Pàgines

30 de gen. 2024

CINGLES DE BERTÍ I ST PERE DE VALLDANEU

Primera sortida de l'any amb la gent de l'AEM, aquest cop pel centre de Catalunya, concretament a la zona de St Martí de Centelles. Comencem la caminada a l'estació de tren on trobarem lloc per aparcar i on seguirem les marques de GR.5 en direcció N fins a l'entrada del torrent d'en Vila (pal indicador). El matí està força enboirat i la humitat és intensa. Agafem direcció al dolmen del Duc seguint marques vermelles i verdes. Seguim un camí que es va trencant en diferents senderons que pugen amb ganes cap al grau del Cerdà. Passem pel costat de la cova del Ponsic, possible amagatall de Maquis. Anirem remuntant pel grau empedrat que ens durà en forta pujada fins al pla de la Garga, passant per la font de Cerdà. Aquest tram de senderó ens anima l'esperit, i l'arribada al pla es converteix en un altre món, tan geogràfic com meteorològic, ja que la temperatura comença a pujar mica en mica i la boira va deixant pas als primers rajos de sol.
Dolmen del Duc (l'Abella)
Caminem ara ja per pla resseguint la part superior dels cingles del Cerdà. Passarem per una bona pila de vies d'escalada fins que arribem al pla de st Miquel, des d'on la vista cap al Montseny és enorme. Trobem aquí indicadors del camí de Bertí, que seguirem ja fins arribar a la zona de la Trona. Deixarem enrera el nucli de cases que acompanyen st Miquel Sesperxes i pararem a esmorzar alguna cosa al mirador del Presseguer, des d'on s'albira el cim del Matagalls mig enfarinat. Continuarem sempre recorrent la part més altiva de les cingleres de Bertí. Anirem trobant miradors sobre el congost d'Aiguafreda des d'on tenim unes vistes espectaculars dels capricis geològics de les cingleres.
St Pere de Valldaneu
El sol ja fa estona que ha sortit i les jaquetes ja van balderes a l'exterior de les motxilles, dringant el pas que ens mena cap a la Trona, un mirador altiu situat damunt del congost i de la serra de Castellar, sobre la població de Tagamanent. Des de fa estona que també s pot albirar el pla de la Calma i el turó de Tagamanent amb la silueta de sta Maria al seu punt més altiu. Tornem al senderó marcat amb un pal indicador de "camí de Bertí" i comencem a devallar pel grau de la Trona, un sender empedrat espectacular que revira entre roures i pins fins a deixar-nos al fons del torrent de Valldaneu, on trobarem el GR.5, i que no deixarem ja fins al final de la ruta. Primer, però, farem una aturada a l'ermita romànica de st Pere de Valldaneu, restaurada en una part del seu absis. Aquesta ermita és coneguda des del 898 com a "Villa Danielis", d'aquí en derivarà al s. XI el seu nom actual. Acabarem la caminada de nou a l'estació de tren de l'Abella (St Martí de Centelles), on recomano fer un beure al bar del seu interior, ja que trobarem informació detallada sobre la zona i on es respira ambient de refugi de muntanya.

Cingles del Cerdà


grau de la Trona


Cingles de Bertí

Powered by Wikiloc

3 de gen. 2024

BEN VINGUT 2024!!

castell de Montclar i ermita de St Miquel

Arriba el 2024, i com que cada any compta i passa més depressa (deu ser aquesta espiral estressant de la societat en la què vivim...) m'agrada començar-lo amb una bona caminada. Aquest cop retorno a un lloc màgic, per mi i per molta gent, però sortint d'un lloc diferent. Em refereixo a la muntanya de Montclar.

Deixem el vehicle a Montbrió de la Marca i sortim del poble pel PR-C-21 en direcció al coll de Puig de Gaigs. El dia comença rúfol i fem el primer tram fins a la font del Codonyer amb la jaqueta posada. De sobte, el sol decideix sobrepassar la barrera de núvols i ens dóna el BON DIA... La font està envoltada per uns roures gegants que segur donen una ombra terrible al bo de l'estiu. Anem resseguint el camí que mena a Vallespinosa fins arribar al coll de Puig de Gaigs, on trobem un indicador de fusta a Sant Miquel. Seguirem el PR fins al bosc de Maiet i al seu coll homònim. 

