le petit roc: de febrer 2018

14 de febr. 2018

CICLISME A TENERIFE

Aquesta és la primera incursió que faig a les illes Canàries, gràcies al David, que em va dir que hi anava uns dies per recórrer algunes de les carreteres més interessants de la illa. Ens trobem a l'aeroport i agafem bus cap a l'alberg, a las Galletas. Un cop instal.lats anem cap a los Cristianos per recollir les bicis de lloguer. La idea era fer algunes de les ascencions més rellevants del sud de l'illa, així que cada dia sortiríem de las Galletas.

1º dia - VILAFLOR, La GRANADILLA

sortim de las Galletas amb el cel força cobert de núvols (ens esperàvem una mica més de calor) en direcció a Guaza per terreny pràcticament pla. A partir d'aquí tot serà pujada. Agafem la TF-66 cap a Buzanda on trobem les primeres rampes del 7-8%. El dia va aguantant i cada cop tenim més vistes sobre la costa S de l'illa, que està tenyida de diferents colors marró, no massa agradable a la vista. Continuem cap a Arona per la TF-51. La carretera continua pujant, mica en mica. Tenim un primer pla del roque del Conde (1001 m). Continuem per la TF-51 cap a la Escalona. Aquí trobem les primeres corbes que indiquen port, i algun indicador que diu "Zona Lunar". El responsable de l'alberg ens ha recomanat arribar a Ilfonche, així que girem a esquerres a la cruïlla. Passem a tocar del roque Imoque (1102 m), una agulla espectacular que es veu de gairebé d'arreu. Tornem a la Escalona i continuem cap a Vilaflor, on arribem després d'una carretera un pèl més suau. Arribem just a temps per gaudir de la boira pixanera, així que anem al bar a menjar una mica i tirem avall en direcció a la Granadilla per la TF-21. Aquesta carretera és una bona alternativa per a pujar al Teida ja que és molt més bonica que per Arona, molt més seca i amb menys interès paisatgístic. Tenim ganes de més quilòmetres, així que de la Granadilla ens arribem a Ghimiche per tornar cap a las Galletas per carreteres molt secundàries. Passarem per el Salto, Yaco, Atogo, las Chafiras, Guargacho i la costa del Silencio fins a l'alberg. Bona ruta de 84 km i 1.750 m+ per començar.....

2º dia: SANTIAGO DEL TEIDE

El cel està molt més serè que ahir, i això fa que estiguem més animats. Avui volem tirar cap a la part NO de l'illa, fins a Santiago del Teide, un altre port de muntanya considerable. Sortim en direcció a los Cristianos amb força trànsit. Aquí hem d'anar seguint un track al GPS que portàvem ja de casa. Aquesta zona, Costa Adeje, és un caos de carreteres i vehicles. Passem aquesta zona en uns 15km. Continuarem per la TF-465 ja més aprop de la costa fins a Playa San Juan, Alcalá i Puerto Santiago., vorejant uns enormes camps de bananers, aquests sense reixat marró, menys mal. Aquí parem per comprar una mica de menjar per l'ascenció. a partir d'aquest punt és tot pujada fins a Santiago del Teide, havent de superar més de 900 m+ en uns 10 km. Arribem a Santiago i fem parada per fer bocata i cervesa. La idea inicial era pujar a Masca, un petit racó de món que tothom ens havia recomanat, però justament mentre acabàvem de fer el cafè es va posar a plovisquejar de nou. Canviem ruta i tornem enrere pujant primer a las Manchas, on gaudim d'un Arc de St Martí increïble.

Baixem ara ja sí fins a Arguayo y Chío. Des d'aquí ja anirem a buscar el camí cap a Costa Adeje i la tornada a las Galletas, passant per la Camella (potser ens havíem quedat amb ganes de desnivell). Abans d'arribar a l'última rampa de pujada punxo roda, amb la mala sort que la càmera de recanvi em queda mal inflada i he de baixar amb molta precaució. El David continua una mica més amunt.

Sortint de las Galletas,
al fons el Teide (3.710m)

3º dia: TEIDE

Sortida de traca i mocador al punt més alt de l'illa, el pic del Teide (3.710 m). Evidentment no es puja fins dalt, però s'arriba als 2.500 m des del nivell del mar. Refarem la ruta del primer dia però canviant Arona per Aldea Blanca i San Miguel (rampes del 13%). De Vilaflor continuem cap amunt per la TF-21 amb un paisatge completament diferent al que havíem vist fins ara. Pi roig, muntanyes, roques i moltes vistes.... Espectacular!. El dia és molt assolellat però a 2.500 m fa força fred. Així que ens fem la foto de rigor, ens enfundem les jaquetes i comencem el descens cap a Guía de Isora, des d'on refarem la ruta del dia anterior fins a los Cristianos, on tornarem les bicicletes que teniem llogades. Una ruta excel.lent per fer en un bon i llarg dia de sol.

salut

pep

6 de febr. 2018

SANT JOAN DE LA MUNTANYA

Una tarda qualsevol de tardor. Temperatura suau i uns colors de postal. No ens podem quedar a casa! Pugem al Pla de Manlleu i agafem la pista encimentada cap al coll de la Creu Sapera. Com sempre, ens hem deixat embaucar per les corbes de nivell i les runes d'ermites, castells o masos en desús, però que encara tenen molt a explicar de la història del terreny on es troben. Del coll agafem, encara en cotxe, la pista que mena al turó de Sant Joan. Aparquem al costat d'una granja.

