26 de nov. 2014

MONTSANT: GRAU DELS 3 ESGLAONS

primer esglaó
Diumenge matí sembla que el temps vol aguantar una mica més. Tot i els núvols prominents arribem a Cornudella, on aparquem i preparem motxilles i GPS. Comencem a caminar pel carrer del costat de l'església, continuem pel carrer de St Francesc i enganxem el carrer dels Esclotets en direcció a la piscina municipal. Un cop hem pujat a dalt de tot del poble trobem ja les marques vermelles i blanques del GR-174. Fa una temperatura ideal per caminar amb màniga curta, i de fet hem de guardar les jaquetes a la motxilla per no suar més del compte. Anem pujant pel GR fins a una bifurcació on trobem un pal indicador. Deixem el GR que puja per l'esquerra i continuem pel senderó que segueix recte en direcció als cingles de St Joan. Creuem el barranc i anem a parar a la pista asfaltada que puja fins a l'ermita del mateix nom, passant primer per la cruïlla del camí dels Cartoixans (que unia els monestirs de Poblet i Escaladei, passant pel convent de Bonrepòs) i l'ermiteta de St Joan Petit.
ermita de St Joan del Codolar
Per trobar el senderó del grau dels Esglaons hem d'anar en direcció al camí de la Llisera, seguint el GR, i a la sortida del túnel de l'ermita, just al costat de les barbacoes, trobarem el senderó que arranca a l'esquerra i que està marcat amb ratlles de pintura. Aquest grau supera uns 400 m de desnivell pujant per la via més directe, el barranc que baixa de la roca de les hores. Trobarem 3 passos equipats amb uns quants esglaons metàl.lics que no presenten cap dificultat. Tot i així, a l'últim esglaó cal fer atenció. Arribem al peu de la roca de les hores en 45 minuts anant xino-xano. Des d'aquí només ens queda continuar les marques que hem anat seguint fins al punt més alt del massís del Montsant: la Roca Corbatera, de 1.163 m. 
cim de la Roca Corbatera
El temps continua sent prou bo però s'ha girat aire, fet que ens obliga a treure les jaquetes de la motxilla. Les vistes queden relegades a segon terme degut a les boires que s'han format a les parts altes de les serralades adjacents al Montsant. Comença a venir un front de núvols pel S, així que no ens encantem massa i anem tirant pel senderó que, en direcció O, ens portarà cap a la cova del Meloner. Cal fer atenció a la primera bifurcació, on deixarem les marques de GR que segueixen a la dreta, i agafarem el senderó pedregós que s'escola avall a l'esquerra. Visitem la cova del Meloner, antic refugi pels ramats de bens que hi havia a la zona. Continuem pel senderó evident en direcció O fins arribar a la Cova Santa, una cavitat on podem entrar amb frontal, i que presenta curioses estalactites. La gent hi deixa espelmes per poder-s'hi veure, però millor anar amb llum artificial.
serra major
De tornada agafem el GR 174, el senderó que amb direcció S ens portarà cap al grau de Tomaset i a passar per sota la roca dels Caçadors. Parem a fer un mos en un raconet on no hi toca el vent i on les vistes que tenim cap al S són espectaculars, oferint-nos un mar de serralades que s'encavalquen les unes amb les altres. Genial! Arribem de nou a la bifurcació del GR amb el camí de St Joan i continuem pel GR fins al poble, des d'on hem sortit.




