Pàgines

26 de nov. 2014

MONTSANT: GRAU DELS 3 ESGLAONS

primer esglaó
Diumenge matí sembla que el temps vol aguantar una mica més. Tot i els núvols prominents arribem a Cornudella, on aparquem i preparem motxilles i GPS. Comencem a caminar pel carrer del costat de l'església, continuem pel carrer de St Francesc i enganxem el carrer dels Esclotets en direcció a la piscina municipal. Un cop hem pujat a dalt de tot del poble trobem ja les marques vermelles i blanques del GR-174. Fa una temperatura ideal per caminar amb màniga curta, i de fet hem de guardar les jaquetes a la motxilla per no suar més del compte. Anem pujant pel GR fins a una bifurcació on trobem un pal indicador. Deixem el GR que puja per l'esquerra i continuem pel senderó que segueix recte en direcció als cingles de St Joan. Creuem el barranc i anem a parar a la pista asfaltada que puja fins a l'ermita del mateix nom, passant primer per la cruïlla del camí dels Cartoixans (que unia els monestirs de Poblet i Escaladei, passant pel convent de Bonrepòs) i l'ermiteta de St Joan Petit.
ermita de St Joan del Codolar
Per trobar el senderó del grau dels Esglaons hem d'anar en direcció al camí de la Llisera, seguint el GR, i a la sortida del túnel de l'ermita, just al costat de les barbacoes, trobarem el senderó que arranca a l'esquerra i que està marcat amb ratlles de pintura. Aquest grau supera uns 400 m de desnivell pujant per la via més directe, el barranc que baixa de la roca de les hores. Trobarem 3 passos equipats amb uns quants esglaons metàl.lics que no presenten cap dificultat. Tot i així, a l'últim esglaó cal fer atenció. Arribem al peu de la roca de les hores en 45 minuts anant xino-xano. Des d'aquí només ens queda continuar les marques que hem anat seguint fins al punt més alt del massís del Montsant: la Roca Corbatera, de 1.163 m. 
cim de la Roca Corbatera
El temps continua sent prou bo però s'ha girat aire, fet que ens obliga a treure les jaquetes de la motxilla. Les vistes queden relegades a segon terme degut a les boires que s'han format a les parts altes de les serralades adjacents al Montsant. Comença a venir un front de núvols pel S, així que no ens encantem massa i anem tirant pel senderó que, en direcció O, ens portarà cap a la cova del Meloner. Cal fer atenció a la primera bifurcació, on deixarem les marques de GR que segueixen a la dreta, i agafarem el senderó pedregós que s'escola avall a l'esquerra. Visitem la cova del Meloner, antic refugi pels ramats de bens que hi havia a la zona. Continuem pel senderó evident en direcció O fins arribar a la Cova Santa, una cavitat on podem entrar amb frontal, i que presenta curioses estalactites. La gent hi deixa espelmes per poder-s'hi veure, però millor anar amb llum artificial.
serra major
De tornada agafem el GR 174, el senderó que amb direcció S ens portarà cap al grau de Tomaset i a passar per sota la roca dels Caçadors. Parem a fer un mos en un raconet on no hi toca el vent i on les vistes que tenim cap al S són espectaculars, oferint-nos un mar de serralades que s'encavalquen les unes amb les altres. Genial! Arribem de nou a la bifurcació del GR amb el camí de St Joan i continuem pel GR fins al poble, des d'on hem sortit.




cova santa
cova del Meloner










mar de muntanyes













Salut
pep

24 de nov. 2014

BAIX PENEDÈS: VOLTA AL MONTMELL

Dimecres passat feia un solet i una fresqueta que invitaven a sortir. Enfundo perneres i jaqueta i agafo direcció a la Bisbal del Penedès, des d'on continuo cap a les Peces pel carril lateral adaptat per bicis i tractors. El sol comença a apretar i no fa gens d'aire que molesti les gotes de suor que van agafant forma dins la jaqueta talla-vent. De les Peces vaig a buscar la carretera secundària que puja a Albinyana, abans d'arribar-hi, però, paro a treure'm la jaqueta. La pujada es comença a notar i entro en calor molt de pressa. Aprofito la parada per girar-me i gaudir de les vistes del Baix Penedès en un dia radiant de tardor.
La idea és agafar la pista asfaltada que porta fins a Bonastre, o més ben dit "Camí intermunicipal", on trobarem alguna rampa del 12-13%, que es superen amb facilitat amb el plat de 32 dents. Aquesta pista s'agafa anant direcció al Aqualeón i girant a la dreta (ja trobem indicadors). Arribo a Bonastre deixant enrera un paisatge solitari i cremat en vàries ocasions, però que em dóna certa pau i harmonia. La primera pujada del dia s'ha superat amb escreix. De Bonastre enfilo direcció a Salomó i Rodonyà. Superat el collet dels Plans arribo a la planície que separa Masllorenç de Salomó amb una panoràmica excel.lent del Montmell amb els ceps ja de color ben torrat. Continuo cap a Masllorenç i Masarbonès. El dia és molt bo i em sento amb ganes de fer uns quants km. Arribo a la C-51 per pujar el coll de la Rubiola, aquest cop sense vent que molesti i sense cotxes. Baixo cap a Rodonyà i enfilo la carretera de Can Ferrer. A l'alçada del pont de l'autopista, però, em decanto a l'esquerra per una pista asfaltada que em portarà directe a Vilarodona.
Aquí decideixo girar a la dreta cap al castell i continuar fins a Can Ferrer, des d'on enllaçaré amb la carretera que puja al coll de Magí Vidal, vorejant d'aquesta manera el Montmell. El dia no sembla torçar-se i aprofito la baixada cap a Aiguaviva, des d'on acabo de fer la pujada al mas de les Ventoses. M'en dono conta que no porto la cartera i per tant no podré fer una parada per menjar alguna cosa, així que decideixo tornar al punt d'inici perquè l'estòmac ja comença a fer soroll i les forces van minvant poc a poc. Baixo directe a St Jaume dels Domenys i de nou a Llorenç passant per l'Hostal. Aquesta carretera m'encanta, no em cansaria de repetir-la, i amb els colors de tardor la natura encara fa més goig.











Salut
pep

3 de nov. 2014

MONTROIG, 2.848 m

cim del Montroig
Dormim a Gabàs per circumstàncies vàries i l'endemà ens arribem a la pista que hi ha abans d'arribar a Cerbi, on deixarem el cotxe. Comencem a caminar per la pista que puja als estanys de la Gola pel pla de Sartari, recorrent el barranc del riu Unarre. Arribem als plans per pista ampla. A partir d'aquí la pista es converteix en senderó ben marcat i senyalitzat amb marques grogues. El dia s'ha aixecat força clar mostrant-nos l'esplendor dels colors de tardor, però fa una rasca que deu nido. Per sort comencem ja pujant i això ens fa entrar en calor. Anem traçant les llaçades que ens pujaran una metres més amunt al refugi de la Gola, restaurat des del 2009 amb un gust exquisit (no hi ha ni matalassos ni mantes).
estany de la Gola
Aquí ja ens toca el solet. Són vora les 9h i ens comencem a treure roba i a fer un mos. 5 minuts més amunt trobem l'estany de la Gola, en el qual es retallen les siluetes del pic de la Gallina (2.727m), els contraforts del Ventolau i el pic de la Gola (2.550m). Voregem el llac per la seva esquerra i pugem a l'estany de Calberante, que també per la seva esquerra ens portarà al coll Curiós (2.400m). Des d'aquí ja es comença a obrir el panorama cap a l'O amb part de les muntanyes d'Aigüestortes a la nostra alçada. El dia està genial però l'aire continua sent gelat i ens obliga a treure'ns i posar roba constantment. Decidim continuar les marques grogues que menen cap al refugi Enric Pujol fins al coll que ens posa damunt l'estany Major i el circ de la Gallina. La cara NO del cim del Ventolau (2.851 m) se'ns mostra molt altiva i donen ganes de pujar-hi, però ho deixarem per una altra ocasió.
Maladetes des del coll de la Gallina
Fem un mos i seguim el senderó que baixa cap al refugi fins a l'alçada del llac. Aquí girarem cap a l'esquerra en direcció al coll que separa els dos cims de la Gallina i pujarem per un llom herbós fins a la carena E del cim de la Gallina, des d'on farem una travessa a una de les canals que puja directe al vèrtex geodèsic del Montroig. Arribem al cim sobre les 13,40h amb un vent gèlid que espanta els mals esperits. Per contra, la panoràmica que tenim en 360º és inimaginable: des del massís de la Pica d'Estats, passant per les muntanyes andorranes, el Montseny, El Montsec, pic de l'Orri, parc nacional d'Aigüestortes, Maladetes i vall d'Aran, fins als pics francesos que fan frontera amb el parc natural de l'Alt Pirineu.
vall de Nyiri
Ens fem la foto de rigor i girem cua fins a una colladeta on trobem una fita. La canal per on es proposa baixar és força empinada i hem d'extremar les precaucions, però en mitja hora som a la capçalera de la vall de Nyiri. Baixem fins a l'estanyet de la Tartera on parem a fer un mos i a posar els peus en remull (avui ho tenen ben merescut). Anem a buscar la part dreta de la vall a mesura que anem perdent metres. Les agulles que formen la serra Mitjana es mostren cada cop més altives. La llum ja comença a ser molt tènue a la part fonda de la vall però la temperatura es suavitza, fent que la baixada sigui més còmode. Arribem a l'alçada de l'ermita de St Beado, altiva i dominant la vall de Cerbi i Unarre. La llum ja comença a ser molt minsa quan arribem a la pista de les bordes de Cerbi, des d'on només tenim 10 minuts fins a l'aparcament.
serra Mitjana i coll curiós
Arribem ja gairebé fosc i negre però amb aquell cansament que t'enlaira l'esperit. Contents, especialment la companya que ha estat la primera vegada que assolia el cim d'una de les muntanyes més estimades de la zona, Visita imprescindible i talaia de primer ordre, el cim del Montroig es converteix en una excursió-ascensió que no pot faltar a la nostra llista de "coses per fer". 

refugi de la Gola











panoràmica de la part catalana des del cim del Montroig


Salut
pep