l'Espine, un racó de món on sembla que el temps realment s'hagi aturat.
Tornàvem a ser a l'Ariège i agafariem direcció a Montségur, l'últim port del dia. Aquí vam poder disfrutar de l'últim reducte Càtar, el castell del mateix nom. Després de fer unes cerveses artesanals de la zona de Lavelanet continuàvem pujant el coll de Montségur a 1.059 m. Gairebé amb la posta de sol al nostre devant encarariem una forta baixada fins a Montferrier i Lavelanet, des d'on decidiem fer una última apretada cap a Foix, passant per Roquefort-les-Cascades, situat en una vall de caire Mediterràni excel.lent. Arribàvem a Foix a les 21h, gairebé fosc, però amb el temps just per trobar-nos uns amics de l'Oriol que feien nit allí. Un bon sopar amanit amb un bon vi i s'acabava, per mi, la travessa de 2 dies. L'endemà jo agafava el tren de tornada a Latour-de-Carol, per baixar cap a Puigcerdà amb la bici, mentre que l'Oriol continuava ruta durant un parell més de dies. Quina enveja, nano!!! Moltíssimes gràcies per ensenyar-me aquestes carreteres, valls i llogarrets tan fantàstics, i que tenim tant a la vora de casa, moltes vegades sense saber-ho. Repetirem segur...!!! 



llac de Puyvalador, al fons tapat
el massís del Carlit i els pics Perics
detall occità a Quérigut






castell i poble de Quérigut


pujant el coll de Palihères enmig
d'un temps força dolent




detall al poble de Montségur


Foix


Salut
pep