cova santa
cova del Meloner










mar de muntanyes













Salut
pep

24 de nov. 2014

BAIX PENEDÈS: VOLTA AL MONTMELL

Dimecres passat feia un solet i una fresqueta que invitaven a sortir. Enfundo perneres i jaqueta i agafo direcció a la Bisbal del Penedès, des d'on continuo cap a les Peces pel carril lateral adaptat per bicis i tractors. El sol comença a apretar i no fa gens d'aire que molesti les gotes de suor que van agafant forma dins la jaqueta talla-vent. De les Peces vaig a buscar la carretera secundària que puja a Albinyana, abans d'arribar-hi, però, paro a treure'm la jaqueta. La pujada es comença a notar i entro en calor molt de pressa. Aprofito la parada per girar-me i gaudir de les vistes del Baix Penedès en un dia radiant de tardor.
La idea és agafar la pista asfaltada que porta fins a Bonastre, o més ben dit "Camí intermunicipal", on trobarem alguna rampa del 12-13%, que es superen amb facilitat amb el plat de 32 dents. Aquesta pista s'agafa anant direcció al Aqualeón i girant a la dreta (ja trobem indicadors). Arribo a Bonastre deixant enrera un paisatge solitari i cremat en vàries ocasions, però que em dóna certa pau i harmonia. La primera pujada del dia s'ha superat amb escreix. De Bonastre enfilo direcció a Salomó i Rodonyà. Superat el collet dels Plans arribo a la planície que separa Masllorenç de Salomó amb una panoràmica excel.lent del Montmell amb els ceps ja de color ben torrat. Continuo cap a Masllorenç i Masarbonès. El dia és molt bo i em sento amb ganes de fer uns quants km. Arribo a la C-51 per pujar el coll de la Rubiola, aquest cop sense vent que molesti i sense cotxes. Baixo cap a Rodonyà i enfilo la carretera de Can Ferrer. A l'alçada del pont de l'autopista, però, em decanto a l'esquerra per una pista asfaltada que em portarà directe a Vilarodona.
Aquí decideixo girar a la dreta cap al castell i continuar fins a Can Ferrer, des d'on enllaçaré amb la carretera que puja al coll de Magí Vidal, vorejant d'aquesta manera el Montmell. El dia no sembla torçar-se i aprofito la baixada cap a Aiguaviva, des d'on acabo de fer la pujada al mas de les Ventoses. M'en dono conta que no porto la cartera i per tant no podré fer una parada per menjar alguna cosa, així que decideixo tornar al punt d'inici perquè l'estòmac ja comença a fer soroll i les forces van minvant poc a poc. Baixo directe a St Jaume dels Domenys i de nou a Llorenç passant per l'Hostal. Aquesta carretera m'encanta, no em cansaria de repetir-la, i amb els colors de tardor la natura encara fa més goig.











Salut
pep

3 de nov. 2014

MONTROIG, 2.848 m

cim del Montroig
Dormim a Gabàs per circumstàncies vàries i l'endemà ens arribem a la pista que hi ha abans d'arribar a Cerbi, on deixarem el cotxe. Comencem a caminar per la pista que puja als estanys de la Gola pel pla de Sartari, recorrent el barranc del riu Unarre. Arribem als plans per pista ampla. A partir d'aquí la pista es converteix en senderó ben marcat i senyalitzat amb marques grogues. El dia s'ha aixecat força clar mostrant-nos l'esplendor dels colors de tardor, però fa una rasca que deu nido. Per sort comencem ja pujant i això ens fa entrar en calor. Anem traçant les llaçades que ens pujaran una metres més amunt al refugi de la Gola, restaurat des del 2009 amb un gust exquisit (no hi ha ni matalassos ni mantes).
estany de la Gola
Aquí ja ens toca el solet. Són vora les 9h i ens comencem a treure roba i a fer un mos. 5 minuts més amunt trobem l'estany de la Gola, en el qual es retallen les siluetes del pic de la Gallina (2.727m), els contraforts del Ventolau i el pic de la Gola (2.550m). Voregem el llac per la seva esquerra i pugem a l'estany de Calberante, que també per la seva esquerra ens portarà al coll Curiós (2.400m). Des d'aquí ja es comença a obrir el panorama cap a l'O amb part de les muntanyes d'Aigüestortes a la nostra alçada. El dia està genial però l'aire continua sent gelat i ens obliga a treure'ns i posar roba constantment. Decidim continuar les marques grogues que menen cap al refugi Enric Pujol fins al coll que ens posa damunt l'estany Major i el circ de la Gallina. La cara NO del cim del Ventolau (2.851 m) se'ns mostra molt altiva i donen ganes de pujar-hi, però ho deixarem per una altra ocasió.
Maladetes des del coll de la Gallina
Fem un mos i seguim el senderó que baixa cap al refugi fins a l'alçada del llac. Aquí girarem cap a l'esquerra en direcció al coll que separa els dos cims de la Gallina i pujarem per un llom herbós fins a la carena E del cim de la Gallina, des d'on farem una travessa a una de les canals que puja directe al vèrtex geodèsic del Montroig. Arribem al cim sobre les 13,40h amb un vent gèlid que espanta els mals esperits. Per contra, la panoràmica que tenim en 360º és inimaginable: des del massís de la Pica d'Estats, passant per les muntanyes andorranes, el Montseny, El Montsec, pic de l'Orri, parc nacional d'Aigüestortes, Maladetes i vall d'Aran, fins als pics francesos que fan frontera amb el parc natural de l'Alt Pirineu.
vall de Nyiri
Ens fem la foto de rigor i girem cua fins a una colladeta on trobem una fita. La canal per on es proposa baixar és força empinada i hem d'extremar les precaucions, però en mitja hora som a la capçalera de la vall de Nyiri. Baixem fins a l'estanyet de la Tartera on parem a fer un mos i a posar els peus en remull (avui ho tenen ben merescut). Anem a buscar la part dreta de la vall a mesura que anem perdent metres. Les agulles que formen la serra Mitjana es mostren cada cop més altives. La llum ja comença a ser molt tènue a la part fonda de la vall però la temperatura es suavitza, fent que la baixada sigui més còmode. Arribem a l'alçada de l'ermita de St Beado, altiva i dominant la vall de Cerbi i Unarre. La llum ja comença a ser molt minsa quan arribem a la pista de les bordes de Cerbi, des d'on només tenim 10 minuts fins a l'aparcament.
serra Mitjana i coll curiós
Arribem ja gairebé fosc i negre però amb aquell cansament que t'enlaira l'esperit. Contents, especialment la companya que ha estat la primera vegada que assolia el cim d'una de les muntanyes més estimades de la zona, Visita imprescindible i talaia de primer ordre, el cim del Montroig es converteix en una excursió-ascensió que no pot faltar a la nostra llista de "coses per fer". 

refugi de la Gola











panoràmica de la part catalana des del cim del Montroig


Salut
pep

31 d’oct. 2014

29 d’oct. 2014

ASTAZOUS - 3.070 m

Dissabte, 25 s'octubre de 2014
Balcó de Pineta
Sortim aviat d'Alcover amb l'Edu en direcció a la vall de Pineta, on arribem 3 hores i mitja més tard. Preparem el material necessàri per passar la nit fora i comencem  a caminar per la riera que baixa del salt de Marboré. El bosc està preciós, vestit de colors taronja, marrons i verds, formant un espectacle natural inigualable que any rera any em sorprèn com si fos la primera vegada. Anem a buscar l'inici del senderó que ens ha de portar a la part més alta del Balcó de Pineta, a 2.500 m. Després de la part boscosa de la vall comença una part totalment vertical que supera uns 800 m d'una tirada. El pas que hi ha per poder assolir la part més alta del balcó és espectacular.
refugi de Tuca Roya
Superem aquesta paret amb unes 3 horetes i ens plantem al ibón de Marboré. Abans però fem un mos. Voregem l'ibón i anem remuntant la canal pedregosa que ens portarà fins a la bretxa de Tuca Roya, on hi ha el refugi-vivac del mateix nom. Són les 18h, ja ens hem instal.lat i hem conegut els nous veïns que compartiran refugi. Sortim a prendre la fresca. Fa un fred intens que ha gelat les mans pujant al refugi. El cel està molt tapat i ni tan sols podem veure el cim del Mont Perdut. Han caigut quatre gotes mal contades que ens avisen dels núvols que acompanyen el cel. Es va fent fosc i no podem disfrutar de les vistes degut al cel tapat. Tot i així és fantàstic ser allí dalt, a 2.666 m, el refugi més alt dels Pirineus.

Llac de Marboré, Perdut i Cilindre, a la dreta el coll d'Astazous

Diumenge, 26 d'octubre de 2014
Petit Astazous, al fons dreta el
Vignemale, a l'esquerra el Taillón
Tot i el canvi d'horari ens llevem sobre les 6h, prou tard per estar a la muntanya. Un tè i unes galetes de xocolata per esmorzar i comencem a tirar avall fins al llac. Agafem aigua i les primeres llums del dia petant contra la muralla que conformen el Perdut i el Cilindre ens deixen glaçats. No hi ha paraules per això us deixo una fotografia, que tot i així no pot descriure ben bé el què ens hem trobat. Carreguem les ampolles i anem tirant amunt, seguint les fites, cap al coll dels Astazous. en unes 2 horetes arribem al collado Swan, a la dreta del coll que predomina la vall de Marboré. Deixem les motxilles, fem un traguet d'aigua i decidim afrontar primer el petit dels Astazous (3.015), per una carena força descomposta però que no presenta massa exigència, només un parell de punts on hem d'anar amb conta per no patinar. Les vistes des d'allà dalt són increïbles, des del massís del Vignemale, els Infiernos, la zona de Panticosa, Candanchú, el circ de Gavarnie, Brecha de Roland, Taillón, Gabietous, i tota la carena del Marboré i el Cilindre. Cap a l'altre costat tota la zona del Midi de Bigorre, el circ de Troumousse, el Posets, Punta Suelza i Cotiella. Bufff, la vista es torna boja, bojeta amb tanta muntanya perfectament identificable al devant...
cara N del petit Astazous
Tornem al collado Swan, traguet d'aigua i continuem ara cap al cim més alt dels Astazous, a 3.071 m, on arribem en 20 minuts. Gaudim amb les vistes de nou i tornem al coll. Ens pengem les motxilles i baixem per una canal de pedra fins a la vall, on enganxem el senderó que ens guiarà fins al Balcó de Pineta en unes 2 hores. Baixen rierols gairebé per tot arreu, i la pedra té unes formes molt característiques, com si haguessin passat un rasclet... El Perdut i el Cilindre ens vigilen i ens ensenyen orgullosos la neu recent caiguda. De ben segur que ens tornarem a veure...
cara N del gran Astazous
Abans d'iniciar la forta baixada cap a Pineta fem un mos i ens asseiem per disfrutar de les vistes que hi ha sobre la vall. Semblem ocells... Arribem de nou a l'aparcament en unes 2 hores després d'una baixada penosa que no s'acaba mai. M'alegro molt de poder fer muntanya amb el brother, al nostre pare segur que estaria orgullós de veure'ns als dos perduts entre cims i valls... Per tu, xato...!!!!
Vall de Pineta














Salut
pep

28 d’oct. 2014

TORRE DEL MORO I TOSSA GROSSA DE MONTFERRI

Dilluns vol dir festa. Quedo amb la Marta a Montferri. Encara no sabem del cert cap on volem tirar però trobem una ruta prou interessant i que és la principal d'aquesta contrada: la pujada a la torre del Moro o de Montferri. Comencem a caminar pel carrer que ens portarà als antics rentadors on trobarem un pal indicador. Seguirem la ruta de les Terres del Riu Gaià en direcció a la Tossa Grossa de Montferri i Salomó. Una mica més endavant trobem una cabana de pedra seca molt ben conservada i un pal indicador de fusta on s'hi indica una font que no trobem. Segurament està coberta per la malura del bosc.
cabana de pedra seca
Continuem en direcció Salomó passant per paisatge molt rural. Estan recuperant uns marges de pedra seca que alegren la vista. Arribem al mas de la Polla-Rossa, mig enrunat, i que es troba al llindar dels termes de Vilabella, Salomó i Montferri. Continuem per l'esquerra i per entre les vinyes de Vives-Ambrós fins a trobar el senderó que puja directe a la torre del Moro, on arribem uns 15 minuts més tard. El cel s'ha anat tapant però la temperatura continua sent excel.lent per a la temporada que ens trobem. 
carenejant cap a la torre
 del Moro
Visitem la torre per dintre pujant a la seva planta superior. La vista que se n'obtè és impressionant: cap al S les comarques del Tarragonès i el Baix Penedès; cap a l'O el Baix Camp i les Terres de l'Ebre; cap al N l'Alt Camp i la serra de Miramar; cap a l'E les serres del Montagut i el Montmell. Excel.lent! Llàstima que el cel ja està totalment tapat i cauen unes gotes que s'aturaran amb rapidesa. Continuem pel senderó que recorre la carena de la serra de Montferri fins assolir el seu punt màxim: la Tossa Grossa de 386 m. Parem una estona per continuar gaudint de la vista i fer un mos i continuem per la carena fins a un pal indicador. 
Seguim en direcció a Montferri per la carena. La visió del poble des d'aquí dalt és molt maca, sobretot si podem enganxar un vespre amb posta de sol. Llàstima que hi ha un tros cremat. Arribem al pla rodó i continuem pel senderó de l'esquerra fins a trobar la pista que fa cap a l'antiga carretera, on retrobem l'itinerari de salut marcat per les afores del poble.
En general una ruta molt maca, de curta durada però amb un regust molt dolç a la boca i unes vistes úniques. També val la pena visitar el petit poble de Montferri, i que només compta amb un carrer, on trobarem un petit bar. Em cal denunciar el tipus de marcatge que s'ha fet de la ruta, clavant les senyals quadrades de la ruta del Gaià als arbres, enlloc de lligar-les d'alguna manera. També resulta molt molest, quan arribem a la carena, trobar-nos amb les torres de la línia d'alta tensió, que per sort no desmereixen el paisatge que ens envolta.

Vilabella
detall dels graons d'un
marge de pedra seca








mas de la Polla-Rossa

Torre del Moro, s.XI

carenejant cap a la Tossa Grossa



















Salut
pep

21 d’oct. 2014

SERRA S'ENSIJA: GALLINA PELADA (2.320 m)

Serra d'Ensija
Feia temps que hi anava darrera i finalment ahir va arribar el dia de pujar al cim de la Gallina Pelada, punt culminant de la serra d'Ensija, al Berguedà. Deixàvem el cotxe a la Font Freda des d'on agafàvem el PR en direcció al refugi d'Ensija (antigament Delgado Úbeda). El senderó s'endinsa en un bosc molt clar fins que recorre la barrancada de la font d'Ensija, arribant al cap de la Canal Llisa, on trobem un pal indicador. Hem arribat al pla d'Ensija. Continuem ara per praderies verdes cap a l'O fins que trobem el refugi, on parem a fer un mos. Fa un dia estupendo i les vistes des d'aquí dalt són maravelloses. Podem veure ja el Gallina Pelada damunt nostre i el Pedraforca la nostra dreta sense endevinar la seva canal característica.
refugi d'Ensija
Acabem de menjar i continuem el senderó mig pedregós, mig herbós, fins al cim del Cap de Gallina Pelada. Vàries Senyeres onegen al vent. Genial, una bona mostra de dir al món de què estem fets, qui som... Ens fem la foto de rigor i anem endevinant les serres que s'albiren des d'aquesta talaia: Pedraforca, Cadí, Serrat del Verd, Port del Compte, Rasos de Peguera, Monserrat, St Llorenç del Munt, Montseny, Montgrony, serra Cavallera, Pirineu andorrà, Puigmal, Tossa Plana de Lles, Tossa d'Alp, etc... Al.lucinant...!!!
Pedraforca, esperó S, al fons el Cadí
Anem baixant recorrent tota la carena de la serra d'Ensija fins al coll del pla de les Torres, des d'on pugem a la Creu de Ferro (2.927 m) des d'on tenim unes vistes fantàstiques de la vall de Fumanya i els Rasos de Peguera. Mentre pujàvem ens hem creuat amb 2 trencalòs majestuosos. Fantàstic, avui ja no podia passar res més...
Anem baixant cap al punt d'inici pel barranc de les Llobateres, marcat amb senyals de PR i fites.
Una excursió d'unes 4 hores en moviment que de ben segur que ens renovarà l'ànima. El tipus de vegetació, els prats altius i les vistes ens eleven l'ego fins al cel, és com si féssim un "reset" al cervell i només li donéssim inputs naturals primàris. Fantàstic!!! De ben segur que repetiré.
coll del pla de les Torres
cim del Gallina Pelada







baixant cap al barranc de Llobateres
Trencalòs












Salut
pep

MÉS DANNY MACASKILL

Últim vídeo d'en Danny Macaskill. Cada cop millor i més impressionant... uufffff. Aquest cop pels penyasegats i muntanyes de l'illa d'Sky, a Escòcia.



Salut
pep

HANNAH BARNES

Us deixo amb un vídeo de la ciclista Hannah Barnes pel nord d'Escòcia. Increïble i bona relaització i bon gust. A disfrutar...!!!



Salut
pep

LOIRE À VÉLO...

Saumur
Hem arribat a Saumur després de visitar les poblacions de Saintes, amb el seu anfiteatre romà, i Frontenay amb el seu castell mitjaval. La idea és recorre alguns dels castells que es van construir a les contrades que vorejaven el riu Loire, un dels rius més grans i llargs de França, entre els segles XIV i XVII.

