MONTBLANC DE TACUL - 4.216 m

cim del Tacul, al fons el Maudit

Viatge a Chamonix amb intenció de fer algun cim del massís del Montblanc. Agafem el primer telefèric cap a l'Aiguille de Midi, que et planta dels 1.030 m de la vall als 3.842 m d'una de les obres d'enginyeria més emblemàtiques dels Alps (la veritat és que sempre al.lucino amb aquest tipus d'infraestructures). El temps no està massa clar i quan arribem a Midi la boira no ens deixa veure més que alguna agulla i el fons de la vall. Aprofitem uns bancs en un dels túnels picats a la roca per equipar-nos amb crampons, polaines, arnés, piolet i ferralla vària per començar el descens a la Vallée Blanche.

Sortim pel túnel de gel on trobem el cartell de "Seulement alpinistes experts". Baixem per l'aresta penjada 2.000 m per damunt de la vall de Cahmonix. La primera impressió ja imposa... Arribem ja a una zona més planera i el cel s'obre per sorpresa. Un somriure dibuixa el somni de pujar ben amunt sense vacil.lar. Veiem el refugi de Cósmiques enlairat damunt un roquissar. Són les 10h i volem aprofitar per anar fent, tenim tot el dia. Creuem una part de la glacera fins al coll de Midi. Els núvols tornen a fer acte de presència i em poso les ulleres de ventisca, s'hi veu millor.

refugi de Cósmiques amb el Tacul
al darrera

Fem una parada per menjar una mica abans d'encarar les fortes rampes del Tacul (mitjana de 35-40%). La boira va guanyant terreny però estem tranquils. La corda ens dóna la seguretat que el "coco" no pot i tirem amunt, anant fent fins on poguem. El pendent cada cop s'inclina més i no gaudim de cap vista més que de la boira que ens envolta. Arribem a la zona coneguda de seracs de gel, on hem de remuntar un esglaó del qual no ens fem massa la idea per culpa de la boira. Aquí el pas requereix més atenció, la cosa s'empina de valent. 

Vallée Blanche, al fons les agulles
de les Droites

Estem sobre els 3.750 m i no veiem la següent repisa. Passem pel costat mateix d'una esquerda prou profunda (s'en veuen uns 15-20 m però segur que n'hi ha molts més per sota...). Prenem precaucions i assegurem un a un el pas pel pont de neu que hem de creuar. La boira cada cop és més espessa i després d'una parada per beure una mica de líquid decidim que ja n'hi ha prou per avui. Girem cua amb cura i arribem al refugi de les Cósmiques sobre les 15h. El cel no s'obrirà en tota la tarda.

Mentrestant els símptomes de refredat que ja portava des del matí comencem a molestar-me més del conte. Esperem el torn de sopar a les 18,30h i demanem per esmorzar a les 5h. A les 20,30h ja som al llit. Qui més qui menys dorm el què pot. 

Al dia següent em desperto amb un fort mal de cap que no acabo d'entendre. Baixo a esmorzar sense gana i no engullo res, només un cafè amb força mal gust. La resta es troben bé i es van preparant per pujar al Tacul. El cel sembla molt menys cobert que el dia anterior i l'esperança es mantè per avui. Jo deicideixo quedar-me al refugi, el malestar no em deixa moure (maleeixo els aires acondicionats i les corrents d'aire!!!). Al cap de 2 hores i d'haver près un ibuprofè em llevo de nou. Continuo sense menjar res només bec líquid. el malestar va marxant molt a poc a poc i no em veig capaç de fer res de res. Així que agafo la càmera, m'enfundo les botes i surto a fora a veure si puc seguir l'ascenció dels companys de cordada. Amb el tele dedueixo les 3 figuretes que van remuntant la paret nevada del Montblanc de Tacul, primer passant pel costat de la zona de seracs i més amunt anant superant repises. Finalment arribem sobre els 4.000 m i els distingeixo després que els núvols ens hagin deixat sense contacte visual durant una bona estona.

Mont Maudit i Montblanc des del
Tacul

Sobre les 10h intueixo que arriben al cim que no es veu des del refugi. Vaig mirant, fent fotos i ampliant-les per veure si distingeixo alguna figureta amb anorac i casc coneguts. Per fi els veig baixant amb un dia genial però que en cap cas ens ha deixat veure les Grandes Jorasses al complet. Decideixo aprofitar la finestra de bon temps i que ja em trobo un xic millor per anar a fer la punta Lachenal (3.613 m) que està a una hora del refugi. De sobte quan ja tinc els crampons calçats el temps es torna a tapar de manera fugaç, així que decideixo no prendre riscos innecessàris, l'encostipat m'ha deixat amb les forces ben minses. Espero que arribin els companys, de nou, amb un cel radiant. Sembla que aquell no havia de ser el meu dia, ho accepto resignat però decebut, és la primera vegada que m'he de quedar a un refugi del Alps per culpa d'un refredat... En fi, no hi puc fer res.

Baixo fins a la gelera per donar la benvinguda i felicitar als companys que han tornat sans i estalvis amb cares rialleres. Em quedo amb la frase del meu germà: "llàstima que no hagis estat allà dalt...". Felicitats nois!!! Aquella mateixa tarda mirem la météo pels propers dies i no és bona, així que decidim baixar cap a la vall i aprofitar per alguna altra cosa.

Salut

pep