ELS CAMINS SERAN SEMPRE NOSTRES

Salut

pep

MASOS DE LA VALL DE ST MARC

freixe d'Aiguaviva

Una caminada al bell mig de la tardor per una zona plena de masos que donaven vida a una zona ben propera a casa: la vall de St Marc. Comencem la passejada pels carrers d'Aiguaviva, una vila petita i encantadora als peus del turó de les Saleres (621 m) dominada per la Casa Gran, datada ja a l'edat mitjana com a castell i quadra. El nom del poble li ve donat per l'existància de 2 fonts, la del Lleó i la font Major. Sortim de la vila en direcció S cap al freixe monumental per un senderó ben marcat. En aquest indret hi trobem també uns antics rentadors. Deixarem el senderó principal i vorejarem una vinya fins a trobar traces d'un antic camí de muntanya que voreja el turó de les Saleres.

masos de Torre Milà

Arribem al fondo de Rocapalma per un senderó molt bonic i força trescat, amb unes bones vistes cap a la zona SE del Montmell. Continuem tota l'estona en direcció O per un antic camí de carro, imagino que devia servir per extreure llenya i carbó d'aquests boscos, Els hiverns devien ser durs a aquestes alçades! Resseguim tota la fondalada de Rocapalma fins que el camí esdevé senderó i ens mena a una cruïlla. Continuarem cap amunt, deixant a l'esquerra una pista que ens duria de pet a la carretera. Més endevant deixem a l'esquerra una sendera que ens portaria a can Saumell. Continuem en direcció N fins arribar als massos de Torre Milà. No he trobat massa història al respecte de les restes d'aquests masos o mas únic amb diferents estances, però sembla força evident que hi devia haver un mas fortificat amb una torre de guaita d'época medieval.

mas de ca la Cristina

Trobem ja un pal indicador des d'on agafarem direcció "ermita de St Marc". Aquestes raconades fan pensar en com devia ser la vida aquí dalt no fa pas tant, posem uns 70 anys enrera, i en com la modernització de la societat ha deixat que tot plegat sigui menjar de bosc. Continuem per la pista i trobem el mas de la Cristina, amb un bon pany de paret encara dempeus. Aquest mas devia tenir la seva importància degut a la superfície d'enderrocs que l'envolten. No he trobat res d'informació a internet. Seguim uns metres més avall i trobem cal Ticot, amb una era impressionantment gran i unes vistes de privilegi cap a l'Alt Camp i l'ermita de St Marc.

ermita de St Marc

Baixem ara ja per un senderó molt xulo fins a la pista que va de mas Solà al Pla de Manlleu, passant per can Vinyals. Els colors de tador deixen un espectre ataronjat als pàmpols de la vinya i un granatós a la terra llaurada de conreu. Passem pel costat d'una bassa i agafem la pista en pujada cap a la dreta fins al coll de mas Solà, on una barraca de pedra seca ens saluda envoltada de color ocres de vinya. Continuem seguint les senyals cap a l'ermita de St Marc. Aquesta ermita es començà durant el romànic i s'acabà d'engrandir durant el període gòtic. En resten de peu les 2 naus, una porxada amb volta de mig punt i una era força gran a la part del darrera de l'absis. Les dependències de l'ermità, que va haver de fugir durant la guerra civil, estan enderrocades. Aprofitem per fer un mos i gaudir de la bonansa de temps que ha fet a finals de novembre.

església nova de St Marc

Baixem pel senderó pedregós que ens porta al coll de Magí Vidal, des d'on agafem una pista que arranca en direcció E tot vorejant una vinya ombrívola. Deixem una pista a mà dreta en pujada (cadena)  i continuem fins a trobar un camí que, a la dreta, ens portarà a mas Saumell. Abans, però, gaudirem de la vista del conjunt de cases de l'Església nova de St Marc, que queda ben assolellada. Anem recorrent el bosc ombrívol encarat al N de la serra del Montmell. Passem per mas Saumell, reconstruit i que fa molta patxoca, però que no podem visitar perquè és privat. Tirem pista avall i aviat fem cap al conjunt de masos de Vallflor, un indret certament especial, on encara s'entreveuen les restes d'un mas fortificat amb torre ben murada d'origen medieval. L'any 1341 es cita un tal Berenguer de Vallflor que tenia oliveres a la zona de la Cogullada. Les vistes sobre la vall de St Marc són magnífiques per tenir control sobre el territori.