font del Codonyer

Continuem el PR enfilant la pista amunt, que ben aviat esdevindrà un senderó esgarriat fins a una cruïlla de senderons. Girem a la dreta, deixant a l'esquerra la baixada que ens portaria a Biure de Gaià. Ja som a la carena cimera de Montclar. A la llunyania podem albirar el castell de Queralt, residència del senyor d'aquestes valls del NE de la Conca de Barberà. A l'horitzó treuen el cap les serres de Montagut i Montmell mentre arribem a les restes pedregoses del castell i a l'ermita que s'hi erigí posteriorment per adorar a san Miquel. Obrim motxilles i treiem fatu pel primer dinar de l'any a base de pa amb fuet i formatge. La Tosca va amagant algun trocet de pa, potser perquè intueix que no serà la primera vegada que pujarà a aquest meravellós indret.

carenejant a Vallespinosa, al fons el Comaverd

Després de gaudir d'una meteo massa benevolent per l'época de l'any al banc de pedra que hi ha a l'ermita encarat a SO, mirem bé el recorregut per baixar en direcció a Vallespinosa. Ens decidim per recorre la carena de la muntanya de Montclar. Pugem primer al cim, de 948 m, i continuem pel senderó ben marcat. Deixarem el PR que baixa cap a Pontils i anem seguint fites de còdols per forta pendent. Haurem de vigilar les patinades perquè el "pati" a m'a esquerra és ben palès. Després d'uns 15 minuts de baixada la pendent suavitza i s'endinsa en una barrancada, el bosc del Tarrida, on resseguim una antiga pista forestal fins arribar a l'alçada de la font de l'Heura (actualment seca). D'aquí a Vallespinosa per la carretera, on arribem en 15 minuts. Si necessitem aigua podem arribar-nos al poble, on també trobarem un bar obert només els caps de setmana i a l'estiu. Nosaltres agafem el GR 7 que ve de Pontils i que ens durà al coll de Valls per un senderó preciós, envoltat de bosc d'alzina i conreus de cereals. El dia continua amb una llum radiant, tot i que les cames ja comencen a notar el desnivell i la distància.

coll de Valls

Al coll deixarem el GR 7 que continua cap a Cabra del Camp i seguirem a la dreta el GR 175, altrament conegut com la ruta del Cister. Comença aquí la pujada més dura del dia, per una pista plena de còdols solts que ens faran la guitza durant uns minuts. Arribem a la serra del Comaverd, on l'aire comença a bufar. Podem gaudir de les vistes impressionants de les seves barrancades i de la part més septentrional de la Conca de Barberà. Seguim sempre la pista principal fins que vorejant el cim del Comaverd (902 m) fem cap al coll de Maldà (pal indicador). Des d'aquí ja es pot albirar Montbrió de la Marca i la baixada que ens tocarà afrontar. Devallarem pel GR en pista còmode fins arribar a la font Voltada, just a sota el poble, envoltada per una antiga balma de pedra calcària. Seguirem la pista i el GR mentre el sol es va ponent per les muntanyes de Prades. Entrarem al poble pel camí empedrat que puja cap als carrers de caire medieval del poble, i on hem deixat el vehicle. Una volteta excel.lent pels voltants de "casa" que sempre sorprenen a l'ànima i van rebé per començar amb bones vibracions un nou any de calendari.


camí empedrat a Montbrió

Powered by Wikiloc

BERIAIN (1.493 m)

Cim emblemàtic situat entre les valls d'Arakil i Ergoiena, porta d'entrada a Euskadi per la part navarresa d'Altsasu. Arribem a Unanu, un poblet ben bonic als peus de la gran muntanya. Agafem la pista de san Donato (Lezizako Bidea) marcada com a GR i aparquem el vehicle al primer aparcament que trobem. La visió del cim de Ihurbain (1.416 m) és la cara més visible d'aquest massís allargat i que sembla tallat a ganivet. Comencem a caminar per un senderó que surt de l'aparcament en direcció E a Azpizarrondo. Gaudim de la visió d'uns quants cavalls que pasturen tranquils a l'ombra de la muntanya. 
cim del Ihurbain (1.416 m)
El dia ha despertat gris i amb ganes de fred, però ben aviat el sol guanya terreny a la penombra. Després d'una lloma ben pronunciada, on un dels cavalls ens deixa pas, arribem a una cruïlla de senderons on trobem una fita. Continuem fent la volta pel senderó principal que puja a Beriain. Hem arribat a l'autopista! sense peatge, però... Encarem la forta pujada fins al cim de Ihurbain, que guanyant metres a la pendent arriba als 1.400 metres. Altiu, poderós i amb una cinglera que esfereeix l'ànima, aquest primer cim s'alça com la proa d'una vaixell enmig d'un mar de muntanyes.
terra de voltors
Continuem ara per la carena afilada que ens durà a l'ermita de san Donato i al cim del Beriain (1.496 m) en uns 30 minuts. La visió que tenim és de 360º! Arribem al cim i busquem unes pedres per compartir una mica de menjar. Aprofitem l'aturada per contemplar com els voltors i un milà foraden l'aire entre brumeres i núvols decoratius. Tenim dubtes de sí continuar fins a la popa d'aquest vaixell, però una excursionista local ens ho recomana. Comencem a baixar del punt més alt en direcció E per un senderó que no té pèrdua. Trobem indicadors de senderons que pugen de Uharte Arakil (el km vertical, li diuen...). Nosaltres anem resseguint el san Donatoko bidea, que més endevant haurem de resseguir per la seva part més a estribor. 
Ens apropem a una part del massís en què no trobem a ningú, la qual cosa s'agraeix. El vent ha parat i la temperatura és suau. Tot plegat ens fa gaudir d'una zona càrstica brutal. Arribem a les embistes del cim Lezizagoa (1.348 m). Aquí haurem de parar atenció a les fites per trobar el pas que ens durà al portillo de Leziza, on trobarem la pista marcada com a GR que ens durà de nou al vehicle recorrent la vessant S d'aquesta muntanya tan peculiar. 