25 de setembre de 2014
Comencem a Saumur un matí amb força fred, carregats amb la tenda, els sacs i el fogonet. El vespre abans vam visitar el fabulós castell de Saumur, enlairat en un turó que domina la contrada sencera i el pas navegable del riu. De la capital del departament de Maine-et-Loire agafem direcció a Souzay-Champigny on fem una petita visita a les coves prehistòriques que hi ha excavades a la muntanya. Tot un espectacle de l'arquitectura. Seguim els cartells en direcció E i arribem a Montsoreau. Veiem el castell per fora i comprem un mapa amb la ruta sencera, almenys aquí hem trobat informació de tots els castells.
chateau d'Avoine
Fa un dia genial, amb un sol que enlluerna, sembla mentida. Continuem cap a Candes, on podem observar omnipotent la colegiata de Saint Martin que està en restauració. Estem sobre el camí de St Jaume que seguim endevant. La Loire s'ha dividit formant la Vienne. Creuem el riu i continuem en direcció a Avoine, on pararem a fer un cop d'ull al castell i a menjar una mica a la plaça de l'església. Al cel apareixen uns quants núvols però no sembla que ens vulguin fer la guitza. Acabem de dinar i agafem direcció a Chinon tirant de GPS. El paisatge és excel.lent, una barreja de vinya, camps de sembrat i bosquines de pi molt netes que fan de la digestió un plaer estomacal.
fortalesa de Chinon
Arribem a Chinon on contemplem la seva fortalesa real, on s'hi van allotjar alguns dels reis francesos de l'época. Arribem que ja està tancada l'entrada però la visió des de l'altra banda del riu és espectacular. El casc antic del poble està molt ben cuidat i té un aire mitjaval extraordinàri. Visitem l'església de St Maurici que conta amb un altar barroc sensacional i un vitrall amb la figura de Joana d'Arc. Aquell vespre decidim arribar-nos a Ussé per la carretera D16, gairebé sense trànsit i passant per Huismes. Dormim al càmping municipal d'Ussé, després d'un sopar de fogonet i un fred que deu ni do.

26 de setembre de 2014
catedral de Tours
Ens llevem sense pressa, a fora fa fresqueta però el sol ja dóna a la porta de la tenda. Esmorzem i anem preparant les alforges de nou. Un cop entrats en calor agafem la carretera D16 que ens portarà de dret a Langeais pel costat de la Loire i sense trànsit. Genial. Arribem a aquesta població petita però plena de vida. Aprofitem per esmorzar i anar a l'oficina de turisme per agafar info de la zona. Som al departament d'Indre-et-Loire. Amb els estòmacs satisfets anem a fer una visita al pati del castell i fem una volta pels carrers del poble. Decidim agafar un tren fins a Tours. Hem fet una sell.lecció dels 3 castells que volem acabar de veure i preferim agafar el tren per estalviar-nos quilòmetres que l'únic que farien seria fer-nos treballar les cames. Les bicicletes les fem per transportar-nos i no per a fer esport.

castell de Chenonceau
Arribem a Tours sobre les 15h. Fem una volta amb bici per la ciutat que és enorme... plaça de l'ajuntament, etc..., fins que arribem a la catedral. La primera visió ens deixa palplantats, però quan arribem a l'interior encara ens quedem més parats. Simplement és una senzilla mostra d'arquitectura gòtica exhuberant. Sense paraules. Tornem a l'estació de tren per arribar-nos a Amboise. L'estació està a l'altra banda del riu. Arribem al poble antic pel pont del mariscal Leclerc, des d'on hi ha una vista excel.lent del castell reial d'Amboise, on també s'hi van allotjar alguns dels reis mitjavals francesos. Aquest castell està molt ben conservat i encara s'hi realitzen concerts, inclús hi ha un restaurant.
castell d'Angers
Parem a menjar una mica a l'ombra de les seves muralles. Fa un sol de justícia i la diferència de temparatura entre el dia i la nit és brutal. Continuem ja cap a Chenonceau tirant de GPS i d'indicacions vàries ja que aquest castell queda fora de la ruta de la Loire, però per les fotos que hem vst és un dels què volem visitar. Hi arribem creuant els boscos d'Amboise, un pulmó genial que queda enlairat entre les depressions que separen la Loire de l'interior. La visita al castell de Chenonceau ens deixa bocabadats, tot i que ja sabíem que no ens trobaríem un castell mitjaval sinó renaixentista. Justament quan estem fent la visita apareixen uns globus que fan més bonica l'estampa.
posta de sol a Chenonceau
Agafem el tren de tornada a Saumur i l'endemà al matí ens arribem a Angers per fer una volta pels seus carrers i castell, diferent a tots els altres amb pedra de pissarra negre i grisa. Dinem a l'altre costat del riu Maine amb una bonica visió d'Angers...
Aquí acabem la nostra ruta pel Loire, compartint bicicleta i tren i molts paisatges i 8 dels 75 castells que conformen la zona del Loire entre Gien i Nantes. Senzillament espectacular!!


coves a Souzay
castell d'Ussé










castell de Langeais
arribant a Amboise










Salut
pep