mas de can Soques

Atenció al següent tram. Hem de buscar una fita que marca un senderó que ens porta en devallada per una zona de bosc en direcció E. Abans d'arribar a la carretera d'Aiguaviva a la Juncosa de Montmell, passem pel mas de Claravalls Nou, amb un bon estable adjunt tot i que només en queden runes. Arribem al mas de cal Soques, un dels pocs que encara queda totalment d'empeus i que a mi, personalment em deixa bocabadat. Continuem per la pista fins arribar a can Joan de la Torre, on podem adquirir productes de temporada, no us perdeu el vermut que hi tenen. Continuem pel voral de la carretera fins passar la cruïlla de la Juncosa, i anem a buscar el senderó que ens planejarà novament fins Aiguaviva passant pel freixe monumental.

Aquesta és una passejada per la geografia i per la història, poc menys recent d'unes construccions que ens aporten una informació molt valuosa a l'hora d'entendre les nostres tradicions.

mas de cal Ticot

  

mas Solà

mas de Saumell

masos de Vallflor

SERRA DE MONTSEGUIDA I COLLADA DEL TRUMFO (CARREU)

Circ de Carreu

Un d'aquells indrets, entre molts al nostre país, que val la pena visitar quan les fulles dels roures comencen a caure i el paisatge es tenyeix d'ocre omnipresent: el circ de la serra Carreu.

Abella de la Conca

Comencem la nostra caminada al poble d'Abella de la Conca, un llogarret que resta documentat l'any 1033 i que depenia del Comtat d'Urgell. A la part superior, engalzat entre roques hi trobem les restes del castell que controlava el pas de l'Alt Urgell a la Conca Dellà (Pallars). Podríem destacar el retaule gòtic datat el 1375 actualment al Museu Diosecià de l'Urgell i que pertanyia a l'esglèsia romànica de St Esteve, en molt bon estat de conservació. És força evident que aquest llogarret no necessitva murs de protecció ja que bona part de les cases es trobaven encastades a la roca dels Arços.

Església romànica St Esteve 

Ens endinsem per pista a la vall de Caborriu, la qual anirem pujant per una pista que puja suau en direcció NO. Agafem la pista a l'esquerra en el rpimer trencall. Novament girem 160º a l'esquerra en el següent trencall per una pista magnífica de pi negre i molsa humitejada a la cara N del bosc. En acabar aquesta pista continuem un senderó ample però totalment abandonat amb restes de vegetació per tot. El silenci és omnipresent, no trobem ningú en tota l'excursió. Quan acabem aquesta pista abandonada hem de tirar de l'ogica i fites, que ens aniram pujant per terreny descompost fins al pas que hi ha entre el roc de Sarsús i la roca de Ninou, on podem observar, durant la pujada l'espluga que s'hi amaga als seus peus rocallosos.

Atenció a aquest tram perquè pot esdevenir molt perdedor!!! Si podem tirar de GPS o anar acompanyats d'un bon mapa molt millor.

Mas dels Serrats

Arribem al pas per un senderó preciós, que ara es torna a dibuixar sencer i sense massa pèrdua. Som a la serra de Montseguida. Quedem completament bocabadats amb el paisatge d'arrugues rocoses i de bosc que ens ofereix el semi-cercle de la serra de Carreu, des del Montsec al Pedraforca a la llunyania.

Continuem ara ja caranejant per aquest serrat, seguint fites i marques evidents fins a assolir el punt culminant de la serra: la Roca de Montseguida (1.510 m). Superem una canal de roca de poca dificultat fins arribar altre cop al serrall, que seguirem per senderó fins al damunt del coll del Trumfo. En aquesta última part del senderó hem d'estar atents a les fites de baixada, que en un parell de revolts de roca ens portarà de pet al coll.

cim de Gallinova (1.687 m)

Ens vigila ben d'aprop el cim de Gallinova (1.687 m), segon punt culminant de la serra Carreu. D'aquí agafarem pista evident que recorre la vall de Caborriu fins a l'inici de la caminada, que esdevé senzillament magnífica i que ens omple gairebé tots els sentits de què disposem per rebre tanta bellesa.

