Divendres, 3 d'abril, aprofitava el matí per descansar fins l'hora de dinar. Cap a les 16,30h anàvem fins al pla de Senarta amb l'Edu, preparàvem les motxilles i començàvem a remuntar la vall de Vallivierna per la pista que recorre la vall i arriba al refugi de Pescadors. Arribàvem al refugi sobre les 19,45h. El nostre descans està garantit ja que hi ha lloc de sobres, tot i així l'Edu es donava la feinada de carretejar la tenda... Sopàvem un bon plat de pasta i sortíem a fora a gaudir de l'espectacle: la lluna plena il.luminava tota la vall i deixava una "estampa" difícil d'oblidar. Ens enfundàvem al sac cap a les 22h. La companyia del foc a terra i els tres nois que hi vam trobar valien la pena però l'endemà tocava matinar.
Dissabte, 4 d'abril, 3 dies després d'haver sortit de la platja del Miracle de Tarragona, el despertador sonava a les 5h. La nit no havia estat massa freda, però com sempre, les hores dormides no sobrepassaven les 4h efectives de son. Preparàvem una mica de tè i menjar, els crampons i piolets i una mica d'aigua. A les 5,40h sortíem per la porta del refugi. Era negre nit i vam haver de tirar de frontal una bona estona. Anàvem remuntant la vall de Corones fins al primer ibón, des d'on ens esperava una rampa infernal, que amb neu no hi ha més manera que atacar-la pel dret. 
En una hora i mitja ens plantàvem al primer llac gelat de Corones, des d'on es podia veure perfectament l'ascenció al coll d'Aragüells i el mateix pic a l'esquerra de la vall. Continuàvem recte amunt fins arribar al segon llac gelat de Corones. Al voltant de les 8h i quan ja assolíem el llac per vorejar-lo es va girar un vent gèlid que baixava del coll de Corones. Aquell airada va durar una bona estona i ens vam plantejar el fet de girar cua. A mi em van començar a saltar gotes de sang pel nas, que atribueixo al reventón d'algun capilar interior. Anàvem pujant desnivell directes al coll de Corones, seguint traces ben trepitjades sense crampons. A l'alçada del coll vam haver de realitzar una petita grimpada per saltar a la banda de la glacera de l'Aneto. Abans però s'havia de superar una "rimaya" per la dreta. Deu ni do l'acumulació de neu que hi havia en aquell tram.
Saltàvem a la cara N i enllaçàvem amb la ruta normal que puja de la Renclusa. A les 10,45h arribàvem al cim del sostre del Pirineu després de 5 hores de pujada. La solitud que hi vam trobar va valdre tot el temps del món. El vent ja no era tan molest i el sol feia el seu efecte. El pas de Mahoma no va presentar cap problema en cap dels dos sentits tot i portar els crampons posats. Els metres abans d'arribar al cim anava una mica per davant.
En aquells moments en què et trobes sol enmig de la gran immensitat d'una glacera, envoltat de grans pics que coneixes personalment i pensant en els 3 dies que precedien aquella gran fita personal, vaig tenir la sensació de goig, d'invencibilitat, de poder amb tot el què es posi davant meu. Amb els ulls mig entelats de llàgrimes mirava endavant, cap al cim que m'esperava, el cim que m'havia obert les portes de la seva llar i havia permès que pogués arribar fins a ell. Aquell moment està dedicat a tots els intants en què em sento defallir, en què la injustícia de la VIDA de vegades ens acompanya sense entendre perquè. Em girava i veia al meu germà acompanyant-me a pas lent però ferm, i res em podia fer més agraït. 
Aquest és el final d'una "aventura" més que feia uns anys estava dintre un "tinter", esperant la motivació del moment adequat. Satisfet per haver aguantat tants dies d'activitat forta i de què tot sortís sense cap complicació excepte el primer dia. Agraït a la météo, a la bicicleta que va aguantar i al Edu per ajudar-me amb la logística, i a tots els ànims rebuts durant la marxa. GRÀCIES!!!
Salut
pep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada