Passo per la botiga i en Xavi em diu: "dilluns marxo cap a fer una volta per aquí i per allí amb bici.... Què et sembla?", "doncs que m'apunto...!". Era la meva oportunitat de pedalar al costat d'algú amb qui mai havíem coincidit amb ruta llarga. Dilluns cap a les 15,30h enfilàvem cap a Tremp pel coll de Comiols, on paràvem a deleitar-nos amb l'espectacle que la conca ens oferia. Paràvem a pillar una mica de menjar i deixàvem el cotxe a la Pobla de Segur, on ens esperaria a la tornada. Mitja horeta per menjar una mica i preparar les alforges. Tot a punt!!
Eren les 18,30h quan començàvem a pedalar en direcció Tremp. La intenció era trobar-nos el dimarts a la tarda amb dos companys més de la Selva a Ribes de Freser, així que ens quedava una bona quilometrada per endevant. Començàvem el primer de tants colls que ens barraven el pas fins a Ribes, el coll de Bóixols. Després d'arribar a Isona per la carretera antiga enfilàvem les primeres rampes moderades mentre el sol s'anava amaganat rera les muntanyes a l'horitzó. Arribàvem al poble de Bóixols sobre les 21h, ja gairebé de
nit. Portàvem ja uns 40km, dels quals la meitat de pujada, i amb una suada considerable. Quina humitat, per favor...!! La temperatura era molt agradable i en Xavi portava una làmpera d'aquelles que fan que la nit es torni de dia, així que vam decidir de baixar fins a Coll de Nargó, ens mereixiem una bona dutxa.
L'endemà, dimarts, ens quedava una bona tirada, així que sense matinar massa, però sense badar, anàvem encarant, sense deixar de pujar, la vall de Canelles, per enmig d'un paisatge cambiant i molt enriquidor, fins a Cambrils, als peus del cantó oriental del Port del Comte. Continuàvem pujant amb una calor sofocant, tot i l'alçada, fins arribar al coll de Jou. D'aquí vam optar per no baixar a St Llorenç de Morunys i continuar pujant fins a l'estació d'esquí i baixar per trobar la carretera que puja al coll del Port, on paràvem a fer un merescut descans. Tot el matí sense deixar de pujar, increíble, en 60 km només havíem baixat uns 10 km màxim... brutal!! Jo em notava que el sopar de la nit anterior no m'havia sentat massa bé i anava amb fluixera de cames, tot i així, la perseverància i l'experiència en ruta llarga va fer que anés fent i recuperant sobre la marxa. Gràcies a la paciència d'en Xavi els km anaven passant.
Següent fita, baixar cap a Tuixent i entrar ja a les faldes del Cadí, deixant enrera dos de les tres serres que ens havíem proposat creuar. La calor continuava sent molt forta, i ens trobàvem al bell mig del dia. Després de menjar una mica continuàvem devorant quilòmetres cap a Josa de Cadí, enlairat en un turonet en un indret idíl.lic a cavall entre el pre-Pirineu i el Pirineu.
El proper coll, el de Josa, el pujàvem en 30 minutets. Un cop dalt paràvem a disfrutar de les vistes de la vall de Gósol, sempre benvinguda. El dia i els km anaven passant, poc a poc però sense pausa, i el cos i la pell s'anaven a costumant a la calor. Entre dosis de beguda i passades de crema solar anava arribant el bo de la tarda, quan ja encaravem rampes avall cap a Guardiola de Berguedà. Portàvem ja uns 100 km, però ens trobàvem bé i encara ens quedaven unes 3 horetes de llum, així que deixàvem la idea de fer nit a Bagà i l'endemà creuar a la Molina pel coll de Pal, i continuàvem per la fantàstica carretera que mena a la Pobla de Lillet, on ens vam trobar uns carrers engalanats de festa major...
Aquí començava l'últim port del dia, i per mi, la gran sorpresa de la travessa, el coll de Merolla. Començàvem pujant per bosc pre-Pirinenc i, mica en mica, ens endinssàvem a un bosc més humit, com si estiguéssim entrant a la Garrotxa. El traçat de la carretera, la temperatura, el vespre i la realitat que estava vivint, van fer que sentís un entusiasme especial vers aquell indret. La cirereta va ser quan al arribar a dalt al port ens esperava un alberg-refugi enmig d'un prat on pasturava un ramat de vaques. Perquè no dir-ho pel seu nom: un indret idíl.lic. La meva proposta va ser fer nit allí, però només ens quedaven uns 15-20 km fins a Ribes i ens donava temps d'arribar-hi i trobar-nos amb els companys, així que vaig deixar Merolla per una ocasió millor. Arribàvem a Ribes sobre les 20,30h. Volteta, sopar i una bona dormida.
Dimecres matí. El temps feia intents de ploure però s'anava aguantant, donant una treva que ens ajudava a continuar amb el coll del dia, la collada de Toses. Només sortir de Ribes la carretera ja s'empina fins assolir la part més alta de la collada, que vam pujar a bon ritme i gairebé sense suar, ja que el sol no va sortir en cap moment. Més aviat tot el contrari. Al arribar a dalt al coll el fred es va fer notar, i començaven a caure 4 gotes que ens van fer refugiar a la cafeteria de l'hotel. Anavem molt bé de temps, i ara només quedava arribar a la Seu d'Urgell. La baixada sense problemes però amb la jaqueta ben cordada i els dits geladets mentre els núvols anaven escampant, mica en mica, el dia s'anava girant i l'entrada a la Cerdanya es tornava a omplir de colors. Treiem la jaqueta i la lliguem a les alforges.