Cinglera de Montseguida

      

Roca de l'Espluga de Ninou

Powered by Wikiloc

Salut

pep

TUC DE MAUBÈRME (2.881 m)

Val d'Aran. Sortim de Bagergue per la pista en direcció a la Borda de Lana i al coll de Varradòs, on aparquem la furgoneta. Boniques i espectaculars vistes cap a la zona de Beret i la vall de Varradòs, per on farem la baixada amb el vehicle.

Tuc de Maubèrme i Crabes

Sortim per un senderó que voreja l'estanhola de Varradòs, completament seca. En aquest primer tram anirem acompanyats per les pastures de vaques que desemboquen al Malh de Hèr i la cabana de Calhaus. Encara no ens ha tocat el sol i aprofitem les primeres llums per refugiar-nos de la calor que ha de venir. Comencem a remuntar la barrancada que baixa de la Cometa de Calhaus per un senderó realment dret marcat amb una fita. 

vista E, Mont Valier

Trobem el senderó principal que ve de la pista de Liat, una mica més amunt. Seguim el senderó ara ja sense pèrdua fins a l'estany de Montoliu, situat en un antic cercle glacial i rodejat de pics que superen els 2.600 m. Aquesta zona havia estat molt activa dins el sector de la mineria d'on s'extreien variants del plom i el zinc, que amb unes vagonetes amb rails pujaven fina al coll deth Urets, i d'allí baixaven amb telefèric per la banda francesa cap a la vall del Lez.

estanys de Liat

Aquí agafem el senderó que remonta la carena E del tuc de Crabes fins al coll de Maubèrme, que ja queda sota les faldes del gegant aranès. Continuem una mica més i enllacem amb el GR.211 que ve del coll deth Urets i continua avall cap als estanys de Liat. Seguim les fites que envolten el rocallam del Maubèrme i arribem a les pales de la cara O, per on es remonta fins al cim per terreny força descompost. 

llac de Montoliu

Tot i l'aire que bufa al cim les vistes són increïblement boniques, miris on miris. A l'E el massís del Mont Valier, el gegant de l'Ariège; al S Aigüestortes i les Maladetes; a l'O les serres des Armèros i Crabèra, massís del Vignemale i el Midi de Bigorre; al N Bona part del Coserans i l'Ariège. Devant aquesta meravella aprofitem per fer un mos i disfrutem de ser al punt més elevat de la Val d'Aran.

riu Ulha, plans de Tor

Desfem el senderó de pujada descomposta fins a la cruïlla amb el GR-211. D'aquí girem a la dreta i agafem direcció als estanys de Liat, però abans d'arribar a l'estanhet de Maubèrme ens deixem emportar, cap a l'esquerra i en forta baixada, per l'herba d'una vall secundària que ens ha donat prou confiança tot i no haver-hi senderó ni traces de baixada. De tant en tant anem posant una fita per qui, com nosaltres, els hi agradi perdre's i sortir del camí marcat. Haurem de parar atenció en un punt on el barranc s'estreny i el terreny s'empina força. Arribem a la pista on només s'hi accedeix en 4x4 i baixem en direcció a la cabana de Calhaus. Abans d'arribar-hi, però, agafem el senderó a la dreta, que voreja pels plans de Tor i remonta en direcció E per un senderó amb marques de GR. Aquí ens bocabadeja el color ferrós que té l'aigua. Arribem de nou al coll de Varradòs per les traces que han deixat les vaques a primera hora del matí.

vista s, Maladetes

Salut

Pep

EUROPA DE L'EST EN BICI, PART 5: NORD D'ITÀLIA I CÔTE D'AZUR

Salut

Pep

EUROPA DE L'EST EN BICI, PART 4: CROÀCIA I ESLOVÈNIA

Salut

Pep

EUROPA DE L'EST EN BICI, PART 3: ALBÀNIA I MONTENEGRO

Salut

Pep

EST D'EUROPA EN BICI, PART 2: GRÈCIA

Salut

Pep

EST D'EUROPA EN BICI, PART 1: GOLF DE LION, PROVÉNCE, LIGURIA, TOSCANA, UMBRIA

Salut

Pep

PEDRA SECA

Us deixo amb el segon documental que dedico a una d'aquelles professions que sovint resten en l'oblit...

Salut

Pep

PASTORS

Aquí teniu el primer dels documentals que m'he atrevit a fer sobre professions que resten oblidades en el nostre entorn, i que han estat un dels factors que han col.laborat en la resistència de la nostra cultura i arrels.

Salut

Pep

PRAT DE CADÍ

Abans que acabin les últimes neus als cims de les muntanyes fem una aproximació al massís del Cadí, sempre altiu i amb roca cridanera cap al cel blau de primavera. Deixem el vehicle a l'encantador poblet d'Estana i comencem caminant en direcció a coll de Pallers. La primera sorpresa la tenim a les afores del poble on ens trobem un senglar amb una de les potes del darrera amputades al mig del camí, mig moribund i sense poder-se moure... La veritat és que no és un bon inici d'excursió. Estem al seu costat una estona donant-li aigua fins que entenem que no podem fer-hi res. Pobra bèstia...

St Climent d'Estana

Arribem al coll de Pallers pel GR-150 on trobem un aparcament per vehicles. O sigui que si ens volem estalviar un parell de km podem començar l'excursió al  mateix coll. Fa un dia radiant amb núvols blancs i cel blau amb una temperatura que convida a anar gairebé en màniga curta. Continuem ara ja pel PR-121 seguint marques evidents que s'endinsen en el bosc. El terreny es torna argilós amb arbredes de pi roig i negre fins que arribem a una zona més humida. L'argila dona pas a la molsa de muntanya que recobreix les pedres de boscos altrament de conte, amb faigs i roures ara i adés. 

Prat de Cadí

En poc menys d'1 hora arribem al prat de Cadí, un espai enclavat als peus de la muralla natural que separa la Cerdanya de Catalunya. Sembla talment com si uns quants segles enrera haguessin talat el bosc per instal.lar un lloc acollidor on viure a recer de les parets altives del Cadí. Després d'entretenir la curiositat i l'esperit en aquest indret realment amable, decidim continuar la caminada per un senderó que, segons el mapa, s'endinsa al bosc en direcció O i baixa fins al poblet de Querforadat. El primer problema que tenim és per trobar l'inici del senderó, ja que no hi ha ni una sola senyal que indica cap direcció des d'on som. Cal afegir la neu que cobreix el sotabosc i que és possible que tapi alguna de les pintades que serveixen per direccionar-nos. 

Finalment, servint-nos de la intuició, la ubicació i la direcció que volem agafar, trobem una pista molt en desús i poc trepinada que puja fort cap als peus de la muntanya de Béixec. Arribem a una clariana i continuem endevinant el senderó amb força dificultats. Trobem unes marques grogues i les seguim fins que ens adonem que ens estan duen als peus de la muralla del puig del Quer. Així que devallem en diagonal fins que trobem, ara sí, el senderó que portàvem en inici. Ara anem trobant fites, tot i que hi ha alguna zona de bosc molt malmesa per allaus i vent, i de vegades hem d'intuir la direcció ja que el senderó no és visible.

Finalment, després d'una bona "encigalada" arribem al collet Jussana, un indret ben solitari i bonic i on no hi trobem res més que alguna fita despistada i un tribut de pedra a algú que devia voler retirar-se en aquell indret. Es nota que aquesta vessant no és la més desitjada per anar a la canal del Cristall i al cim del Volturó (2.650 m). Comencem a mostrar certa fatiga i devallem ara ja per senderó més ben marcat fins a trobar una pista, que a l'esquerra ens durà a una font i un refugi (tancat). 

