URKIOLA

L'endemà de visitar el parc natural d'Aizkorri m'apropo fins a Mondragon, Elorrio i Durango per fer nit al coll d'Urkiola, un dels ports de carretera més durs del país vasc (deu ni do amb les rampetes i els peraltes...). El temps continua estant emboirat, però decideixo ser pacient, sopar una mica, dormir i l'endemà ja veuré. Per la nit ha ploviscat una mica i el matí es lleva tapadot. Aparco la furgo al costat del santuari d'Urkiola i mentre esmorzo continua la tònica del dia anterior. Així doncs em torno a posar la jaqueta i vaig fins a un punt d'informació on hi ha el mapa del parc. Faig una foto per anar una mica guiat... La meva idea era fer una ruta circular al pic de l'Anboto (1328 m), una espectacular piràmide calcària que deixa bocabadat a tothom amb la seva figura tan esbelta, però no sé si serà possible degut a la boira...

Començo a caminar per una pista amb uns avets molt espessos i una vaca que no em mirava amb massa bons ulls. Quin goig passejar per aquest indret! La boira va i ve, però ja he après que en aquest país no et pots fer enrera, així que continuo fins que arribo en una cruïlla on hi ha un pal indicador. Cap a l'esquerra arranca la pujada a l'Urkiolagirre, que amb 1010 m és la talaia més ben situada per poder gaudir de l'entorn, així que cap allí vaig. Altre cop em trobo a un ramat de cavalls pasturant herba d'uns turons que no s'acaben mai. Quina maravella, una altra conversa amb un cavall maquíssim (ara no recordo el nom...). Continuo pujant i arribo al cim de l'Urkiolagirre. Mentrestant el cel es va obrint poc a poc i puc divisar la vall de Durango i Ellorio, així com les serres d'Arrazola i Olazábal, amb l'Alluitz (1028 m) en primer terme. Genial benvinguda a aquest segon parc natural...

Baixo per l'altre costat de la muntanya, seguint a un corredor de marathons que desapareix en la llunyania. En 30 minuts torno a ser al punt de partida.

salut

pep