Lezizagoa (1.348 m)




ermita de san Donato










Powered by Wikiloc


AIZKORRI (1.523 m)

Sortida perfecte per un dia de finals de tardor a la zona de Zegama, Euskadi. Deixem el vehicle a l'últim aparcament que trobem a la pista que recorre la vall d'Aldaola. Trobem nombrosos indicadors en direcció al túnel de san Adrián. Comencem a caminar per un senderó marcat com a GR 12 - 121 que coincideix amb el camí de St Jaume interior entre Zegama, Agurain i Bayona. Fa un dia assolellat però fred, i la fajeda ens mostra els arbres nuus de fullam. Tot un espectacle per als sentits. En poc més de 10 minuts arribem a un antic refugi des del què ja s'alvira el forat a la muntanya conegut com a San Adrián Bidea, on arribem en 10 minuts més. Llàstima que hi ha una línia d'alta tensió que creua la vall (sempre embrutant el territori...).

túnel i ermita de san Adrián

Aquest forat natural ha estat durant centúries pas entre l'interior d'Euskal Herria i la costa vasca. Són tan sols 50 metres de túnel que creuen l'interior de la muntanya que separa els massissos d'Aizkorri i Aratz. A l'interior del passatge trobem l'ermita de san Adrián, on es pot fer nit en cas d'emergència. També s'hi estan excavant i trobant restes d'época medieval, tot i que és problable que els romans, i prèviament les tribus celtes ja fessin servir aquest pas. A l'altra banda del forat tot sembla congelat, i és que no hi toca el sol en tot el dia.

Continuem una mica més amunt seguint el camí medieval empedrat que ens deixa amb una curiositat enorme sobre la seva construcció. Són realment fascinant les obres d'arquitectura que es realitzaven sense els medis de què disposem avui en dia. Trobem una pintada que diu "Aizkorri" en una pedra, amb una fletxa que indica el senderó que haurem de seguir per començar l'ascenció al massís més alt d'Euskadi. Anem pujant per la fajeda, seguint marques de color groc i admirant els rajos de sol que penetren les branques despullades dels arbres. Els colors en aquesta época de l'any són increïbles.

cim de Aizkorri (1.523 m)

En uns 45 minuts de forta pujada deixem la protecció del bosc i sortim ja a terreny obert, sort en tenim de la bonança i de què no fa vent. Hem assolit ja els 1.484 m del Tontorraundi i les vistes són espectaculars cap a totes bandes: al N la costa de Donosti; a l'E la serra d'Aralar amb l'altiu Txindoki, ben conegut per l'alpinisme vasc; al S el massís de l'Aratz i les serralades més baixes que donen pas a Navarra; a l'O les fagedes que baixen cap a la plana de Vitoria, i que donen pas al massís de Gorbeia. Continuem pujant una mica més fins arribar al cim de l'Aizkorri, on trobem l'ermita del santo Kristo i el refugi on segurament val molt la pena fer-hi nit a l'estiu... Un d'aquells cims que no s'obliden i que donen ganes de repetir per algun altre costat, com ara el santuari d'Arantzazu que ens obre les portes des de la vall d'Oñati, d'obligada visita.

De baixada agafem un senderó que voreja el Tontorraundi i devalla en diagonal cap al SO. Tornem a endinssar-nos en unea fajeda preciosa que ens abraçarà fins arribar de nou al túnel de san Adrián en poc més de 45 minuts. De nou la sensació ombrívola de l'indret fa que ens afanyem en arribar al vehicle.


empedrat medieval
 

ermita santo Kristo i refugi

Powered by Wikiloc