GR-150

A partir d'aquí ja només hem de seguir la pista principal que, en baixada, ens portarà fins al bell poblet de Querforadat. Després de fer un tomb pels seus carrers anem a la part baixa del poble on trobem indicacions de GR, que seguirem fins al punt d'inici, passant per una barrancada preciosa. El GR fa un traçat espectacular per entre rouredes de fulla ja morta que endolça els nostres passos cansats. Visitem les restes del Cortal del Garreta, una construcció edificada amb pedra més gran de l'habitual per ser un corral o un antic magatzem de bestiar. Finalment arribem al coll de Pallers i d'aquí a Estana, amb un cansanci dibuixat als rostres però amb plenitud d'esperit. 

arribant al coll de Pallers

Querforadat

Powered by Wikiloc

ENTRE LES GARRIGUES I L'URGELL EN BICICLETA

Arribant a Arbeca pel canal

Cap de setmana en bicicleta ben aprofitat, entre les comarques de les Garrigues i l'Urgell. Sortim de les Borges Blanques pel canal d'Urgell (atenció! haurem de creuar les vies del tren per sota i continuar per les marques de GR). Anem fent ziga-zagues fins que el canal enfila de dret cap a Arbeca, on podem gaudir d'una bona vista del castell. Continuem pel canal fins a trobar l'indicador del poblat Ibèric dels Vilars, molt recomanable la seva visita. Realment aquest indret té una màgia especial, i l'arquitectura que se'n conserva contribueix a aquesta màgia. Seguim pel canal fins a trobar l'entrada de Bellpuig, on farem parada per dinar i on podem observar també un castell ben conservat, en part.

pallissa de tàpia

Amb els estòmacs satisfets seguim direcció Preixana pel PR-C-64. Creuarem el riu Corb, que té la seva naixença a la zona de Rauric, igual que el riu Gaià, i que desemboca al Segre, abans del seu pas per Lleida. A Preixana coneixem el turó on hi havia hagut un castell en época medieval, ara substituit per l'església de Sta Maria. Des d'aquí dalt tenim una vista excel.lent de la part baixa de l'Urgell que toca amb la Conca de Barberà. El dia tocat d'una forta ventada neteja el cel de nuvolades i l'horitzó es torna més clar. Són nombroses les pallisses de tàpia que van apareixent pel camí, i és que cal suposar que aquesta terra és pobra en pedra, per aquest motiu moltes d'aquestes construccions estan fetes a base de fang i palla. Sortim de Preixana vorejant el turó de Montalbà, on trobem l'ermita del mateix nom. Continuem pel PR-C-64 fins a Verdú, que des de ben lluny ens mostra la torre del seu castell del s. XI, que ha anat patint modificacions i passant per diferents mans fins a ser privat. S'en pot visitar una part. 

Tàrrega

D'aquí a Tàrrega resseguirem el PR-C-25, que ens pujarà al Pla de la Ruda i ens devallarà a la capital de l'Urgell pel Pla de St Pere.

El diumenge el sol torna a sortir i el vent sembla que ha aturat una mica. Recorrem la part vella de Tàrrega i anem a buscar els peus del turó de St Eloi, on continua el GR-3, que recórre tota Catalunya de SO a NE. Els primers quilòmetres es fan enmig d'una delícia de paisatge, vorejant camps de sembrat i ametllers. El pre-Pirineu s'alça altiu devant nostre amb la serra del Montsec en primer pla. Deixem el GR que continua a mà dreta i continuem pel camí de St Jaume, senyalitzat amb fletxes grogues fins a trobar, novament, el canal d'Urgell. Arribats a aquesta cruilla recorrerem el canal a mà esquerra fins a la cruilla amb la Sèquia Segona del canal, que continua en direcció O. D'aquí arribarem a Barbens, on farem una parada per contemplar l'actual ajuntament, assentat a les dependències de l'antic castell templer. Seguim ara ja cap a Ivars d'Urgell, on gaudirem dels dibuixos de les diferents aus que poblen l'estany i que l'artista SWEN-ART ha escampat per diverses façanes del poble. Realment una xulada d'idea i uns dibuixos magnífics.

Portem 1 dia i mig sense trobar ningú pels camins, deuen ser tots a l'estany. Quina gentada...! L'aigua de color turquesa ens mira suau mentre el vent del matí ha anat afluixant. Recorrem bona part de l'estany pel camí que en fa la volta. Hi ha cigonyes per tots els pals. És un espectacle. Arribem a Vila-sana i a Golmès per carretera secundaria. Aquí aprofitarem per fer un mos al recinte del poli-esportiu. El vent ha anat de baixa i la calor comença a fer estralls, tot i així la tarda esdevé un paradís de colors amb els aumetllers i els fruiters florits. Creuem la Sèquia Tercera del canal i arribem al pantà del riu Corb. D'aquí ens deixarem devallar fins a Puiggròs, on recuperarem l'altimetria pujant fins a la plaça del castell, molt malmès però amb una posició estratègica envejable. Els últims quilòmetres creuarem la Sèquia Quarta del canal abans d'arribar novament a les Borges Blanques.

