CINGLES DE BERTÍ I ST PERE DE VALLDANEU

Primera sortida de l'any amb la gent de l'AEM, aquest cop pel centre de Catalunya, concretament a la zona de St Martí de Centelles. Comencem la caminada a l'estació de tren on trobarem lloc per aparcar i on seguirem les marques de GR.5 en direcció N fins a l'entrada del torrent d'en Vila (pal indicador). El matí està força enboirat i la humitat és intensa. Agafem direcció al dolmen del Duc seguint marques vermelles i verdes. Seguim un camí que es va trencant en diferents senderons que pugen amb ganes cap al grau del Cerdà. Passem pel costat de la cova del Ponsic, possible amagatall de Maquis. Anirem remuntant pel grau empedrat que ens durà en forta pujada fins al pla de la Garga, passant per la font de Cerdà. Aquest tram de senderó ens anima l'esperit, i l'arribada al pla es converteix en un altre món, tan geogràfic com meteorològic, ja que la temperatura comença a pujar mica en mica i la boira va deixant pas als primers rajos de sol.

Dolmen del Duc (l'Abella)

Caminem ara ja per pla resseguint la part superior dels cingles del Cerdà. Passarem per una bona pila de vies d'escalada fins que arribem al pla de st Miquel, des d'on la vista cap al Montseny és enorme. Trobem aquí indicadors del camí de Bertí, que seguirem ja fins arribar a la zona de la Trona. Deixarem enrera el nucli de cases que acompanyen st Miquel Sesperxes i pararem a esmorzar alguna cosa al mirador del Presseguer, des d'on s'albira el cim del Matagalls mig enfarinat. Continuarem sempre recorrent la part més altiva de les cingleres de Bertí. Anirem trobant miradors sobre el congost d'Aiguafreda des d'on tenim unes vistes espectaculars dels capricis geològics de les cingleres.

St Pere de Valldaneu

El sol ja fa estona que ha sortit i les jaquetes ja van balderes a l'exterior de les motxilles, dringant el pas que ens mena cap a la Trona, un mirador altiu situat damunt del congost i de la serra de Castellar, sobre la població de Tagamanent. Des de fa estona que també s pot albirar el pla de la Calma i el turó de Tagamanent amb la silueta de sta Maria al seu punt més altiu. Tornem al senderó marcat amb un pal indicador de "camí de Bertí" i comencem a devallar pel grau de la Trona, un sender empedrat espectacular que revira entre roures i pins fins a deixar-nos al fons del torrent de Valldaneu, on trobarem el GR.5, i que no deixarem ja fins al final de la ruta. Primer, però, farem una aturada a l'ermita romànica de st Pere de Valldaneu, restaurada en una part del seu absis. Aquesta ermita és coneguda des del 898 com a "Villa Danielis", d'aquí en derivarà al s. XI el seu nom actual. Acabarem la caminada de nou a l'estació de tren de l'Abella (St Martí de Centelles), on recomano fer un beure al bar del seu interior, ja que trobarem informació detallada sobre la zona i on es respira ambient de refugi de muntanya.

Cingles del Cerdà

grau de la Trona

Cingles de Bertí

Powered by Wikiloc

BEN VINGUT 2024!!

castell de Montclar i ermita de St Miquel

Arriba el 2024, i com que cada any compta i passa més depressa (deu ser aquesta espiral estressant de la societat en la què vivim...) m'agrada començar-lo amb una bona caminada. Aquest cop retorno a un lloc màgic, per mi i per molta gent, però sortint d'un lloc diferent. Em refereixo a la muntanya de Montclar.

Deixem el vehicle a Montbrió de la Marca i sortim del poble pel PR-C-21 en direcció al coll de Puig de Gaigs. El dia comença rúfol i fem el primer tram fins a la font del Codonyer amb la jaqueta posada. De sobte, el sol decideix sobrepassar la barrera de núvols i ens dóna el BON DIA... La font està envoltada per uns roures gegants que segur donen una ombra terrible al bo de l'estiu. Anem resseguint el camí que mena a Vallespinosa fins arribar al coll de Puig de Gaigs, on trobem un indicador de fusta a Sant Miquel. Seguirem el PR fins al bosc de Maiet i al seu coll homònim. 

