Dimarts, 17 de juliol de 2012:
Ja feia dies que ho parlavem amb l'Alvar. Haviem llegit l'article del Vértex i ens hi vam animar. Sortiem de bon matí de Bellaterra, on haviem quedat, i arribavem a Prats de Molló sobre les 9.15h. 15 minuts per preparar les bosses i anar a fer un cafe au lait al bar del costat. Tot llest per començar.
Els primers quilòmetres fins a La Preste són per carretera, però abans d'arribar al poble agafem la pista asfaltada, que després es torna pista sorrenca i pedregosa cap al Pla Guillem. Quan arribem a dalt al pla haurem realitzat un desnivell positiu de 1600 metres. Les vistes es tornen excel.lents a mesura que anem agafant alçada, per contra el fort vent que bufa ens incomoda moltíssim l'ascenció en els últims quilòmetres.
Hem arribat al Pla Guillem i ja tenim devant nostre la cara S del Canigó. D'aquí continuem per la pista pedregosa i incòmode de baixada cap al refugi de Merialles, ple d'excursionistes que volen ascendir el sostre del pirineu més oriental. Nosaltres aprofitem per fer una paradeta i un mos. Aquí la calor ja comença a ser ofegant. Són les 15h i deu ni do com apreta. Continuem baixant, ara ja per pista asfaltada, fins a Vernet les Bains, on fem una visita a l'església i ens refresquem sota l'aigua que brolla de la font, i continuem sota un sol de justícia cap a Fillols per la carretera. Passem per les runes d'una antiga ermita fortificada del s.XII, des d'on tenim una vista excel.lent del poble, amb el castell i l'església enlairats al turonet. També ens hem quedat amb les ganes de pujar al monestir de St Martí del Canigó, que segons les fotografies que hem pogut veure és fascinant. Ho deixarem per una altra ocasió.
De Fillols continuem ja cap al càmping per pista asfaltada, però ben aviat agafarem un corriol marcat com a recorregut local i que ens durà de dret a la gîte d'étape que tenim reservada. Deixarem a la dreta la pista que puja al refugi de Cortalets, l'ascenció normal per la cara nord francesa.
Són les 18.30h i hem arribat a la gîte "El Passatge", que només fa dos mesos que va obrir. Una bona dutxa, roba neta i sandalies. El sopar que ens ha preparat la Muriel és excel.lent, millor que qualsevol restaurant, i el preu de riure 35€ mitja pensió (res a veure amb la vessant catalano-espanyola). Després de sopar baixem al poble a peu per fer-hi el cafè i una copeta d'anís amb llimona que entra d'allò més bé.
Dimecres, 18 de juliol de 2012:
El despertador sóna a les 6.15h. Volem esmorzar i començar a pedalar a les 7h per evitar hores de calor i encarar la pujada del dia amb garanties. Agafem pista en molt bon estat fins a Clarà, el poble del costat. D'aquí agafem ja cap a la dreta la pista que ens portarà a recórre la vall de Llech, on hi trobem el seu conegut barranc. És una pujada llarga amb rampes dures al principi, però que poc a poc es va suavitzant, amb una mitja del 8%. Triguem unes 4 hores en arribar al Prat Cabrera. El sol i la calor comencen a fer justícia, i això es nota en l'esforç que hem de realitzar a la pujada.
Ja podem veure la cara N del Canigó, més salvatge que la seva cara S però, alhora, més amable i alpina. Abans d'arribar al Prat Cabrera hem d'agafar el GR que gira fort a l'esquerra i que es transforma en senderó d'alta muntanya, on haurem d'empènyer la bici durant una mitja hora bona. Quan trobem una bifurcació de senderons, marcats els dos com a GR, haurem d'agafar el de l'esquerra en direcció a Vallestàvia. Més endevant, després de creuar un bosc magnífic però poc ciclable, haurem de deixar el GR a l'esquerra i agafar un senderó que continua a la dreta i que va a parar, ja per corriol lleugerament marcat i després per pista fins a Valmanya.
Arribem a Amélie les Bains i continuem per la carretera cap a Arles. Fa molta calor i jo tinc una mica de pressa per arribar a Prats de Molló, ja que he d'anar a buscar la Tura al vespre. Tenim sort. Hem parat a una benzinera a comprar una mica de beguda fresca i hem vist passar un bus. L'hem empaitat i hem preguntat si pujava a Prats. Síiiiii, ens hem d'esperar només 15 minuts. El conductor havia sigut ciclista amateur, i ens anima a seguir per la carretera (d'Arles a Prats de Molló tenim uns 500 m de desnivell + per carretera perfecte...), però li diem que ja n'hem tingut prou per avui.
En definitiva, crec que es tracta d'una volta extramadament dura, només apta per aquells que poden rodar en qualsevol terreny i que estan acostumats a fer 2000 metres positius i més de 70 km diàris. Hi ha molts trams que no són aptes per a la BTT, tot i que cadascú té els seus gustos. Jo, personalment, buscaria una tornada de Clarà a Valmanya més per la plana, ja que els tram de Prat Cabrera a Valmanya, que sobre el mapa és relativament curt, es fa excessivament llarg i farregós.
Merci Alvar per la companyia i a veure si algun dia pugem a la Torre de Betera...!
Salut
pep
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada