Dijous 2 d'abril el Xavi s'ofereix per acompanyar-me a Vinaixa, des d'on arrancàvem a les 8h en direcció a l'Albi per la carretera antiga. En Xavi em va acompanyar uns km, girant cua entre l'Albi i Cervià de les Garrigues. El dia va començar molt fred, 3ºC, però el solet anava escalfant l'ambient. De totes maneres no em vaig treure les malles i la jaqueta fins ben entrat el migdia. Entro ja a una nova comarca, les Garrigues. De moment ja n'havia creuat 3: el Tarragonès, l'Alt Camp i la Conca de Barberà. Canviava el paisatge ple d'oliveres i de grans desnivells. Passat Cervià agafava la pista asfaltada que em portaria a Castelldans en uns 14 km d'un constant puja-baixa. Entre el fred i l'ambient altiu del lloc anaven passant els km fins que, després de Castelldans, començava la frenètica baixada cap a Puigverd i Artesa de Lleida, des d'on només quedava la llarga recta que em portaria a la capital del Segrià abans de les 11h.
Animat pel bon ritme que anava portant vaig començar a fer un plantejament nou de l'etapa. Anava menjant cada 2-3 hores parant 10-15 minuts màxim. D'aquesta manera creuava Lleida i agafava direcció a Alpicat (on parava 10 minuts a comprar plàtans i xocolata amb avellana) Malpartit i la Saira per una pista asfaltada genial. Les oliveres s'havien convertit en fruiters i camps de sembrat. La sort de no tenir massa vent de cara va fer que arribés a Almacelles sobre les 13,30h, passant abans pel costat de les restes del castell de la Saira, datat del s.XI i situat en un turonet envoltat d'una fauna que em veia passar amb ulls incrèduls. Realment un paisatge sense ningú, et sents com l'últim ciclista en terres catalanes.
A Almacelles feia una tercera parada. El sol ja escalfava una mica més i em treia la jaqueta. Mirant el mapa m'anava fixant objectius de curt avast en un temps relatiu a la velocitat que portava que era d'uns 16,5 km/h. També sabia molt bé el recorregut que m'esperava per endevant, i així mentre anava devorant km vaig decidir canviar els plans inicials que giraven cap a Tamarite de Litera i Benabarre. L'opció de continuar cap a Binéfar i pujar a Graus per Fonz em va semblar molt més raonable ja que el terreny no fa tant desnivell i el paisatge de la Litera és espectacular a aquesta época de l'any. A aquesta alçada ja havia creuat les 5 comarques catalanes, del Tarragonès al Segrià. Entrava ja a Aragó!
Arribava a Binéfar sobre les 14,30h i de nou feia parada per fer un cafè i relaxar una mica les cames, que per sorpresa meva les notava massa bé. D'aquí anava a buscar la carretera de San Esteban de Litera on m'esperava la primera pujada forta després de dinar. El sol encara estava en el seu punt més cenital, i me'l mirava de reüll demanant-li que aguantés, que la seva companyia em recomfortava, i molt. Va ser mentre feia el cafè a Binéfar que em vaig començar a proposar el fet d'arribar a Benasque aquell mateix vespre.
A la zona de la Litera recorria els poblets de San Esteban, Azanuy, Fonz, Estada i Estadilla, on arribava cap a les 16,30h, sempre amb el Pirineu aragonès com a teló de fons, senzillament un espectacle. En aquest tram d'una bellesa paisatgística extraordinària em vaig acompanyar d'una mica de música. Realment hi ha una sol.litud extrema, i els únics animals que m'anaven acompanyant eren els falcons que resseguien els camps de sembrat buscant ratolins. Passo Estadilla i arribo a la nacional de Barbastro a Graus. Al migdia el trànsit no era pas dens i el voral excel.lent, així que sense massa més temps per perdre passo per l'espectacular congost d'Olvena i arribo a l'embassament de Barasona en poc més de 40 minuts. D'aquí agafava el carril bici que hi ha fins a Graus, tot un plaer ciclar per un carril tot per tu.
A Graus conflueixen el riu Ésera i el seu afluent l'Isábena, amb un pont romànic molt ben conservat i el monestir de la Vírgen de la Roca que vigila la vall des de les alçades. Nova parada per menjar una mica i realment començo a tenir clar que puc a arribar a Benasque. Queden 60 km, els que fan més pujada, per si vaig fent xino-xano crec que pot sortir bé. Em conec el terreny i sé on he d'afluixar per no carregar les cames més del compte. El sol encara llueix altiu, sembla que hagi escoltat les meves propostes amistoses...
Enfilo la carretera A-139 en direcció a Campo. Ja fa una bona estona que tinc els Pirineus nevats davant meu, des d'Ordesa fins les Maladetes, passant pel Cotiella i el Turbón. El cel blau retalla les muntanyes amb una cromacitat genial. Les meves retines ho agraeixen. Abans de Campo passava per Torre de Ésera, Morillo de Liena, Perarrúa, Besians i Santa Liestra. A Campo giro el cap i veig el massís del Turbón ben pelat de neu i penso en com trobarem la vall de Coronas per pujar a l'Aneto. La temperatura encara ronda els 18-19ºC i continuo en direcció a Seira per la N-260 ja entre muntanyes cada cop més altes i congostos altius que van tapant els rajos de sol. Després de Seira vindria el congost del Ventamillo que dóna entrada a la vall de Benasque, abans però he d'arribar a el Run i Castejón de Sos, on faig una última parada per afrontar els últims 14 km. 
Són les 20h i encara hi ha claror de dia així que vaig pujant cap a Villanova, Sahún, Eriste i cap a les 20,45h arribo a l'entrada de Benasque, ja fosc i negre. La pell de gallina per haver fet 200 km amb la bici, cosa que no havia fet mai, i també perquè era la ruta que acostumàvem a fer quan érem petits per pujar a la vall. Molts records que sempre em portaven un somriure als llavis. Aviso a l'Edu que em guardin sopar i després de la foto de rigor arribo al camp base sobre les 21,10h. Missatges als companys que m'han anat animant durant tota la jornada i sobretot gràcies a una météo esplèndida i a un plantejament de jornada impecable, sobre la marxa...!
Salut
pep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada