Pàgines

14 de des. 2015

CANIGÓ...

Em truca l'Edu: què fas aquest cap de setmana...? Al dia següent ens trobem en direcció a Prada de Conflent, el nostre destí el cim del Canigó. La idea principal era pujar per la pista del barranc de Llech fins al refugi de Cortalets, però l'última nevada ha deixat la pista impracticable a la part superior i no hi podem arribar. Així doncs girem cua i anem cap a Vilafranca de Conflent, Vernet les Bains i Castell, des d'on agafem la pista fins al coll de Jou. La segona idea era arribar al refugi de Mariailles, dormir allí (havíem vist a la seva web que obren tot l'any...) i l'endemà intentar el cim per aquesta vessant.
Al coll de Jou ens trobem amb el mateix problema que a Llech, la pista està tallada per gelades, així doncs passem la nit a la furgoneta allà mateix al coll. Segons els nostres càlculs només tenim una hora fins al refugi, així que ens animem a pujar-hi igualment. Les tardes es fan llargues ara que el sol s'amaga cap a les 18:00h, i més quan estàs a la muntanya. Tot i així un parell d'estels fugaços són una bona recompensa...
L'endemà sortim de la furgo a les 7:00h en direcció al refugi de Mariailles, on arribem en 1h 30min. El senderó de pujada sembla preciós a la llum del frontal, encara cauen fulles de roure que deixen el terra com si fos una catifa. Continuem del refugi en direcció al pic de Canigó pel marge dret del barranc de Cadí marcat com a GR-10. Aquesta vessant de la muntanya és ombrívola, així que ens trobem bona part del senderó gelat. Arribem a un punt on s'ha de creuar el riu i es torna enrera per l'altra vessant fins a remuntar a la cabana Aragó. Hem deixat enrera la cruïlla on el GR continua en direcció NO en direcció a Cortalets. Des de la cabana, on encara es conserva l'escalfor de la petita estufa de llenya, ja podem veure el coll de Vallmanya, on ens hem de dirigir.
No fa fred, però l'aire talla la pell. Continuem amunt ara ja amb el sol al clatell. Comença a haver-hi més neu i el caminar s'alenteix. Arribem al peu del coll sense grampons i el remuntem resseguint les traces del senderó que queda soterrat per la neu. El temps passa depressa i ens adonem que encara ens queda una hora fins al cim. Les guies que havíem llegit donen un horari que deu ser propi de "súper herois" perquè portem un retràs de més d'una hora. Així doncs, quan ho tenim a tocar decidim girar cua i tornar en una altra ocasió.
De totes maneres l'experiència que ens ha brindat aquesta vall ha estat molt positiva, així que per a la propera ja sabem el què ens toca fer.











Salut
pep

CLOT DE CHIL

Continuem al pont de desembre i tenim ganes de seguir descobrint raconets. Aquest cop agafem el cotxe i ens arribem a l'aparcament d'Espiantosa, la idea és arribar-nos a la cabana del Clot de Chil. Sortim doncs seguint el senderó indicat i que no té pèrdua cap a l'encapçalament de la barrancada que baixa de la Tuca del Món. La major part del senderó està nevat a partir dels 1600 m, així que hem de vigilar amb la neu gelada que trobem. Després d'una bona ascenció arribem, finalment, a la petita però preciosa conca de Chil (en patués "Clot"), des d'on ja es veu la cabana i on gaudim d'unes vistes immenses del massís del Posets-Espadas, tucas de Cambra, tozal del Box i tuca de la Llantia, amb el seu cim punxegut i esmolat com pocs. Damunt nostre mateix tenim la tuca del Món, cim curiós i elegant que es pot veure altiu per damunt el poble de Benasque, i que des d'aquesta vessant és molt menys freqüentat. Segurament aquest senderó es manté actiu gràcies als caçadors, ja que només començar l'excursió ens trobem un senyal de "coto" engolit literalment per un tronc de pi. Tan aviat com les condicions siguin més bones de ben segur que hi fem una altra escapada.
Fem una parada per menjar una mica a la cabana i mentrestant gaudim de la companyia de dos trencalossos, isards i una família de senglars. La pau en aquest racó de món és assegurada, així que en gaudim una bona estona. La tornada la realitzem pel mateix lloc.













cim del Llardana (Posets)






Salut
pep

SAN SADURNÍ (SESUÉ)

Aprofitem el pont per passar uns dies a la vall de Benasc. La neu hi és molt escasa i descartem qualsevol excursió amb raquetes. Així que el primer dia sortim a fer una passejada que no sabem on ens portarà. Deixem Anciles en direcció a Eriste i voregem l'embassament fins a la presa. El dia és assolellat i la temperatura molt bona per caminar, portem una mica de menjar i aigua.
Castellaso i ermita de San Sadurní
Deixem l'embassament enrera i continuem pel senderó que ressegueix el riu Ésera per la seva part esquerra fins a trobar el Camino del Solano. Continuem per la pista, que en forta pujada, ens durà al mirador del Castellaso. Bones vistes sobre la serra de Chía, el Tozal del Box i les tuques de Cambra. Anirem seguint tota l'estona els pals indicadors de "ruta circular" de color verd. Deixem el collet enrera i baixem ara ja cap a l'ermita de San Saudurní, patró de Sesué, que ha estat reconstruida amb molt de gust.
embassament de Linsoles (Eriste)
El temps continua sent molt bo, inclús ens hem hagut de quedar amb màniga curta a la pujada anterior. El paisatge encara manté l'encant de tardor, i anem fent parades per gaudir-ne dels colors marrons i ocres, tot un espectacle per als ulls. Encara ens queda dia per endevant i decidim baixar fins a Sesué per la pista que puja a l'ermita. 
poble de Sahún
Arribem al poble després d'apropar-nos a la desconeguda ermita de San Pedro, actualment en runes però on hi podem veure una fenomenal volta romànica. El dia es comença a escurçar ràpidament i hem d'anar girant cua cap al càmping que hi ha al peu del Castellaso, i d'aquí a Sahún per l'antiga carretera sense trànsit. A Sahún fem una volta per visitar l'església romànica, un dels millors exemples de la vall de Benasc. El sol ja no brilla però encara ens deixa prou llum per continuar cap a Guayente, i d'aquí a Eriste pel senderó original.
ermita de San Pedro
Arribem a Eriste i retornem a anciles gairebé fosc i negre, però havent realitzat una magnífica volta per indrets ben poc coneguts de la vall, des dels quals s'obtenen unes vistes genials de cims i cingleres.





església romànica de Sahún
senderó de Guayente a Eriste











Salut
pep

1 de des. 2015

VALL DE ST MARC

Fa un matí genial però tenim poca estona, així que deixem el cotxe al coll de Magí Vidal i agafem el senderó que puja a l'ermita de Sant Marc, a cavall entre l'Alt Camp i el Baix Penedès. És una ruta curta i molt assequible però plena de grandesa en tots els sentits. Al principi el senderó és molt pedregós i fet una pena degut a les motos (com sempre!), però més endevant es va redreçant i tornant molt més agradable. Arribem a la cruïlla on, cap a la dreta, aniriem a parar a Aiguaviva. Nosaltres continuarem cap a l'esquerra fins a l'ermita que ja es veu aprop.
Talaia i castell del Montmell
L'ermita de Sant Marc predomina la vall del mateix nom i les valls adjacents que baixen cap a Can Ferrer de la Cogullada. A banda i banda es situen les serres de l'Albà i el Montmell, municipi on pertany l'ermita. Si el dia és prou clar podem albirar fins al port de Tarragona i les muntanyes de Llaberia, Colldejou, Prades, Miramar, el Cogulló i el Montagut. Les vistes són immillorables. Descansem una bona estona a l'antiga era que hi ha a la part del darrera de l'ermita acompanyats per un pit-roig que es mostra molt simpàtic.
St Marc és una ermita romànica datada del s.XIV i que va ser engrandida posteriorment amb una part gòtica. És una llàstima que repintessin el seu interior amb calç. A fora també es poden veure les restes de l'antiga casa del l'ermità, un pou, un forn i una racada força gran que donava pas a l'entrada de l'ermita. És molt curiosa la taula de l'altar feta de pedres i un tauló, molt rústic sens dubte...Sense cap mena de dubte un dels indrets amb "màgia" dels què tenim a la vora de casa. La tranquilitat i la pau interior hi són garantides.
Sort!!


vista a la serra de l'Albà i l'Alt Camp

part frontal de l'ermita











Salut
pep