VOLTA A MALLORCA 1: PALMA - ESPORLES

baixant des coll de sa Gramola

Arriben festes de Nadal i tenim 10 dies de festa. L'hivern sembla que no té ganes d'arribar encara i decidim carregar les bicis al ferry i anar fins a Palma. A Esporles hi tenim una bona ajuda i això ha fet que la nostra volta particular a la illa de Mallorca sigui com sigui. 

Torre de ses Ànimes

El primer entrevanc el tenim amb els trens de RENFE. Quin desastre mare meva!! No n'hi ha cap que vagi a l'hora que toca, i quan depens d'horaris emprenya una mica tenir l'angoixa de fer tard i perdre el ferry, en aquest cas. Deixem Barcelona a les 23h i ens plantem a Palma a les 7h, just per fer un cafè en un bar amb solera i esperar que el sol s'alci per l'horitzó.

direcció coll de sa Creu

El dia ja ha despertat i agafem direcció sa Teulera i el quarter d'infanteria Jaume II, des d'on s'enfila la fabulosa carretera cap al coll de sa Creu. Aquesta està tancada al trànsit, així que es converteix en una delícia que ens fa suar una bona estona. Arribem al coll i saltem a l'altre costat pel coll des Vent. Deixem la cruïlla cap Establiments i baixem cap a Calvià, on fem la primera parada. La cosa promet, el paisatge rural és magnífic i el temps aguanta molt bé, comença a fer caloreta. A Calvià badem amb un mural fet de rajola on s'explica la història de la gent que ha passat per la població. Interessant.

mural a Calvià

Banyalbufar

Continuem cap a Cabdellà on fem una segona parada per treure roba i menjar una mica. La presència del puig de Galatzó ((1.027 m) és present durant tota aquesta zona. La seva silueta és preciosa de lluny, esvelta i rocosa. L'anem gaudint fins que desapareix darrera des coll de n'Esteve, que ens portarà fins a Andratx. Aquí fem una altra parada, estem ja a l'extrem O de la serra de Tramuntana i hem d'agafar forces. Deixem Andratx per una propera ocasió, massa gran per les bicicletes, i agafem direcció a Estellencs pel coll de sa Gramola. Parada obligatòria. Aquí tenim el mar als nostres peus. Fins ara no l'havíem ni vist! La vista des d'aquest coll és una barreja de miratge: per un costat pedra i paisatge sense vegetació; per l'altre, blau i verd, mar i bosc es fonen en un punt d'horitzó que sempre s'esmuny a la vista.

coll de sa Gramola

Comencem a recórrer la carretera C-710, una espècie de puja-baixa que pot acabar amb la paciència de les bieles de la bicicleta, però que ens depara indrets de gran bellesa. D'aquesta manera i amb el sol al clatell arribem a l'ombra d'Estellencs, el poble que es troba als peus del puig de Galatzó, un monstre que s'eleva 1.000 m des del mar al seu cim. Brutal!!! Ens animem rodejats de tanta natura. És la primera etapa de la nostra volta a Mallorca i la Marta està començant a notar el perfum que deixen anar els pneumàtics a la carretera. La resta, és a dir TOT, ho posa el paisatge. Parem a fer un mos al costat de l'església.
Arribem a Banyalbufar, el poble on la vinya arriba al Mediterrani, on els balcons de terra entortolligats mostren un paisatge únic, i on la llum hi escasseja ben aviat a la tarda. Tenim el dubte de si fer el camí des Correu o passar per la carretera fins a Esporles. Finalment, després de pensar-ho decidim per la primera opció, està bé provar pistes i seguirem el GR-221. Passem pel costat de l'ajuntament i comencem a notar les primeres rampes (mitjana del 18%!!!). Arribem a dalt, on s'acaba la pujada, amb les bicis al costat. Hem hagut de pujar a peu mentre la llum de la tarda s'anava amagant darrera el puig de s'Argenter. Finalment la pista de terra en bon estat ens porta a la carretera. Comença a fer fred però ja estem a tocar d'Esporles. Toca baixar, ja era hora...!!!
Són vora les 17.30h quan arribem a Esporles, unes 8 hores damunt la bicicleta gaudits amb escreix i superats amb un excel.lent alt! El paisatge rural d'aquest primer dia ens ha colpit més que la serra de Tramuntana, tot i que aquesta té un privilegi únic a Mallorca i no la passem per alt.

camí des Correu

arribant a Calvià

Powered by Wikiloc

Salut
pep

BICICLETES AXALCO

Us deixo amb un descobriment que vaig fer ahir i que em va fascinar... Després de veure això ja no m'interessa més l'acer, l'alumini i el carbono... ja ja ja. Disfruteu-lo!!!



salut
pep

3 COMARQUES ... 2 PAISATGES

Vallclara

Acabo classe el divendres. És d'hora i el sol sembla que ens vol deixar emprempta durant el dia. Per sort, o millor dit per previsió, tinc la bicicleta carregada a la furgo. Aparco a Poblet, em canvio de roba, menjo una barreta de cereals i faig la ruta de pensament. M'engresco. Faig un glop d'aigua amb llimona i sucre, em poso el casc, les ulleres i una mica de música.

carretera del Tillar

El primer tram de carretera no l'havia pujat mai, així que l'agafo amb ganes. A mesura que vaig guanyant terreny m'enamoro més d'aquesta carretera, la que remonta el barranc del Tillar fins a Prades. El sol fa que hagi deixat el paravents a la furgo però els revolts que queden amagats la fresqueta hi és molt evident. Després de 21 km de pujada amb rampes molt tranquiles i amb un paisatge colpidor, arribo a l'encreuament de Prades i Vilanova de Prades. Abans, repassant la ruta mentalment havia pensat d'anar directe a Prades, però m'ho repenso i giro a la dreta cap a Vilanova, on abans d'arribar tinc una privilegiada vista de tot el Pirineu mig nevat. Ben mirat fa un temps perfecte i fa temps que no baixo cap a Ulldemolins, el poble a què dec el cognom. De teló de fons tinc la serra de l'estimat Montsant, envoltat de terra ataronjada i els ametllers ben florits. Tot un espectacle...! bufff...

Ulldemolins

No sé com aniré pel tema menjar però vaig fent, sense córrer però sense parar, només a fer les fotos que crec oportunes. D'Ulldemolins agafo la pista asfaltada al collet Blanc que va a petar a la carretera que puja a Prades. Aquest és el tram que se'm fa més costa amunt. Començo a notar la falta de menjar però pujo un pinyó i vaig fent fins arribar a Prades. Faig la foto i continuo altre coop fins a la cruïlla de Vilanova, cap on em torno a dirigir. Aquest cop, però, a la rotonda d'entrada al poble giro a la dreta en direcció a Vimbodí. Ara ja en baixada tot es veu diferent. El dia encara respecte moltíssim i la temperatura és excel.lent.

Vilanova de Prades

Arribo a Vimbodí i torno a girar a la dreta cap a l'ermita dels Torrents. El paisatge està magnífic tot i ser hivern. Continuo en direcció a Poblet. Faig una última pujadeta i en un revolt a esquerres apareix el monestir enmig d'un camp d'oliveres i ceps. Quina postal, mare meva...! Val la pena disfrutar de la bicicleta d'aquesta manera. Una ruta 5 estrelles, paisatge incomparable i unes carreteres sense trànsit i amb un traçat gairebé perfecte. 3 comarques per recórrer: Conca de Barberà, Baix Camp i Priorat, amb 2 paisatges ben diferents: el de les muntanyes de Prades i el Montsant, dues postals de muntanya envejables i que tenim ben a prop per gaudir-les. 

Serra del Montsant

Monestir de Poblet

Powered by Wikiloc

TOSSAL DE LA LLOSADA

A les 6 del matí agafem direcció Andorra. Cauen gotes a Alcover i tenim seriosos dubtes de la météo, però un cop passem la Conca de Barberà el cel es mostra totalment serè. Arribem a Encamp i decidim pujar als Cortals per veure com està l'ascenció a l'Alt del Griu. Decepció total! No hi ha neu a la vall i la dels cims està tota ventada. Girem cua i anem a l'aparcament del Tarter. Hem decidit fer el Tossal de la Llosada per les pistes d'esquí, d'aquesta manera ens assegurem neu durant tota la pujada.

L'ascenció no és difícil però sí que farem fortes pendents en les quals haurem de posar totes les alces que portem a les fixacions. El vent a partir dels 2.200 m és fort i gelat però les vistes són cada cop més bones. Ens adonem que hem encertat pujant aquí ja que tan les valls de Ransol i Incles, com el coll d'Ordino estan completament buides de neu en la seva part més baixa, fet que hagués provocat el caminar amb els esquís a coll durant una estona.