Just sortir del cotxe ja es pot veure l'ermita, altiva, encimbellada dalt un turó amb molta vegetació. Reculem una mica per la pista fins a trobar un senderó, sense indicacions, que puja cap al N. Encara es veuen restes de poda, es nota que no fa massa que s'ha netejat aquest tram. El senderó ens portarà de dret a l'ermita de St Joan de la Muntanya, al costat de Pontons. Aquesta fou edificada com a capella del nou castell de Pontons cap a l'any 1075. El 1138 va ser donada a l'orde de l'Hospital, i a partir del 1270 passa a ser gestionada pel monestir de Santes Creus. Durant les obres de restauració es va descobrir un reliquiari de fusta, el qual contenia un pergamí en el què es datava l'any de consagració de la capella.

Ermita de St Salvador

De fora es ben senzilla, amb una entrada molt ferma amb contraforts. També es poden veure les voltes llombardes a l'absis, que té una alçada que recorda a una torre de guaita. Si pugem al turó de St Joan trobarem, encara, les restes de pedra d'una antiga torre, segurament depenent del castell de Pontons. Les vistes són generoses cap al Penedès i la serra del Montagut, així com cap a la plana d'Ancosa. Ens va xocar molt una arcada literalment encastada a la roca, a l'altre costat de la riera de Pontons i que, segurament, formava part de l'ermita de St Salvador, sota el puig de les Torres, de camí al castell vell de Pontons, una masia fortificada que es troba en un indret ben feréstec i estratègic, segurament per controlar el pas entre l'Alt Camp i l'Anoia.

vistes del turó de St Joan cap al
Penedès, amb l'ermita a sota

Antiga torre de vigilància

vistes cap al Montagut i la Llacuna

Antic castell de Potons

salut

pep

5 de febr. 2018

PORTS DE LES DOLOMITES

A l'estada a les Dolomites de l'estiu de 2016 vam aprofitar per realitzar algunes de les ascencions en bicicleta de carretera més mítiques de tots els Alps. No cal dir que si el temps acompanya les vistes, la geografia i l'ambient estan assegurats. Les Dolomites, la zona dels Alps italians que es situen a cavall d'Itàlia i Àustria, ofereix una geografia excepcional per a qualsevol activitat de muntanya, ja sigui en bicicleta o a peu. Les valls estan separades per ports d'una enorme bellesa, i així ens podem "afartar" de km d'asfalt i pics rocallosos que semblen no tenir límit.

Nosaltres vàrem realitzar diferents rutes d'aquestes dues modalitats en diferents valls. Així doncs vam entrar per la part N cap a les 3 Cime de Lavaredo, des d'on descendiem cap a Cortina d'Ampezzo. La pluja va començar a fer acte de presència quan arribàvem a la zona de Canazei, que ens va sorprendre per la quantitat de turistes. Vam preferir tirar cap a Caprile, on vam trobar un ambient més calmat i d'acord amb el què nosaltres busquem. La pizza de sopar, al costat del forn de llenya va ser insuperable.

L'endemà el dia s'aixeca radiant i decidim pujar fins a Selva di Cadore on deixarem la furgoneta. Des d'allí són uns 10,5 km de pujada non-stop per ascendir el primer dels colls, el port de Giau. A la part de dalt ens vam trobar amb molta boira, però per sort no ens va molestar per a la baixada. En aquella ocasió vam poder gaudir de la xerrada amb un home local que feia foc a una de les barraques que hi ha al costat de la carretera, realment una molt bona estona que ens va fer oblidar gairebé per complet l'ascenció al port de Giau.

Segon port de les Dolomites: la Marmolada o paso Fedaia. Volia aprofitar la tarda ja que el dia era bo i anava aguantant amb núvols però sense pluja. Així doncs vaig decidir encarar l'ascenció al port de la Marmolada, el més alt de les Dolomites, des del mateix Caprile. Val a dir que ja portava l'ascenció al port de Giau al matí i les cames, tot i que estaven animades, em van començar a mostrar la cara més dura del ciclisme quan arribava a la recta de 3 km de l'11%...!!! Finalment, després de les dures corves finals vaig arribar al senyal de coll. Aquell dia no vaig poder gaudir de les vistes del cim de la Marmolada ja que els núvols n'entervolien la visió. La baixada seria més que ràpida...

Tercera ruta de colls dolomítics: la Ronda Sella. Senzillament espectacular bellesa d'asfalt i naturalesa salvatge, en la que recorrerem els ports de Campolongo, Pordoi, Sella i Gardena. Una ruta d'uns 50 km i 1.700 m+ que prefereixo no descriure, senzillament és la volta reina de les Dolomites amb tots els "ets i uts". Nosaltres la realitzem en el sentit de les agulles del rellotge des de Corvara in Badia, Arabba, Sella i Gardena. La météo ens va acompanyar en tot el dia i només vam poder gaudir al màxim. Només us deixaré amb algunes fotografies perquè la gaudiu.

Salut

pep

Pàgines