Pàgines

24 de des. 2006

Montserrat - Vinya sud

5 d'agost de 2006. via sense nom: V+, 95 m. 3h

Un cop més ens trobem amb el Jordi i l'Anna per anar a Montserrat a fer una de les nombroses vies que hi ha al sector Viny sur. La via està perfectament equipada amb spits vermells.
El primer llarg presenta una dificultat de 5è sup. però les preses són bones i arrodonides.
El segon llarg és completament diferent al primer, preses molt bones menys inclinació i unes vistes espectaculars. La reunió es troba en una feixa molt ample i còmode.

El tercer llarg tampoc no presenta cap dificultat però resulta curiós el flanqueig ascendent cap a l'esquerra i d'una inclinació 60-65º fins arribar a la tercera reunió.

El problema més gran arriba a la baixada si no es vol fer rapel.lant. Hem de seguir les fites que anirem trobant fins que ens endinsem en el bosc, on anirem seguint les traces de sender més evidents. Tram molt perdedor. D'aqui arribarem a una paret molt vertical que cal seguir per la seva base fins a un passet que ens durà a un cordino i que ens ajudarà a baixar uns metres una mica exposats. A partir d'aqui anirem ja en baixada per la marcada canal fins al senderó que hem agafat de pujada.


Salut!
pep

19 de des. 2006

via "Reserva" al pic del Martell

Diumenge 10 de desembre vam anar amb l'Ester Sabadell i el Ferran a fer la bonica via "la Reserva" al pic del Martell (100 m, V+) situat al parc natural del Garraf.
Ens vam aixecar no massa d'hora doncs el fred ja comença a ser una mica intens a aquestes alçades d'any (ja tocava !). Sortim de Barcelona en direcció a Castelldefels. Un cop arribats a la rotonda que enllaça amb la nacional cap a Sitges agafem direcció "Parc Natural del Garraf". La carretera fa uns quants revolts per superar el bon desnivell que hi ha entre el mar i el coll on hi ha un aparcament pels cotxes. D'aqui agafem un senderó ben marcat en direcció al coll que tenim a la dreta de l'aparcament. Abans d'arribar al coll cal que ens desviem lleugerament a la dreta per anar a trobar la canal ampla que després d'una forta baixada ens durà fins al peu de les nombroses vies que es troben en aquest racó de paret.
El primer llarg l'hem hagut de fer per la dreta del recorregut original (hi havia gent que se'ns havia adelantat). Presenta una mica més de dificultat, tot i així no supera el V+. El segon llarg, també de 30m, té algun pas tècnic arribant ja a la segona reunió, però les preses són bones. Tot i així cal estar una mica en forma de braços. El tercer llarg, d'uns 25m, també presenta la dificultat 2 m per sota de la tercera reunió, tot i que la presa que ens ajudarà a superar-lo és bonissima (quan la trobem...). A partir d'aqui i fins al final de la via, el grau no supera el IV+ i està molt ben equipat, tot i que es pot posar algun friend.
La vista que hi ha de la costa litoral barcelonina és magnifica, i en podrem gaudir durant tota l'ascenció. Molt recomanable.

Salut!!
pep

18 de des. 2006

Vall del Glorieta

Diumenge 17/12/2006.
Ens trobem amb el Bruno, la Victòria, l'Adolf, l'Eva, la Sònia i la Tura a Alcover. Després d'una aventura cafeteriana al bar Colomí, amb el seu plat predilecte "escopinyes al brandy", ens dirigim cap a l'ermita del Remei, punt de partida i arribada de l'excursió.
Agafem el cami que surt de l'ermita en direcció Montral. El seguim sempre per les marques grogues i blaves que anem trobant pel cami. Deixem el primer encreuament a l'esquerra que ens duria al mas de Forès, mas de Montrabà, masos de Vilella i l'Albiol, per continuar el cami que segueix a mà dreta. Creuem el riu Glorieta per primer cop. Seguim amunt fins arribar en poc menys d'una hora al niu de l'àliga, indret emblemàtic d'aquesta vall.
D'aqui agafarem el senderó que tira amunt pel costat d'una antic molí que a principis de segle feia de central elèctrica. Per senderó en forta pujada aribem a les fonts del Glorieta en 30 minuts més. Val la pena fer un tomb per les tolles que alimenten el riu, una mica més avall del seu naixement.