La baixada també ens l'assegurem, i els què hem tardat 2 hores en pujar ho baixem en 20 minuts, amb una neu força bona però no perfecte. Aquesta temporada encara falta per gaudir de la bona neu...

Alts del Griu i el Cubil, i pic de Pessons

pics de Casamanya i Coma Pedrosa

pics d'Envalira, Pedrons i Montmalús

Powered by Wikiloc

CASTELL DE QUERALT

Castell de Queralt vist des de Bellprat

Diumenge boirós i humit. Arribem a Sta Maria de Miralles per començar una ruta a peu que uneix els dos castells de les serres de Miralles-Queralt. Fem una visita amb boira pixanera al castell de Miralles. L'ermita està tancada. No es veu tres dalt un burro així que decidim d'agafar-nos el dia amb la calma i anar tirant cap a Bellprat per veure si el temps està igual que a Miralles.

Quan passem de l'Anoia a la Conca la boira s'esvaeix i deixa pas a un sol tímid però suficientment consistent per fer l'aire fresc agradable. Arribem a Bellprat i anem a fer una volta pels seus carrerons costeruts i estrets. Tornem enrere fins a l'entrada del GR-172 que enfila camí amunt per les Obagues d'Alzines. El senderó, força pedregós, guanya alçada molt lentament deixant veure la silueta esvelta de les parets del castell de Queralt. Trigarem una hora aproximadament a arribar al coll que separa l'ermita de St Jaume de Queralt i el castell. A l'ermita s'hi pot arribar còmodament per pista des de la carretera de Miralles a Sta Coloma.

Rera els murs del castell, Bellprat...

Com sempre trobem a faltar un cartell amb una mica d'explicació de tot el què ens envolta. L'indret és realment culpidor en tots els sentits: la vista des d'aquí dalt és una meravella, dominant tota la part fronterera entre les comarques de l'Anoia, la Conca de Barberà i la Segarra; i per altra banda el silenci hi té un caire gairebé màgic. No ens estranya gens que els comtes de Queralt hi tinguessin la seva primera residència abans de traslladar-se a Sta Coloma. A dalt al turó trobem l'església de St Cristòfol. Un xic més tard, cap al s.XI es construiria l'ermita de St Jaume, just al coll.

St Jaume i el castell des del coll

Durant el s.X el castell de Queralt va ser el punt limítrof de la Marca Hispànica, a la zona del Gaià. Al 1002 fou disputat entre el bisbe d'Urgell i el senyor de Gurb, que tot i que la sentència li va ser desfavorable, va acabar en mans de la seva família, que, cap al 1080 passà a anomenar-se de Queralt. Uns anys més tard es crea la vila de Sta Coloma, que va substituir el castell com a centre de la baronia dels Queralt. El castell va ser poblat durant molts anys fins que fou venut el 1842 a Josep Safont. Als voltants del turó on s'alça el castell es poden veure restes de parets, masos que feien servir fins a finals del s.XIX pagesos que cultivaven els prats de la vora.

De tornada tirarem enrera pel senderó fins que sota mateix del castell trobem un corriol que comença a baixar a mà dreta, tal i com baixem. L'anirem seguint fins a petar a la pista forestal de Marradetes, que cap a l'esquerra ens durà de pet a Bellprat.

canalització d'aigües

vistes cap a St Cristòfol i Bellprat

panoràmica vers l'Anoia. Al fons hi tenim el Grony de Miralles (866 m).

Salut

pep

ERMITES DEL PENEDÈS...

Una de les meves debilitats a l'hora de conèixer el terreny per on vull traçar una ruta són les ermites i els castells, llocs i enclavatges que per la seva importància cultural durant el llarg dels anys han constituït una part molt molt important de la història del nostre país. En aquest cas, i sense voler-ho, tracem una ruta a cavall entre el Baix i l'Alt Penedès enllaçant una sèrie d'ermites que segurament en seran desconegudes per bona part de la seva població.

Sant Esteve, les Masuques

Comencem pedalant a Llorenç en direcció a Sta Oliva passant per el Priorat de Banyeres i la riera de St Miquel. A Sta Oliva anem a buscar el GR-92 que ens portarà directe a l'Arboç. Aquí comença la idea d'ajuntar les ermites que ens venen al cap. Fem una ràpida visita pels carrers centrals de l'Arboç, cuna cultural del Penedès, i agafem la carretera fins a Castellet. El temps s'havia aixecat ventós però mica en mica ha millorat i l'aire ja no molesta. Anem a buscar el GR-92 que ve de l'Arboç i resseguim el Foix per la pista asfaltada que voreja cal Rafeques i arriba a l'ermita de St Esteve, al costat de les Masuques.

ermita dels Muntanyans

Continuem per la carretera en direcció a St Marçal però ben aviat ens decantem a l'esquerra seguint els indicadors de fusta cap a l'ermita de Sta Mª dels Muntanyans, una construcció prou recent enmig d'un bosquet que no deixa fugir la tranquilitat que hi trobem. Després de superar una rampa molt dura tornem enrera i continuem cap a la dreta en direcció al mas Puigmoltó, ara per camí de terra. En arribar al mas el camí es convertir en asfaltat, cosa que agraïm. Passem per una sèrie de masos convertits en cellers on agafen ganes d'aturar-s'hi per fer-hi alguna cata dels seus vins: celler Emendis, la Casa Nova, caves Lavernoya a la casa Porxada, caves Oriol Rossell i la fàbrica de Vidre convertida en restaurant, tot un reducte cultural que armonitza a la perfecció amb l'entorn. Creuem l'autopista i fem cap a la pista de St Marçal a Lleger. Agafem direcció a aquesta població, ara amb el vent en contra, i non visitem l'ermita del poble. Finalment arribem a Cornudella i voltem cap a l'ermita dels Arquets, un nucli reduït de cases a mig camí de St Jaume dels Domenys, on fem cap. D'aquí ja ens deixem caure fins a Llorenç de nou. Una ruta tranquila però amb molta història i amb un nivell paisatgístic de primer ordre. Molt recomanable...

Sant Marçal

Creu a l'ermita dels Muntanyans

ermita de Lleger

ermita dels Arquets, Cornudella

salut

pep

SERRA CATIVERA: AVENCS DEL LLADRE I CARLES V

avenc de Carles V

Aparquem al coll d'Arca, entre la Juncosa i Aiguaviva. Comencem a caminar pel tallafoc que hi ha en direcció S, deixant la serra del Montmell a la nostra esquena. El terreny és pedregós però s'avança ràpidament. En pocs minuts som en plena carena de la serra Cativera, coneguda també com a serra de Sentsuies. Fa un vent molest que mica en mica espolsa els núvols del cel i ens deixa veure un vista que avarca una immensitat. Deixem la pista que tira avall a l'esquerra i que ens duria al mas de Bartomeu i continuem recte. Arribem a una creu de ferro. Aquí trobarem marques vermelles força desgastades i fites que ens fan tombar cap a l'esquerra (direcció E) fins a un turonet on hi ha un pi. Continuem el senderó resseguit per fites fins que trobem un poc més avall del turonet l'avenc de Carles V. Es diu que en época de guerres Carlines en aquest forat enorme s'hi tancaven persones per les que es demanava rescat, és a dir que feia de presó natural, ja que només s'hi pot baixar fent servir cordes.

avenc del lladre

El vent continua molest i desfem el camí fins a la creu de ferro. Ara continuem la pista principal plena de pedres cap a l'esquerra. Ja fa estona que s'albira el puig de la Cova, o cim de Sentsuies, en el qual hi ha una torre de guaita. Ens hi arribem i disfrutem de la fantàstica panoràmica: des de les muntanyes de Montserrat fins als Ports de Tortosa-Beseit. Realment un luxe de vista...

Tornem a baixar per la pista i uns metres més avall trobem un antic corriol a la dreta (direcció E). Tornem a trobar marques desgastades de color vermell i fites. Anem baixant fins que trobem l'avenc del Lladre. Hem d'anar amb comte ja que el forat d'entrada és força gran i es troba al costat mateix del senderó. És aconsellable no perdre el senderó i seguir les fites que s'han posat noves.

vista del Baix Penedès

Tornem a desfer el senderó fins a la pista principal i desfem aquesta fins arribar novament al coll d'Arca, aquest cop sense passar pel tallafoc sinó per la pista que voreja la serra. Una excursió molt eixerida que ens descobreix raconades amagades de la nostra geografia i que ens mostra una altra cara de la serra veïna del Montmell, sempre omnipresent en aquesta caminada.

vista del Montmell des del puig de la Cova

puig de la Cova, al fons els Ports

salut

pep

CANIGÓ...

