23 d’abr. 2015

PIC DE PEDRONS, 2.714 m

Sortida espontània. Em truca en Xavi per fer una escapada amb esquís. Quedem a Montblanc amb la Imma i la Roser. Arribem a Andorra i la creuem fins a Pas de la Casa. Deixem la furgo i preparem el material per iniciar l'ascenció al pic Negre d'Envalira. Comencem remuntant la barrancada de les Abelletes i comença a xispejar. Més o menys a l'alçada de l'estany es gira una ventisca amb neu de cara que ens fa aturar i posar les jaquetes. Sembla que aquesta situació meteorològica en té per estona, cosa que ens fa canviar de plans. Girem cua i ens dirigim cap al veí pic de Pedrons.
Flanquegem fins la base del pic i agafem les traçades que pugen per la ruta normal. La neu no està massa transformada i si el temps continua així podrem gaudir d'una bona baixada. Arribem a l'ombro N del pic des d'on ja es veu la part final de l'ascenció. 10 minuts més tard arribem a la carena que dóna forma al cim. Deixem els esquís i ens arribem al cim amb una carenejada de 5 minuts.
Els nñuvols i la grisor no han acabat de marxar del tot però les vistes i la sensació d'alçada ens donen la benvinguda al cim de Pedrons, de 2.714 m, que tot i no el punt més alt de la zona del Pas de la Casa, potser sí que gaudeix d'una panoràmica excel.lent cap a la resta de carenes i cims propers. Una ascenció molt senzilla però amb molt ambient alpí, sobretot a la seva part superior. Gràcies per la companyia noi i noies... Tornarem a coincidir.
















Salut
pep

20 d’abr. 2015

TARRAGONÈS EN BTT AMB L'AEM

Diumenge em trobo amb gent de l'AEM a la Pobla de Montornès per realitzar un atrevit recorregut pel Tarragonès en BTT. Comencem en direcció a l'ermita de la mare de Déu de Montornès i el Castellot de la Riera de Gaià, on continuarem cap a Ferran i el Mèdol per la riera i un tram del GR-92. El dia comença enteranyinat però ben aviat, amb les primeres rampes de pujada comença a sobrar roba. Continuem per camins cada cop més pedregosos fins als masos de Cosidor, mas de Sorder i mas de la Creu, des d'on començarem una breu però intensa pujada per mal camí fins a la zona coneguda com el Gurugú, al costat mateix de la nova presó de mas Enric.
Fem un mos i continuem cap als Manous i el mas de Manel per senderons característics de la zona dels boscos de Tarragona. Anem a buscar al GR que passa per mas Vilet dels Pins i que ens portarà de nou al Catllar. D'aquí fem la forta pujada pels carrers que pugen a la part superior del poble i on surt el camí que ens portarà a la Riera de Gaià, on parem a la font de la plaça major a bon resguard de l'enorme plataner. Continuem direcció a la Nou però ens desviem cap al mas de Boada on trobem la pista asfaltada que ens portarà de dret al punt de sortida.
Una ruta excel.lent dirigida pel mestre Toni i proposada per l'AEM. Continuarem així......!!!