Continuem cap a Alp, però enlloc d'anar per la carretera decidim tirar per uns caminols que van creuant la plana de Puigcerdà fent ziga-zagues i creuant el Segre en la seva part més alta. Aquí ja podiem veure la cara N del massís del Cadí, que feia un dia haviem vist per l'altra banda. D'aquesta manera arribàvem a Bellver de Cerdanya, on paràvem a fer un mos ben merescut. La calor tornava a ser protagonista, però ja només ens quedava arribar a la Seu d'Urgell, que va ser la segona gran sorpresa que vaig tenir s'aquest viatge. Mai havia passejat pels seus carrers amb porxades medievals i la única catedral romànica que romàn dreta a Catalunya. Preciós...
Després de negociar l'habitació amb una gent molt eixerida la pluja ens va enganxar, per fi. Sort que va ser durant la nit i vam poder fer nones ben tranquils sota el soroll de les gotes que anaven mullant el vidre de les finestres.
L'endemà l'ambient era net i gèlid, i la llum, com sempre després de la pluja, especial. Sortiem de la Seu en direcció a Montferrer i Adrall, on giràvem a la dreta per encarar l'últim gran coll de la travessa, el port del Cantó. El sol i la temperatura anaven pujant, mica en mica, i les primeres rampes del port, les més dures, van fer que ens anéssim treient roba. Per mi va ser el millor dia, fisicament parlant. Anava superant km de pujada acompanyat de música, que sempre va bé per l'ànima i els ànims... :-).
Arribàvem dalt el coll després de fer un parell de parades, per agafar aigua i per admirar paisatge. Desplegavem l'estelada per deixar la nostra petjada, i començavem a baixar, frenèticament, cap a Sort. Deu ni do quines rampes de baixada. Se'ns obria una nova cara del Pirineu, més agressiva i marró. Sort, com sempre, era un festival de gent amunt i avall. Vam dinar en una terrassa un entrepà fet a la casa que estava per menjar-se'l...! :D. Ara sí que ja teniem la travessa a la butxaca. Només quedava anar baixant cap a la Pobla de Segur, passant pel barranc de l'Infern i el congost de Collegats.
Havíem creuat mitja Catalunya en 3 dies, i la sensació, com sempre que es fa travessa llarga, és que no vols parar. Aquells tres dies van ser al bateig d'en Joan, en Xavi i en Blai, i espero poder compartir més km amb ells, per aquí o per altres indrets. També ens va servir, un cop més, que tenim un país ple de sorpreses, amb una bellesa i riqueses incomparables, que realment et fan sentir que pertanys a aquesta terra.
Aquest cop no hi ha mapes per al GPS. Només us diré que vam realitzar uns 400 km i uns 6000 m +. El millor, però, com sempre, va ser el retrobament amb un mateix, amb la natura, amb la bicicleta, amb la sensació que t'en pots sortir de qualsevol entrevanc, amb la sensació que la vida val molt la pena viure-la plenament, i per l'experiència que en tinc, els viatges amb bicicleta són una de les maneres de viure-la així. No us atabalo més, només dir-vos que tampoc val la pena realitzar aquest tipus de travessa amb menys dies, tot el contrari, seria més convenient fer-ho amb més dies i realitzar més parades, viure més de l'entorn, dels pobles i la seva gent, no fer.ho com un repte competitiu. Però, com sempre, el temps ens té un contracte signat que no ens deixa fer el què realment volem. Malament!!! Poseu aire als pneumàtics i comenceu a rodar, veureu com de sobte les rodes deixen de tocar l'asfalt i sense voler voles...
Salut
pep
L'endemà de visitar el parc natural d'Aizkorri m'apropo fins a Mondragon, Elorrio i Durango per fer nit al coll d'Urkiola, un dels ports de carretera més durs del país vasc (deu ni do amb les rampetes i els peraltes...). El temps continua estant emboirat, però decideixo ser pacient, sopar una mica, dormir i l'endemà ja veuré. Per la nit ha ploviscat una mica i el matí es lleva tapadot. Aparco la furgo al costat del santuari d'Urkiola i mentre esmorzo continua la tònica del dia anterior. Així doncs em torno a posar la jaqueta i vaig fins a un punt d'informació on hi ha el mapa del parc. Faig una foto per anar una mica guiat... La meva idea era fer una ruta circular al pic de l'Anboto (1328 m), una espectacular piràmide calcària que deixa bocabadat a tothom amb la seva figura tan esbelta, però no sé si serà possible degut a la boira...
Començo a caminar per una pista amb uns avets molt espessos i una vaca que no em mirava amb massa bons ulls. Quin goig passejar per aquest indret! La boira va i ve, però ja he après que en aquest país no et pots fer enrera, així que continuo fins que arribo en una cruïlla on hi ha un pal indicador. Cap a l'esquerra arranca la pujada a l'Urkiolagirre, que amb 1010 m és la talaia més ben situada per poder gaudir de l'entorn, així que cap allí vaig. Altre cop em trobo a un ramat de cavalls pasturant herba d'uns turons que no s'acaben mai. Quina maravella, una altra conversa amb un cavall maquíssim (ara no recordo el nom...). Continuo pujant i arribo al cim de l'Urkiolagirre. Mentrestant el cel es va obrint poc a poc i puc divisar la vall de Durango i Ellorio, així com les serres d'Arrazola i Olazábal, amb l'Alluitz (1028 m) en primer terme. Genial benvinguda a aquest segon parc natural...