Arribats a aquest punt podem pujar fins a Montral pel senderó que resegueix les parets per l'esquerra, el que suposaria un afegit horàri d'una hora i mitja més entre pujar i baixar, o seguir l'itinerari circular pel què haurem d'anar a trobar el senderó marcat amb uns triangles grocs que ens portarà a la pista de l'Albiol. Hem de creuar el petit corriol d'aigua que alimenta les tolles. Seguim per bosc de roure, pi roig, pi blanc i alzina en lleuger ascens i en direcció S fins arribar a una pista més ampla.
Deixarem un mas a l'esquerra i una mica més envant agafarem un senderó, una mica esborrat marcat amb fites i ratlles verdes, que s'endinsa al bosc i que agafa direcció SE fins arribar a l'ermita de les Virtuts. Bonica panoràmica de la vall del Glorieta i des de la qual podem divisar a l'horitzó la serra del Montagut i el Montmell, fent frontera amb el Baix Penedès.
De l'ermita seguirem pel senderó fins arribar a un encreuament una mica més envant. Agafarem cap a l'esquerra ja en forta baixada. En el primer encreuament girarem a l'esquerra altre cop. En el segon encreuament seguirem cap a la dreta fins arribar a una pista més ampla. Girem altre cop cap a l'esquerra avall. Passem per devant del mas de Monravà, mas mig fortificat i amb església pròpia amb un nivell de conservació excelent.

Seguim la pista que passa per sota un pont fins a trobar un arncreuament. Agafem cap a l'esquerra i uns metres més envant a la dreta ja fins a l'ermita, on podem aprofitar per menjar un gustós porc senglar.

Temps de l'excursió 4 hores aproximadament.

Salut !!
pep

13 de des. 2006

toubkal 2006

Aprofitant el viatge al Marroc realitzant aquest mateix any, vaig decidir fer l'ascenció al Toubkal en solitàri. Primer fins al refugi Neltner, i al dia següent fer cim i baixar a tot drap perquè m'estaven esperant a Marrakech les companyes de viatge.


Sidi // sortida de sol tirant amunt, ja a 4000 m

El llogarret de Sidi a mig camí entre Imlil i el refugi és un lloc de pel.legrinatge conegut arreu del marroc. Es diu que en la casa blanca que es veu a la foto hi viu un curander que fa miracles...


L'ascenció no té cap complicació tècnica, alguna rampa de neu d'uns 50-55 º però que es fa perfectament amb els crampons. Val a dir que per a l'ascenció només vaig portar la cantimplora, la càmera de fotos, i els crampons, a part de les polaines i l'anorak, és clar !! fotia un fred ...



portejadors fent servir rucs i cavalls // Refugi Neltner


cim del Toubkal // vall del Toubkal

Marroc 2006

per editar properament



salut!







Transpirenaica 2004

article per editar properament

salut!

Nepal 2003

article per editar properament



salut!

Patagònia 2002

Setembre del 2002,
la Sònia em truca i em comenta que ha trobat vols "tirats" a Buenos Aires. Així que ens falta temps per encarregar-los per internet.
Jo ja feia molt temps que tenia ganes de veure el Fitz Roy, el Cerro Torre i companyia, així que aquesta era una oportunitat que no es podia deixar escapar.
En arribar a l'aeroport de B.A. vam comprar el bitllet per Ushuaia, que sortia en 3 hores. El vol és d'allò més recomanable perquè es passa per damunt de tota Argentina, des de les planures del nord a les muntanyes nevades del sud, inclús es pot divisar un troç de l'Antàrtida.
A Ushuaia vam anar a petar al Alberg los Cormoranes, on vam conèixer molt bona gent, entre d'altres una parella de BCN que pretenien fer el mateix recorregut que nosaltres.
A Ushuaia hi vam estar 3 dies, en els què vam aprofitar per fer un tomb pel parc nacional Fin del Mundo, on vam poder observar l'exhuberant naturalesa que regna en aquells paratges; també vam llogar un cotxe durant un dia per anar a donar el tomb a la bahia de Beagle, que ja haviem fet en vaixell per avistar ocells, foques, lleons marins, etc ... L'altre dia lliure vam aprofitar per anar a esquiar a les pistes més australs del món; el Cerro Castor, que sense tenir l'infraestructura de les del Pirineu ens van sorprendre moltissim.


d'esquerra a dreta: Cerro Torre, St Éxupery i Ftz Roy // lleons marins al estret de Beagle
De Ushuaia vam tirar, en bus, cap al Calafate on el plat fort era poder visitar un dels glaciars més impressionants del planeta: el Perito Moreno. El Calafate està enmig d'un desert de planures i muntanyes que no s'acaben mai. Situat al costat del llac Argentino, el 2 més gran d'Argentina, és la població més important juntament amb Rio Gállegos, al sud del pais. Del Calafate n'és típica la mermelada i confitura del fruit "calafate", que neix en uns arbusts típics de les planures del inseparable vent patagonià. Aqui al Calafate vam aprofitar també per fer l'ascenció al Cerro Cristales, des d'on teniem una panoràmica impressionant del Cerro Buenos Aires i de tot el massis que rodeja el Perito Moreno.
Al tercer dia del Calafate vam agafar el bus cap al Chaltén, que vindria a ser com el Chamonix de la Patagònia, base de les nombroses escalades al Fitz Roy i al Cerro Torre. Com que era temporada baixa no hi havia cap hostal ni restaurant oberts, així que la gent de l'alberg del Calafate ens van deixar les claus del seu alberg, amb la qual cosa teniem tot l'alberg per nosaltres, compartit amb l'altre gent que anava al Chaltén com nosaltres. Teniem de tot menys cuiners, així que enceniem llar de foc i els fogonets i com a casa. Dels 3 dies que hi varem estar vam aprofitar per fer el trekking que passa per sota mateix del Fitz Roy i va a parar al Cerro Torre, i tot i que el temps no ens va acompanyar gens les vistes van ser espectaculars !
Després que les pluges paressin vam poder agafar unes forgones i cap a Rio Gállegos, on no val la pena fer-hi parada, només per agafar algun bus, tren o avió.