Salut
pep

LES ERMITES DE CARDÓ

Diumenge tenim ganes d'estirar les cames, així que decidim arribar-nos a la vall de Cardó per fer la ruta de les seves ermites. Els monjos carmelitans es van instal.lar en aquesta vall feréstega i desconeguda al s.XVII, i degut a la remota situació del lloc van escampar unes quantes ermites de peregrinatge, algunes força inaccessibles però en indrets d'una bellesa singular. També hi trobem alguns raconets naturals de gran bellesa, com veurem a l'explicació. 
menjadores a St Trinitat
Comencem la ruta al monestir de Cardó, convertit en balneari gràcies a la Desamortització de Mendizábal a finals del s.XIX. Recorrem un tros de carretera avall fins a trobar l'entrada del senderó que ens ha de pujar en breu recorregut fins a l'ermita de la Santíssima Trinitat, on encara resten vigents les menjadores de bestiar amb els seus noms propis, ja que aquesta feia de cavallerissa del monestir. Continuem pel senderó empedrat fins arribar a l'ermita de Sant Àngel, ben guardada per la muralla feta de pedra que l'encercla. D'aquí continuem pujant pel senderó que ens durà al portell de Cosp. Bona panoràmica de la vall de Cosp.
camí empedrat dels Frares
cap a St Àngel
Seguim el senderó en direcció a la cova lluminosa, ressegint el peu de la paret rocosa. El senderó està ben marcat però la sensació de poder perdre't en qualsevol moment és ben viva. Arribem a la cova lluminosa que apareix com per art de màgia, mostrant tot el treball realitzat en pedra seca per poder accedir a la part de dalt, que és on ens hem de dirigir per continuar la ruta. L'indret bé val una parada per assaborir l'entorn, des d'aquí es gaudeix d'una fantàstica visió de les serres de Pàndols, Cavalls i Ports de Beseit amb el Caro i les seves antenes ben visibles, així que aprofitem per fer el primer mos del dia. Pugem pel senderó que revira fins a la part superior i el continuem cap a la roca foradada (sort que hem girat el cap perquè ens quedava a l'esquena i no l'haguessim vist...).
ermita de St Àngel
Hi pugem a fer un cop d'ull i girem cua per retrobar el senderó que ens portarà fins a la barrancada de St Roc, des d'on arribem a l'ermita del mateix nom. Aquí trobem la font de la Ronya que segons diu la tradició la seva aigua té propietats curatives per a la pell (al vespre comprovarem que potser té una mica de raó aquesta dita). Continuem barranc avall per enmig d'una boscúria preciosa i molt ufanosa fins arribar a la font del Prior, que baixa seca. El canvi de paisatge s'agraeix, no sembla que siguem al mateix lloc d'on hem començat uns km enrera. Pel mateix senderó arribem a l'ermita de St Josep que ens ofereix una raconada excepcional amb un brollador d'aigua genial.
Cova Lluminosa
Tornem al senderó per unes escales tallades a la pedra i arribem a una cruïlla vigilada per uns xiprers enormes. Deixem a la dreta el senderó que baixa al monestir i continuem per l'esquerra en direcció a l'ermita de St Simeó o més coneguda com" la columna". Pugem per la part del darrera i arribem a dalt l'ermita per una escales que hi donen accès. Particularment és una de les ermites que m'han agradat més de totes les què he vist, no tan sols d'aquesta vall sinó en general. És increïble veure com se les van arreglar per poder construir unes parets i una teulada en aquest lloc tan inaccessible. Gaudim de les vistes de la vall de la Columna i girem cua fins a trobar l'entrada del senderó que ens ha de portar a l'ermita de St Onofre i la font de l'Argelagar.
ermita de la Columna
St Onofre és una altra d'aquelles ermites que està situada en un indret estratègic de la vall, des d'on gairebé es controla qualsevol accès a Cardó. Continuem pel senderó en baixada i arribem a la font de l'Argelagar que ens deixa amb la boca oberta, realment una obra d'ingenieria espectacular custodiada per un parell d'alzines impressionants. Seguim el senderó avall fins a la pista de Tivenys, que agafarem a l'esquerra fins a trobar una fita a mà dreta que indica un senderó en baixada... Arribem al fons del barranc i seguim el senderó que el remonta fins a l'ermita de St Bernat o cremada. La vegetació hi és molt densa i al sol li costa penetrar el fullam de les branques. 
font de la Ronya, St Roc
Continuem amunt i arribem al coll de Murtero on retrobem la pista forestal que va de Cardó  a Tivenys. Fem una segona parada en una roca per fer un mos i gaudir dela vall que s'estén davant nostre. Tornem a buscar el senderó indicat amb una cruïlla de fusta i agafem direcció a l'ermita de Sta Anna, on arribarem en uns 30 minuts de baixada constant, i on la vegetació i el paisatge tornen a canviar. Aquesta ermita és la més ben conservada. La teulada no està esbotzada i el terra hi és del tot consistent. Bones vistes del monestir des d'aquest punt. 
font de l'Argelagar
Retornem al senderó i el continuem avall cap al monestir passant pel costat de les restes de la muralla pedregosa que oferia protecció al monestir després de la seva creació. En aquest tram haurem d'anar amb compte al creuar el barranc ja que el senderó hi és força malmès. Arribem de nou al monestir i pugem a l'ermita de Sta Teresa, on hi ha un dels punts de recolliment d'aigua que baixa de les diferents barrancades de Cardó.
Finalitzem l'excursió després d'unes quantes hores de passejar per aquest indret que ha sabut preservar el seu caràcter "salvatge" e inhòspit. Segur que la seva visita no ens deixarà indiferents. 