font del Codonyer

Continuem el PR enfilant la pista amunt, que ben aviat esdevindrà un senderó esgarriat fins a una cruïlla de senderons. Girem a la dreta, deixant a l'esquerra la baixada que ens portaria a Biure de Gaià. Ja som a la carena cimera de Montclar. A la llunyania podem albirar el castell de Queralt, residència del senyor d'aquestes valls del NE de la Conca de Barberà. A l'horitzó treuen el cap les serres de Montagut i Montmell mentre arribem a les restes pedregoses del castell i a l'ermita que s'hi erigí posteriorment per adorar a san Miquel. Obrim motxilles i treiem fatu pel primer dinar de l'any a base de pa amb fuet i formatge. La Tosca va amagant algun trocet de pa, potser perquè intueix que no serà la primera vegada que pujarà a aquest meravellós indret.

carenejant a Vallespinosa, al fons el Comaverd

Després de gaudir d'una meteo massa benevolent per l'época de l'any al banc de pedra que hi ha a l'ermita encarat a SO, mirem bé el recorregut per baixar en direcció a Vallespinosa. Ens decidim per recorre la carena de la muntanya de Montclar. Pugem primer al cim, de 948 m, i continuem pel senderó ben marcat. Deixarem el PR que baixa cap a Pontils i anem seguint fites de còdols per forta pendent. Haurem de vigilar les patinades perquè el "pati" a m'a esquerra és ben palès. Després d'uns 15 minuts de baixada la pendent suavitza i s'endinsa en una barrancada, el bosc del Tarrida, on resseguim una antiga pista forestal fins arribar a l'alçada de la font de l'Heura (actualment seca). D'aquí a Vallespinosa per la carretera, on arribem en 15 minuts. Si necessitem aigua podem arribar-nos al poble, on també trobarem un bar obert només els caps de setmana i a l'estiu. Nosaltres agafem el GR 7 que ve de Pontils i que ens durà al coll de Valls per un senderó preciós, envoltat de bosc d'alzina i conreus de cereals. El dia continua amb una llum radiant, tot i que les cames ja comencen a notar el desnivell i la distància.

coll de Valls

Al coll deixarem el GR 7 que continua cap a Cabra del Camp i seguirem a la dreta el GR 175, altrament conegut com la ruta del Cister. Comença aquí la pujada més dura del dia, per una pista plena de còdols solts que ens faran la guitza durant uns minuts. Arribem a la serra del Comaverd, on l'aire comença a bufar. Podem gaudir de les vistes impressionants de les seves barrancades i de la part més septentrional de la Conca de Barberà. Seguim sempre la pista principal fins que vorejant el cim del Comaverd (902 m) fem cap al coll de Maldà (pal indicador). Des d'aquí ja es pot albirar Montbrió de la Marca i la baixada que ens tocarà afrontar. Devallarem pel GR en pista còmode fins arribar a la font Voltada, just a sota el poble, envoltada per una antiga balma de pedra calcària. Seguirem la pista i el GR mentre el sol es va ponent per les muntanyes de Prades. Entrarem al poble pel camí empedrat que puja cap als carrers de caire medieval del poble, i on hem deixat el vehicle. Una volteta excel.lent pels voltants de "casa" que sempre sorprenen a l'ànima i van rebé per començar amb bones vibracions un nou any de calendari.

camí empedrat a Montbrió

Powered by Wikiloc

BERIAIN (1.493 m)

Cim emblemàtic situat entre les valls d'Arakil i Ergoiena, porta d'entrada a Euskadi per la part navarresa d'Altsasu. Arribem a Unanu, un poblet ben bonic als peus de la gran muntanya. Agafem la pista de san Donato (Lezizako Bidea) marcada com a GR i aparquem el vehicle al primer aparcament que trobem. La visió del cim de Ihurbain (1.416 m) és la cara més visible d'aquest massís allargat i que sembla tallat a ganivet. Comencem a caminar per un senderó que surt de l'aparcament en direcció E a Azpizarrondo. Gaudim de la visió d'uns quants cavalls que pasturen tranquils a l'ombra de la muntanya. 

cim del Ihurbain (1.416 m)

El dia ha despertat gris i amb ganes de fred, però ben aviat el sol guanya terreny a la penombra. Després d'una lloma ben pronunciada, on un dels cavalls ens deixa pas, arribem a una cruïlla de senderons on trobem una fita. Continuem fent la volta pel senderó principal que puja a Beriain. Hem arribat a l'autopista! sense peatge, però... Encarem la forta pujada fins al cim de Ihurbain, que guanyant metres a la pendent arriba als 1.400 metres. Altiu, poderós i amb una cinglera que esfereeix l'ànima, aquest primer cim s'alça com la proa d'una vaixell enmig d'un mar de muntanyes.

terra de voltors

Continuem ara per la carena afilada que ens durà a l'ermita de san Donato i al cim del Beriain (1.496 m) en uns 30 minuts. La visió que tenim és de 360º! Arribem al cim i busquem unes pedres per compartir una mica de menjar. Aprofitem l'aturada per contemplar com els voltors i un milà foraden l'aire entre brumeres i núvols decoratius. Tenim dubtes de sí continuar fins a la popa d'aquest vaixell, però una excursionista local ens ho recomana. Comencem a baixar del punt més alt en direcció E per un senderó que no té pèrdua. Trobem indicadors de senderons que pugen de Uharte Arakil (el km vertical, li diuen...). Nosaltres anem resseguint el san Donatoko bidea, que més endevant haurem de resseguir per la seva part més a estribor. 

Ens apropem a una part del massís en què no trobem a ningú, la qual cosa s'agraeix. El vent ha parat i la temperatura és suau. Tot plegat ens fa gaudir d'una zona càrstica brutal. Arribem a les embistes del cim Lezizagoa (1.348 m). Aquí haurem de parar atenció a les fites per trobar el pas que ens durà al portillo de Leziza, on trobarem la pista marcada com a GR que ens durà de nou al vehicle recorrent la vessant S d'aquesta muntanya tan peculiar. 

Lezizagoa (1.348 m)

ermita de san Donato

Powered by Wikiloc

AIZKORRI (1.523 m)

Sortida perfecte per un dia de finals de tardor a la zona de Zegama, Euskadi. Deixem el vehicle a l'últim aparcament que trobem a la pista que recorre la vall d'Aldaola. Trobem nombrosos indicadors en direcció al túnel de san Adrián. Comencem a caminar per un senderó marcat com a GR 12 - 121 que coincideix amb el camí de St Jaume interior entre Zegama, Agurain i Bayona. Fa un dia assolellat però fred, i la fajeda ens mostra els arbres nuus de fullam. Tot un espectacle per als sentits. En poc més de 10 minuts arribem a un antic refugi des del què ja s'alvira el forat a la muntanya conegut com a San Adrián Bidea, on arribem en 10 minuts més. Llàstima que hi ha una línia d'alta tensió que creua la vall (sempre embrutant el territori...).

túnel i ermita de san Adrián

Aquest forat natural ha estat durant centúries pas entre l'interior d'Euskal Herria i la costa vasca. Són tan sols 50 metres de túnel que creuen l'interior de la muntanya que separa els massissos d'Aizkorri i Aratz. A l'interior del passatge trobem l'ermita de san Adrián, on es pot fer nit en cas d'emergència. També s'hi estan excavant i trobant restes d'época medieval, tot i que és problable que els romans, i prèviament les tribus celtes ja fessin servir aquest pas. A l'altra banda del forat tot sembla congelat, i és que no hi toca el sol en tot el dia.

Continuem una mica més amunt seguint el camí medieval empedrat que ens deixa amb una curiositat enorme sobre la seva construcció. Són realment fascinant les obres d'arquitectura que es realitzaven sense els medis de què disposem avui en dia. Trobem una pintada que diu "Aizkorri" en una pedra, amb una fletxa que indica el senderó que haurem de seguir per començar l'ascenció al massís més alt d'Euskadi. Anem pujant per la fajeda, seguint marques de color groc i admirant els rajos de sol que penetren les branques despullades dels arbres. Els colors en aquesta época de l'any són increïbles.

cim de Aizkorri (1.523 m)

En uns 45 minuts de forta pujada deixem la protecció del bosc i sortim ja a terreny obert, sort en tenim de la bonança i de què no fa vent. Hem assolit ja els 1.484 m del Tontorraundi i les vistes són espectaculars cap a totes bandes: al N la costa de Donosti; a l'E la serra d'Aralar amb l'altiu Txindoki, ben conegut per l'alpinisme vasc; al S el massís de l'Aratz i les serralades més baixes que donen pas a Navarra; a l'O les fagedes que baixen cap a la plana de Vitoria, i que donen pas al massís de Gorbeia. Continuem pujant una mica més fins arribar al cim de l'Aizkorri, on trobem l'ermita del santo Kristo i el refugi on segurament val molt la pena fer-hi nit a l'estiu... Un d'aquells cims que no s'obliden i que donen ganes de repetir per algun altre costat, com ara el santuari d'Arantzazu que ens obre les portes des de la vall d'Oñati, d'obligada visita.

De baixada agafem un senderó que voreja el Tontorraundi i devalla en diagonal cap al SO. Tornem a endinssar-nos en unea fajeda preciosa que ens abraçarà fins arribar de nou al túnel de san Adrián en poc més de 45 minuts. De nou la sensació ombrívola de l'indret fa que ens afanyem en arribar al vehicle.

empedrat medieval

 

ermita santo Kristo i refugi

Powered by Wikiloc

ELS CAMINS SERAN SEMPRE NOSTRES

Salut

pep

MASOS DE LA VALL DE ST MARC

freixe d'Aiguaviva

Una caminada al bell mig de la tardor per una zona plena de masos que donaven vida a una zona ben propera a casa: la vall de St Marc. Comencem la passejada pels carrers d'Aiguaviva, una vila petita i encantadora als peus del turó de les Saleres (621 m) dominada per la Casa Gran, datada ja a l'edat mitjana com a castell i quadra. El nom del poble li ve donat per l'existància de 2 fonts, la del Lleó i la font Major. Sortim de la vila en direcció S cap al freixe monumental per un senderó ben marcat. En aquest indret hi trobem també uns antics rentadors. Deixarem el senderó principal i vorejarem una vinya fins a trobar traces d'un antic camí de muntanya que voreja el turó de les Saleres.

masos de Torre Milà

Arribem al fondo de Rocapalma per un senderó molt bonic i força trescat, amb unes bones vistes cap a la zona SE del Montmell. Continuem tota l'estona en direcció O per un antic camí de carro, imagino que devia servir per extreure llenya i carbó d'aquests boscos, Els hiverns devien ser durs a aquestes alçades! Resseguim tota la fondalada de Rocapalma fins que el camí esdevé senderó i ens mena a una cruïlla. Continuarem cap amunt, deixant a l'esquerra una pista que ens duria de pet a la carretera. Més endevant deixem a l'esquerra una sendera que ens portaria a can Saumell. Continuem en direcció N fins arribar als massos de Torre Milà. No he trobat massa història al respecte de les restes d'aquests masos o mas únic amb diferents estances, però sembla força evident que hi devia haver un mas fortificat amb una torre de guaita d'época medieval.

mas de ca la Cristina

Trobem ja un pal indicador des d'on agafarem direcció "ermita de St Marc". Aquestes raconades fan pensar en com devia ser la vida aquí dalt no fa pas tant, posem uns 70 anys enrera, i en com la modernització de la societat ha deixat que tot plegat sigui menjar de bosc. Continuem per la pista i trobem el mas de la Cristina, amb un bon pany de paret encara dempeus. Aquest mas devia tenir la seva importància degut a la superfície d'enderrocs que l'envolten. No he trobat res d'informació a internet. Seguim uns metres més avall i trobem cal Ticot, amb una era impressionantment gran i unes vistes de privilegi cap a l'Alt Camp i l'ermita de St Marc.

ermita de St Marc

Baixem ara ja per un senderó molt xulo fins a la pista que va de mas Solà al Pla de Manlleu, passant per can Vinyals. Els colors de tador deixen un espectre ataronjat als pàmpols de la vinya i un granatós a la terra llaurada de conreu. Passem pel costat d'una bassa i agafem la pista en pujada cap a la dreta fins al coll de mas Solà, on una barraca de pedra seca ens saluda envoltada de color ocres de vinya. Continuem seguint les senyals cap a l'ermita de St Marc. Aquesta ermita es començà durant el romànic i s'acabà d'engrandir durant el període gòtic. En resten de peu les 2 naus, una porxada amb volta de mig punt i una era força gran a la part del darrera de l'absis. Les dependències de l'ermità, que va haver de fugir durant la guerra civil, estan enderrocades. Aprofitem per fer un mos i gaudir de la bonansa de temps que ha fet a finals de novembre.

església nova de St Marc

Baixem pel senderó pedregós que ens porta al coll de Magí Vidal, des d'on agafem una pista que arranca en direcció E tot vorejant una vinya ombrívola. Deixem una pista a mà dreta en pujada (cadena)  i continuem fins a trobar un camí que, a la dreta, ens portarà a mas Saumell. Abans, però, gaudirem de la vista del conjunt de cases de l'Església nova de St Marc, que queda ben assolellada. Anem recorrent el bosc ombrívol encarat al N de la serra del Montmell. Passem per mas Saumell, reconstruit i que fa molta patxoca, però que no podem visitar perquè és privat. Tirem pista avall i aviat fem cap al conjunt de masos de Vallflor, un indret certament especial, on encara s'entreveuen les restes d'un mas fortificat amb torre ben murada d'origen medieval. L'any 1341 es cita un tal Berenguer de Vallflor que tenia oliveres a la zona de la Cogullada. Les vistes sobre la vall de St Marc són magnífiques per tenir control sobre el territori.

mas de can Soques

Atenció al següent tram. Hem de buscar una fita que marca un senderó que ens porta en devallada per una zona de bosc en direcció E. Abans d'arribar a la carretera d'Aiguaviva a la Juncosa de Montmell, passem pel mas de Claravalls Nou, amb un bon estable adjunt tot i que només en queden runes. Arribem al mas de cal Soques, un dels pocs que encara queda totalment d'empeus i que a mi, personalment em deixa bocabadat. Continuem per la pista fins arribar a can Joan de la Torre, on podem adquirir productes de temporada, no us perdeu el vermut que hi tenen. Continuem pel voral de la carretera fins passar la cruïlla de la Juncosa, i anem a buscar el senderó que ens planejarà novament fins Aiguaviva passant pel freixe monumental.

Aquesta és una passejada per la geografia i per la història, poc menys recent d'unes construccions que ens aporten una informació molt valuosa a l'hora d'entendre les nostres tradicions.

mas de cal Ticot

  

mas Solà

mas de Saumell

masos de Vallflor

SERRA DE MONTSEGUIDA I COLLADA DEL TRUMFO (CARREU)

Circ de Carreu

Un d'aquells indrets, entre molts al nostre país, que val la pena visitar quan les fulles dels roures comencen a caure i el paisatge es tenyeix d'ocre omnipresent: el circ de la serra Carreu.

Abella de la Conca

Comencem la nostra caminada al poble d'Abella de la Conca, un llogarret que resta documentat l'any 1033 i que depenia del Comtat d'Urgell. A la part superior, engalzat entre roques hi trobem les restes del castell que controlava el pas de l'Alt Urgell a la Conca Dellà (Pallars). Podríem destacar el retaule gòtic datat el 1375 actualment al Museu Diosecià de l'Urgell i que pertanyia a l'esglèsia romànica de St Esteve, en molt bon estat de conservació. És força evident que aquest llogarret no necessitva murs de protecció ja que bona part de les cases es trobaven encastades a la roca dels Arços.

Església romànica St Esteve 

Ens endinsem per pista a la vall de Caborriu, la qual anirem pujant per una pista que puja suau en direcció NO. Agafem la pista a l'esquerra en el rpimer trencall. Novament girem 160º a l'esquerra en el següent trencall per una pista magnífica de pi negre i molsa humitejada a la cara N del bosc. En acabar aquesta pista continuem un senderó ample però totalment abandonat amb restes de vegetació per tot. El silenci és omnipresent, no trobem ningú en tota l'excursió. Quan acabem aquesta pista abandonada hem de tirar de l'ogica i fites, que ens aniram pujant per terreny descompost fins al pas que hi ha entre el roc de Sarsús i la roca de Ninou, on podem observar, durant la pujada l'espluga que s'hi amaga als seus peus rocallosos.

Atenció a aquest tram perquè pot esdevenir molt perdedor!!! Si podem tirar de GPS o anar acompanyats d'un bon mapa molt millor.

Mas dels Serrats

Arribem al pas per un senderó preciós, que ara es torna a dibuixar sencer i sense massa pèrdua. Som a la serra de Montseguida. Quedem completament bocabadats amb el paisatge d'arrugues rocoses i de bosc que ens ofereix el semi-cercle de la serra de Carreu, des del Montsec al Pedraforca a la llunyania.