Em truca l'Edu: què fas aquest cap de setmana...? Al dia següent ens trobem en direcció a Prada de Conflent, el nostre destí el cim del Canigó. La idea principal era pujar per la pista del barranc de Llech fins al refugi de Cortalets, però l'última nevada ha deixat la pista impracticable a la part superior i no hi podem arribar. Així doncs girem cua i anem cap a Vilafranca de Conflent, Vernet les Bains i Castell, des d'on agafem la pista fins al coll de Jou. La segona idea era arribar al refugi de Mariailles, dormir allí (havíem vist a la seva web que obren tot l'any...) i l'endemà intentar el cim per aquesta vessant.

Al coll de Jou ens trobem amb el mateix problema que a Llech, la pista està tallada per gelades, així doncs passem la nit a la furgoneta allà mateix al coll. Segons els nostres càlculs només tenim una hora fins al refugi, així que ens animem a pujar-hi igualment. Les tardes es fan llargues ara que el sol s'amaga cap a les 18:00h, i més quan estàs a la muntanya. Tot i així un parell d'estels fugaços són una bona recompensa...

L'endemà sortim de la furgo a les 7:00h en direcció al refugi de Mariailles, on arribem en 1h 30min. El senderó de pujada sembla preciós a la llum del frontal, encara cauen fulles de roure que deixen el terra com si fos una catifa. Continuem del refugi en direcció al pic de Canigó pel marge dret del barranc de Cadí marcat com a GR-10. Aquesta vessant de la muntanya és ombrívola, així que ens trobem bona part del senderó gelat. Arribem a un punt on s'ha de creuar el riu i es torna enrera per l'altra vessant fins a remuntar a la cabana Aragó. Hem deixat enrera la cruïlla on el GR continua en direcció NO en direcció a Cortalets. Des de la cabana, on encara es conserva l'escalfor de la petita estufa de llenya, ja podem veure el coll de Vallmanya, on ens hem de dirigir.

No fa fred, però l'aire talla la pell. Continuem amunt ara ja amb el sol al clatell. Comença a haver-hi més neu i el caminar s'alenteix. Arribem al peu del coll sense grampons i el remuntem resseguint les traces del senderó que queda soterrat per la neu. El temps passa depressa i ens adonem que encara ens queda una hora fins al cim. Les guies que havíem llegit donen un horari que deu ser propi de "súper herois" perquè portem un retràs de més d'una hora. Així doncs, quan ho tenim a tocar decidim girar cua i tornar en una altra ocasió.

De totes maneres l'experiència que ens ha brindat aquesta vall ha estat molt positiva, així que per a la propera ja sabem el què ens toca fer.

Salut

pep

CLOT DE CHIL

Continuem al pont de desembre i tenim ganes de seguir descobrint raconets. Aquest cop agafem el cotxe i ens arribem a l'aparcament d'Espiantosa, la idea és arribar-nos a la cabana del Clot de Chil. Sortim doncs seguint el senderó indicat i que no té pèrdua cap a l'encapçalament de la barrancada que baixa de la Tuca del Món. La major part del senderó està nevat a partir dels 1600 m, així que hem de vigilar amb la neu gelada que trobem. Després d'una bona ascenció arribem, finalment, a la petita però preciosa conca de Chil (en patués "Clot"), des d'on ja es veu la cabana i on gaudim d'unes vistes immenses del massís del Posets-Espadas, tucas de Cambra, tozal del Box i tuca de la Llantia, amb el seu cim punxegut i esmolat com pocs. Damunt nostre mateix tenim la tuca del Món, cim curiós i elegant que es pot veure altiu per damunt el poble de Benasque, i que des d'aquesta vessant és molt menys freqüentat. Segurament aquest senderó es manté actiu gràcies als caçadors, ja que només començar l'excursió ens trobem un senyal de "coto" engolit literalment per un tronc de pi. Tan aviat com les condicions siguin més bones de ben segur que hi fem una altra escapada.

Fem una parada per menjar una mica a la cabana i mentrestant gaudim de la companyia de dos trencalossos, isards i una família de senglars. La pau en aquest racó de món és assegurada, així que en gaudim una bona estona. La tornada la realitzem pel mateix lloc.

cim del Llardana (Posets)

Salut

pep