Salut
pep

13 d’abr. 2015

PORTS D'ÀGER. ARES I FONTLLONGA

congost de Terradets
Sortim d'Alcover amb l'Adrià sobre les 10,30h i arribem a Gerb cap a les 11,45h. La idea és fer la volta al Montsec d'Ares pel coll que porta el mateix nom. Preparem les bicis, una mica de menjar lleuger i els bidons i enfilem la carretera secundària que puja cap a Vilanova de la Sal . Abans d'arribar-hi, però, trenquem a l'esquerra en direcció a les Avellanes on tenim la punxada del dia. En pocs quilòmetres ja portem una altimetria prou raonable, però encara ens queda assolir el primer port de muntanya del dia, el coll d'Àger, que assolim una mitja hora més tard. La vista que hi ha des d'aquest coll cap al Montsec no té preu, el podríem definir com a infinit i més enllà...
pujant a Vilanova de la Sal
port d'Àger (906 m), al fons el Montsec
Baixem ràpidament fins a Àger on aprofitem "la fonteta" per reomplir els bidons. En poc més de 20 km portem ja uns 800 m + de desnivell, brrrr.... Anem a buscar la pista asfaltada que puja al coll d'Ares i que salta a l'altra costat del Montsec, cap a Alsamora. Justament fa 10 anys enrere que vam pujar amb l'Adrià amb les bicicletes de muntanya per fer la volta al congost de Montrebei, i aquesta pista encara no estava asfaltada. Com passa el temps... Aquest port consta de 15 km amb una pendent mitjana del 8-10% constant on s'assoleixen els 800 m +, és a dir, que el podríem qualificar de categoria especial. Tot i així cadascú al seu ritme assolim el coll després d'1 hora i mitja de pujada. Això si, les vistes que obtenim durant l'ascenció valen un imperi!! Els parapents i ala-deltes hi posen el toc màgic...
ascenció al coll d'Ares (1.500 m)
Ens abriguem una mica, l'aire és força fresquet, i comencem el descens cap a la cara N d'aquest massís. Hem de vigilar una mica perquè l'asfalt està una mica malmès pel temps. De totes maneres aquesta vessant ens deixa envadalits i crec que ens invita a pujar-hi en una nova ocasió. Arribem a l'encreuament que porta a Alsamora. Nosaltres girem a la dreta i ens dirigim a Sant Esteve de la Sarga, Moror i finalment la Guàrdia de Tremp, on pararem a fer un mos. Aquesta vall ens mostra el verd dels prats i pasturatges. Els colors ens aclaparen i anem parant a fer fotos. Tot i així el terreny és un puja-baixa amb un asfaltat molt mediocre que ens fa estar atents al terra.
St Esteve de la Sarga, al fons
el Montsec de Rúbies
Acabem de dinar cap a les 17,30h, hora de començar a ciclar els últims 35 km. Creuem el congost de Terradets i entrem al pantà de Camarassa. Després de la Baronia de Sant Oïsme comencem l'ascenció al tercer port del dia, el de Fontllonga, que amb l'amplada de carretera i el poc trànsit que hi trobem (sorprenentment) es fa amb molta facilitat. En aquesta última part de la ruta els km passen força ràpid i fan augmentar la mitjana de velocitat. Arribem prou bé a la presa de Camarassa. Continuem avall fins al poble, on 1 km més endavant agafarem el trencall cap al pantà de Sant Llorenç de Montgai, que als meus ulls apareix gairebé com un oasi enmig de la plana que ens queda per recorre fins a Gerb.
Moror
Ha estat una jornada dura físicament però molt enriquidora a nivell espiritual. La ruta de 118 km i gairebé 2.400 m + d'ascenció es converteix en la més dura que he realitzat fins al moment, fet que em proporciona una certa tranquilitat al veure que l'he pogut afrontar amb tranquilitat. Adrià, segur que tornem, la propera a Solsona, apali als pedals....!!!