Glaciar Perito Moreno // Cerro Buenos Aires i cóndor des del Cerro Cristales
A Rio Gállegos vam haver de passar 2 dies eterns perquè degut a les pluges els ponts de les carreteres s'havien enfonsat i l'exèrcit els estava arreglant. La nostra intenció era anar fins a Puerto Madryn en bus per poder veure la migració de les bal.lenes, però només vam poder agafar un avió fins B.A. perquè per carretera era impossible.
Així doncs vam estar a la capital uns 3 dies abans de tornar cap a casa. Vam visitar el barri de el Caminito, el port, la casa rosada, etc ... Una ciutat bonica per estar-s'hi 3 dies passejant i disfrutant dels tangos i milongas que es toquen pel carrer. Això sí, una visita obligada és el Viejo Almacén, el primer teatre que hi va haver a B.A. on tocaven i ballaven tangos, amb una qüalitat impressionant, a més et pots assentar tranquil.lament a una taula amb una copeta de champagne (perquè el cava encara no hi havia arribat...).
Després d'aquest viatge seria dificil superar les emocions, colors i amistats que encara perduren avui en dia ...


El Chaltén // el Caminito B.A.

Salut !!



Finlàndia - Lapònia 2004

Juliol de 2004,
aprofito per anar a visitar al Peter a Finlàndia. Hem quedat a Tampere per agafar el tren fins a Rovaniemi, ja a les portes de la lapònia finesa. D'aqui la intenció és agafar un bus fins a Muonio, gairebé tocant a la lapònia noruega, des d'on agafarem direcció Kajanki, començament de la travessa que volem fer pel parc nacional Palas-Ounastunturi.
El principal problema que ens trobem són els mosquits. Quan passem per una zona d'aiguamoll, només enfonsar el peu en el fang surten centenars d'aquests insectes que es colen per qualsevol forat que hi hagi entre la roba i el cos. A la foto del braç es poden contar gairebé 40 picades !!
El resultat d'aquesta barreja d'excès d'aigua per la pluja i les picades de mosquit, ens veiem forçats a passar la nit en una cabana de fusta enmig del bosc. Hem trobat un grupet de nois que ens han advertit de la qüantitat d'aigua que hi ha en aquella zona, i que és gairebé impossible de creuar cap a l'altre costat del parc.
Abans d'anar a dormir, però, podem disfrutar de la companyia del sol de mitja nit. És increible, són gairebé les 12 de la nit i el sol no s'ha acabat de pondre, així que ens haurem de tapar els ulls si volem fer una dormida.
El paisatge és infinit, però certament en pocs moments del dia pots arribar a veure a més de 500 m de distància. Els boscos són inmensos i els turons més alts no dónen suficient alçada per alvirar els llacs que reguen el pais. Això sí: d'aigua no en falta ni mica !
L'endemà decidim tornar enrera. Jo he agafat una bona febrada a resulta de les picades.
Així doncs tornem fins a Rovaniemi i d'alli en tren fins a Turku, on està estudiant el Peter.
D'aqui agafaré un tren cap a Helsinki, on passaré un dia de turista i cap a l'aeroport a agafar l'avió de tornada a casa.


autoretrat a Helsinki // bany en un llac del parc // picades de mosquit


port de Helsinki // posta de sol a les 12 de la nit // natura lapona
cartells a Turku

salut!
pep

Ecuador 2005

article per editar properament






salut!

7 de des. 2006

la Mussara



La Mussara ha esdevingut ja fa uns quants anys, juntament amb Siurana, Montral, l'Arboli i la Riba, una escola d'escalada de referència internacional. Situada al massis de les muntanyes de Prades i a mig cami entre Montral i els Castillejos, així com la seva orientació sud, fan de la Mussara una zona d'escalada practicable durant tot l'any i d'una roca calissa excel.lent.


El dissabte 25 de novembre, l'Anna i jo, ens hi vam deixar caure per realitzar algunes vies de V-V+ al costat del "sector taronja", just a sota mateix de les antenes repetidores de TV, característiques de la zona. Nostra va ser la sorpresa al trobar-nos bastanta gent de l'est d'Europa, així com anglesos, que s'emperraven per les vies de VI grau de l'extrem esquerra d'aquest sector.




Salut !!
pep