Una bona volta que sense vent esdevé una passejada amb poc desnivell per la zona central de la província de Lleida.

Verdú

 

ocells a Ivars d'Urgell

Estany d'Ivars d'Urgell

Powered by Wikiloc

ROCA DEL FRARE - VILADEMÀGER

Sortim, gairebé com un passatemps, pels voltants de la Llacuna (Anoia). Deixem el vehicle a l'entrada del camí del castell i que mena al càmping del mateix poble. Comencem a caminar amb un bon sol de pre-primavera que ens farà treure les jaquetes ben d'hora. La pujada al castell és costeruda, en incici. Agafem el senderó que votrja el cementiri i sortim novament a la pista. Continuem per aquesta patint per la sequera que ens envolta, tot i que encara queden racons amb humitat, com el revolt de la Salamandra, al Clot de les Ànimes. 

St Pere de Vilademàger

Arribem a un indicador de fusta. Deixem la pista principal que mena al càmping i agafem la pista costeruda a mà dreta en direcció al castell. Més endevant deixarem el senderó, a l'esquerra, que indica la pujada al castell i a l'església de St Pere de Màger. Ens estranya molt la neteja d'aquesta pista i l'amplada que li han donat. Es nota que ha pujat maquinària pesada. Arribem a dalt de tot de la serra de la Llacuna. Aquí entenem el perquè de l'amplada de la pista, i és que tot indica que hi ha projectat un parc eòlic, d'aquí els domassos que hem vist penjats per tot el poble. No en tenen prou de trinxar el territori com ho estan fent, amb inversions de companyies forasteres i creant una energia que ni tan sols es queda al territori, sinó que viatja uns milers de quilòmetres més al N... Realment ens entristeix l'ànima i ens fa cridar per dins! Tot i així gaudim de bones vistes cap a les valls de Mediona al S i la serra de Miralles al N.

Continuem per la pista en direcció NE cap a la serra de Rocamur, que continua amb la mateixa amplada que la de pujada. Es poden endevinar les clarianes per posar-hi els molins. En un revolt de la pista trobem un senderó a l'esquerra que s'endinsa al bosc. El seguim passant pel costat de la font de Rocamur, que s'endevina seca. Aquest tram de senderó ens omple l'esperit i ens fa oblidar, en part, la malesa que han  provocat a la pista de la serra. Trobem un punt vermell en un arbre. Ens endinsem al bosc per un senderó que haurem de seguir buscant les fites, que segurament han posat escaladors. Arribem a una zona d'esllavissada on s'endevina el senderó que ens portarà a l'extrem NE de la roca del Frare.

Se'ns obren els ulls quan arribem dalt i guaitem l'estimball. Deu ni do amb la sorpresa que ens tenia preparat aquest indret. Sembla realment impossible que del mig del bosc surgeixi aquest "cràter" i generi aquestes parets i figures de pedra. Ens aturem una estona per gaudir del paisatge i anem a buscar el senderó que recorre el peu de la paret. Anirem trobant fites que ens portaran a l'entrada de les tres coves que formen el subsòl calcari que ens envolta, com ara la cova de les Rondes.

Roca del Frare (771 m)

Després de l'embadaliment sortim d'aquest paratge seguint les fites que ens portaran a un camí ben trillat i que devalla fins al damunt del càmping. Aquí agafem, a l'esquerra, el senderó que ens aproparà al castell de Vilademàger i a l'església de St Pere de Màger, originariament romànica i modificada posteriorment. Les restes del castell són ben visibles i encara hi resten d'empeus la torre i algunes de les estances, això sí, sense sostre. Les vistes de la plana d'Ancosa són una meravella. Sortim del recinte enmurallat i baixem pel senderó que ens portarà a la pista d'inici, que només haurem de seguir fins al punt on hem començat l'excursió.

 

Powered by Wikiloc