Salut
pep

10 d’abr. 2015

DEL MAR A L'ANETO - 3ª PART

Divendres, 3 d'abril, aprofitava el matí per descansar fins l'hora de dinar. Cap a les 16,30h anàvem fins al pla de Senarta amb l'Edu, preparàvem les motxilles i començàvem a remuntar la vall de Vallivierna per la pista que recorre la vall i arriba al refugi de Pescadors. Arribàvem al refugi sobre les 19,45h. El nostre descans està garantit ja que hi ha lloc de sobres, tot i així l'Edu es donava la feinada de carretejar la tenda... Sopàvem un bon plat de pasta i sortíem a fora a gaudir de l'espectacle: la lluna plena il.luminava tota la vall i deixava una "estampa" difícil d'oblidar. Ens enfundàvem al sac cap a les 22h. La companyia del foc a terra i els tres nois que hi vam trobar valien la pena però l'endemà tocava matinar.
Dissabte, 4 d'abril, 3 dies després d'haver sortit de la platja del Miracle de Tarragona, el despertador sonava a les 5h. La nit no havia estat massa freda, però com sempre, les hores dormides no sobrepassaven les 4h efectives de son. Preparàvem una mica de tè i menjar, els crampons i piolets i una mica d'aigua. A les 5,40h sortíem per la porta del refugi. Era negre nit i vam haver de tirar de frontal una bona estona. Anàvem remuntant la vall de Corones fins al primer ibón, des d'on ens esperava una rampa infernal, que amb neu no hi ha més manera que atacar-la pel dret. 
En una hora i mitja ens plantàvem al primer llac gelat de Corones, des d'on es podia veure perfectament l'ascenció al coll d'Aragüells i el mateix pic a l'esquerra de la vall. Continuàvem recte amunt fins arribar al segon llac gelat de Corones. Al voltant de les 8h i quan ja assolíem el llac per vorejar-lo es va girar un vent gèlid que baixava del coll de Corones. Aquell airada va durar una bona estona i ens vam plantejar el fet de girar cua. A mi em van començar a saltar gotes de sang pel nas, que atribueixo al reventón d'algun capilar interior. Anàvem pujant desnivell directes al coll de Corones, seguint traces ben trepitjades sense crampons. A l'alçada del coll vam haver de realitzar una petita grimpada per saltar a la banda de la glacera de l'Aneto. Abans però s'havia de superar una "rimaya" per la dreta. Deu ni do l'acumulació de neu que hi havia en aquell tram.
Saltàvem a la cara N i enllaçàvem amb la ruta normal que puja de la Renclusa. A les 10,45h arribàvem al cim del sostre del Pirineu després de 5 hores de pujada. La solitud que hi vam trobar va valdre tot el temps del món. El vent ja no era tan molest i el sol feia el seu efecte. El pas de Mahoma no va presentar cap problema en cap dels dos sentits tot i portar els crampons posats. Els metres abans d'arribar al cim anava una mica per davant.
En aquells moments en què et trobes sol enmig de la gran immensitat d'una glacera, envoltat de grans pics que coneixes personalment i pensant en els 3 dies que precedien aquella gran fita personal, vaig tenir la sensació de goig, d'invencibilitat, de poder amb tot el què es posi davant meu. Amb els ulls mig entelats de llàgrimes mirava endavant, cap al cim que m'esperava, el cim que m'havia obert les portes de la seva llar i havia permès que pogués arribar fins a ell. Aquell moment està dedicat a tots els intants en què em sento defallir, en què la injustícia de la VIDA de vegades ens acompanya sense entendre perquè. Em girava i veia al meu germà acompanyant-me a pas lent però ferm, i res em podia fer més agraït. 
Aquest és el final d'una "aventura" més que feia uns anys estava dintre un "tinter", esperant la motivació del moment adequat. Satisfet per haver aguantat tants dies d'activitat forta i de què tot sortís sense cap complicació excepte el primer dia. Agraït a la météo, a la bicicleta que va aguantar i al Edu per ajudar-me amb la logística, i a tots els ànims rebuts durant la marxa. GRÀCIES!!!

 