Continuem ara ja caranejant per aquest serrat, seguint fites i marques evidents fins a assolir el punt culminant de la serra: la Roca de Montseguida (1.510 m). Superem una canal de roca de poca dificultat fins arribar altre cop al serrall, que seguirem per senderó fins al damunt del coll del Trumfo. En aquesta última part del senderó hem d'estar atents a les fites de baixada, que en un parell de revolts de roca ens portarà de pet al coll.

cim de Gallinova (1.687 m)

Ens vigila ben d'aprop el cim de Gallinova (1.687 m), segon punt culminant de la serra Carreu. D'aquí agafarem pista evident que recorre la vall de Caborriu fins a l'inici de la caminada, que esdevé senzillament magnífica i que ens omple gairebé tots els sentits de què disposem per rebre tanta bellesa.

Cinglera de Montseguida

      

Roca de l'Espluga de Ninou

Powered by Wikiloc

Salut

pep

TUC DE MAUBÈRME (2.881 m)

Val d'Aran. Sortim de Bagergue per la pista en direcció a la Borda de Lana i al coll de Varradòs, on aparquem la furgoneta. Boniques i espectaculars vistes cap a la zona de Beret i la vall de Varradòs, per on farem la baixada amb el vehicle.

Tuc de Maubèrme i Crabes

Sortim per un senderó que voreja l'estanhola de Varradòs, completament seca. En aquest primer tram anirem acompanyats per les pastures de vaques que desemboquen al Malh de Hèr i la cabana de Calhaus. Encara no ens ha tocat el sol i aprofitem les primeres llums per refugiar-nos de la calor que ha de venir. Comencem a remuntar la barrancada que baixa de la Cometa de Calhaus per un senderó realment dret marcat amb una fita. 

vista E, Mont Valier

Trobem el senderó principal que ve de la pista de Liat, una mica més amunt. Seguim el senderó ara ja sense pèrdua fins a l'estany de Montoliu, situat en un antic cercle glacial i rodejat de pics que superen els 2.600 m. Aquesta zona havia estat molt activa dins el sector de la mineria d'on s'extreien variants del plom i el zinc, que amb unes vagonetes amb rails pujaven fina al coll deth Urets, i d'allí baixaven amb telefèric per la banda francesa cap a la vall del Lez.

estanys de Liat

Aquí agafem el senderó que remonta la carena E del tuc de Crabes fins al coll de Maubèrme, que ja queda sota les faldes del gegant aranès. Continuem una mica més i enllacem amb el GR.211 que ve del coll deth Urets i continua avall cap als estanys de Liat. Seguim les fites que envolten el rocallam del Maubèrme i arribem a les pales de la cara O, per on es remonta fins al cim per terreny força descompost. 

llac de Montoliu

Tot i l'aire que bufa al cim les vistes són increïblement boniques, miris on miris. A l'E el massís del Mont Valier, el gegant de l'Ariège; al S Aigüestortes i les Maladetes; a l'O les serres des Armèros i Crabèra, massís del Vignemale i el Midi de Bigorre; al N Bona part del Coserans i l'Ariège. Devant aquesta meravella aprofitem per fer un mos i disfrutem de ser al punt més elevat de la Val d'Aran.

riu Ulha, plans de Tor

Desfem el senderó de pujada descomposta fins a la cruïlla amb el GR-211. D'aquí girem a la dreta i agafem direcció als estanys de Liat, però abans d'arribar a l'estanhet de Maubèrme ens deixem emportar, cap a l'esquerra i en forta baixada, per l'herba d'una vall secundària que ens ha donat prou confiança tot i no haver-hi senderó ni traces de baixada. De tant en tant anem posant una fita per qui, com nosaltres, els hi agradi perdre's i sortir del camí marcat. Haurem de parar atenció en un punt on el barranc s'estreny i el terreny s'empina força. Arribem a la pista on només s'hi accedeix en 4x4 i baixem en direcció a la cabana de Calhaus. Abans d'arribar-hi, però, agafem el senderó a la dreta, que voreja pels plans de Tor i remonta en direcció E per un senderó amb marques de GR. Aquí ens bocabadeja el color ferrós que té l'aigua. Arribem de nou al coll de Varradòs per les traces que han deixat les vaques a primera hora del matí.

vista s, Maladetes

Salut

Pep