Salut
pep

8 d’abr. 2015

DEL MAR A L'ANETO - 2ª PART

Dijous 2 d'abril el Xavi s'ofereix per acompanyar-me a Vinaixa, des d'on arrancàvem a les 8h en direcció a l'Albi per la carretera antiga. En Xavi em va acompanyar uns km, girant cua entre l'Albi i Cervià de les Garrigues. El dia va començar molt fred, 3ºC, però el solet anava escalfant l'ambient. De totes maneres no em vaig treure les malles i la jaqueta fins ben entrat el migdia. Entro ja a una nova comarca, les Garrigues. De moment ja n'havia creuat 3: el Tarragonès, l'Alt Camp i la Conca de Barberà. Canviava el paisatge ple d'oliveres i de grans desnivells. Passat Cervià agafava la pista asfaltada que em portaria a Castelldans en uns 14 km d'un constant puja-baixa. Entre el fred i l'ambient altiu del lloc anaven passant els km fins que, després de Castelldans, començava la frenètica baixada cap a Puigverd i Artesa de Lleida, des d'on només quedava la llarga recta que em portaria a la capital del Segrià abans de les 11h.
Animat pel bon ritme que anava portant vaig començar a fer un plantejament nou de l'etapa. Anava menjant cada 2-3 hores parant 10-15 minuts màxim. D'aquesta manera creuava Lleida i agafava direcció a Alpicat (on parava 10 minuts a comprar plàtans i xocolata amb avellana) Malpartit i la Saira per una pista asfaltada genial. Les oliveres s'havien convertit en fruiters i camps de sembrat. La sort de no tenir massa vent de cara va fer que arribés a Almacelles sobre les 13,30h, passant abans pel costat de les restes del castell de la Saira, datat del s.XI i situat en un turonet envoltat d'una fauna que em veia passar amb ulls incrèduls. Realment un paisatge sense ningú, et sents com l'últim ciclista en terres catalanes.
A Almacelles feia una tercera parada. El sol ja escalfava una mica més i em treia la jaqueta. Mirant el mapa m'anava fixant objectius de curt avast en un temps relatiu a la velocitat que portava que era d'uns 16,5 km/h. També sabia molt bé el recorregut que m'esperava per endevant, i així mentre anava devorant km vaig decidir canviar els plans inicials que giraven cap a Tamarite de Litera i Benabarre. L'opció de continuar cap a Binéfar i pujar a Graus per Fonz em va semblar molt més raonable ja que el terreny no fa tant desnivell i el paisatge de la Litera és espectacular a aquesta época de l'any. A aquesta alçada ja havia creuat les 5 comarques catalanes, del Tarragonès al Segrià. Entrava ja a Aragó!
Arribava a Binéfar sobre les 14,30h i de nou feia parada per fer un cafè i relaxar una mica les cames, que per sorpresa meva les notava massa bé. D'aquí anava a buscar la carretera de San Esteban de Litera on m'esperava la primera pujada forta després de dinar. El sol encara estava en el seu punt més cenital, i me'l mirava de reüll demanant-li que aguantés, que la seva companyia em recomfortava, i molt. Va ser mentre feia el cafè a Binéfar que em vaig començar a proposar el fet d'arribar a Benasque aquell mateix vespre.
A la zona de la Litera recorria els poblets de San Esteban, Azanuy, Fonz, Estada i Estadilla, on arribava cap a les 16,30h, sempre amb el Pirineu aragonès com a teló de fons, senzillament un espectacle. En aquest tram d'una bellesa paisatgística extraordinària em vaig acompanyar d'una mica de música. Realment hi ha una sol.litud extrema, i els únics animals que m'anaven acompanyant eren els falcons que resseguien els camps de sembrat buscant ratolins. Passo Estadilla i arribo a la nacional de Barbastro a Graus. Al migdia el trànsit no era pas dens i el voral excel.lent, així que sense massa més temps per perdre passo per l'espectacular congost d'Olvena i arribo a l'embassament de Barasona en poc més de 40 minuts. D'aquí agafava el carril bici que hi ha fins a Graus, tot un plaer ciclar per un carril tot per tu.
A Graus conflueixen el riu Ésera i el seu afluent l'Isábena, amb un pont romànic molt ben conservat i el monestir de la Vírgen de la Roca que vigila la vall des de les alçades. Nova parada per menjar una mica i realment començo a tenir clar que puc a arribar a Benasque. Queden 60 km, els que fan més pujada, per si vaig fent xino-xano crec que pot sortir bé. Em conec el terreny i sé on he d'afluixar per no carregar les cames més del compte. El sol encara llueix altiu, sembla que hagi escoltat les meves propostes amistoses...
Enfilo la carretera A-139 en direcció a Campo. Ja fa una bona estona que tinc els Pirineus nevats davant meu, des d'Ordesa fins les Maladetes, passant pel Cotiella i el Turbón. El cel blau retalla les muntanyes amb una cromacitat genial. Les meves retines ho agraeixen. Abans de Campo passava per Torre de Ésera, Morillo de Liena, Perarrúa, Besians i Santa Liestra. A Campo giro el cap i veig el massís del Turbón ben pelat de neu i penso en com trobarem la vall de Coronas per pujar a l'Aneto. La temperatura encara ronda els 18-19ºC i continuo en direcció a Seira per la N-260 ja entre muntanyes cada cop més altes i congostos altius que van tapant els rajos de sol. Després de Seira vindria el congost del Ventamillo que dóna entrada a la vall de Benasque, abans però he d'arribar a el Run i Castejón de Sos, on faig una última parada per afrontar els últims 14 km. 
Són les 20h i encara hi ha claror de dia així que vaig pujant cap a Villanova, Sahún, Eriste i cap a les 20,45h arribo a l'entrada de Benasque, ja fosc i negre. La pell de gallina per haver fet 200 km amb la bici, cosa que no havia fet mai, i també perquè era la ruta que acostumàvem a fer quan érem petits per pujar a la vall. Molts records que sempre em portaven un somriure als llavis. Aviso a l'Edu que em guardin sopar i després de la foto de rigor arribo al camp base sobre les 21,10h. Missatges als companys que m'han anat animant durant tota la jornada i sobretot gràcies a una météo esplèndida i a un plantejament de jornada impecable, sobre la marxa...!






Salut
pep

DEL MAR A L'ANETO - 1ª PART

Arriba setmana santa i començo a maquinar en algun projecte d'aquells que fa temps hi ha al "tinter d'idees personals". L'Edu va a passar uns dies al camp base de la vall de Benasque i això em fa saltar el xip d'un d'aquests projectes que estava en "stand by": unir el mar que tinc a la vora de casa amb el cim més alt del Pirineu, és a dir, unir els zero metres amb els 3.404 m de l'Aneto. Fa uns anys, quan encara no practicava bicicleta de carretera, la idea era fer-ho amb la bicicleta de muntanya. La facilitat que dóna l'asfalt, però, va fer que em decidís pels pneumàtics de 25 mm. Així doncs em vaig posar a triar l'itinerari que recorreria carreteres secundàries i pistes asfaltades amb algun tram de nacional inevitable.
Preparo les alforges amb sac de dormir, aïllant, carmanyola, roba de recanvi i de muntanya, estris de recanvi i la càmera fotogràfica. Les botes, piolet i crampons les vaig deixar a l'Edu que les prendria amb la furgoneta. El dia abans de marxar poso pneumàtics més gruixuts mixtes per poder fer algun tram de pista. Tot a punt per començar. 
La Marta m'acompanyava a la platja del Miracle de Tarragona, des d'on arrencava a les 8,45h del dimecres 1 d'abril. El temps, esplèndid, amb un cel ben blau i una temperatura fresqueta que convidava a pedalar, semblava que havia d'aguantar uns quants dies. Començo a donar pedalades recorrent la platja i creuant Tarragona per agafar direcció als Pallaresos, la Secuita, Vallmoll i la Masó, on m'he d'aturar per una punxada inesperada. De fet ja em va bé perquè començava a tenir una mica de gana, així que vaig aprofitar per fer un mos. El pneumàtic del darrera comença a rascar amb el quadre i m'hauré d'acostumar al sorollet que genera. Aprofito per reparar la càmera punxada i arrenco de nou cap a Picamoixons, la Riba i Vilaverd. Aquí vaig anar a buscar la carretera antiga cap a Montblanc, on hi ha algun tram de terra.
Arribo a Montblanc i la punxada  m'ha fet enderrerir una mica ja que necessito una mica més de pressió per rodar millor. Paro a visitar al David Xixonenc que em regala una de les seves barretes energètiques Xixo Power. Gràcies nanu, són collonudes!! Arribo a l'Espluga de Francolí a temps per aturar-me a la botiga del GR-171, on entrava a posar més pressió al pneumàtic i a comprar una càmera de recanvi. Al posar més aire la roda del darrera comença a rascar més al quadre, amb la qual cosa vaig frenat, i només sóc a l'Espluga. Mirem de fer alguna cosa però poc es poc fer. Queda clar que no puc anar amb aquest fregament, per vàriers raons: anar frenat amb bicicleta és molt incòmode, i per altra banda el pneumàtic s'ha començat a menjar la primera capa de carboni del quadre, sense contar les 4 punxades consecutives que vaig patir de tornada a Alcover.
Davant d'aquesta situació decideixo abortar el projecte i anar a la botiga a canviar els pneumàtics. Resulta que les càmeres que portava eren massa petites pels pneumàtics massa gruixuts, i cada vegada que inflava i arreglava la punxada, la càmera petava per la vàlvula. El mateix Xavi m'anima a continuar l'endemà. Faig balanç del què suposava haver perdut gairebé una tarda i decideixo continuar l'endemà des d'on ho havia deixat.









Salut
pep