le petit roc

20 de des. 2023

ELS CAMINS SERAN SEMPRE NOSTRES

Salut

pep

MASOS DE LA VALL DE ST MARC

freixe d'Aiguaviva

Una caminada al bell mig de la tardor per una zona plena de masos que donaven vida a una zona ben propera a casa: la vall de St Marc. Comencem la passejada pels carrers d'Aiguaviva, una vila petita i encantadora als peus del turó de les Saleres (621 m) dominada per la Casa Gran, datada ja a l'edat mitjana com a castell i quadra. El nom del poble li ve donat per l'existància de 2 fonts, la del Lleó i la font Major. Sortim de la vila en direcció S cap al freixe monumental per un senderó ben marcat. En aquest indret hi trobem també uns antics rentadors. Deixarem el senderó principal i vorejarem una vinya fins a trobar traces d'un antic camí de muntanya que voreja el turó de les Saleres.

masos de Torre Milà

Arribem al fondo de Rocapalma per un senderó molt bonic i força trescat, amb unes bones vistes cap a la zona SE del Montmell. Continuem tota l'estona en direcció O per un antic camí de carro, imagino que devia servir per extreure llenya i carbó d'aquests boscos, Els hiverns devien ser durs a aquestes alçades! Resseguim tota la fondalada de Rocapalma fins que el camí esdevé senderó i ens mena a una cruïlla. Continuarem cap amunt, deixant a l'esquerra una pista que ens duria de pet a la carretera. Més endevant deixem a l'esquerra una sendera que ens portaria a can Saumell. Continuem en direcció N fins arribar als massos de Torre Milà. No he trobat massa història al respecte de les restes d'aquests masos o mas únic amb diferents estances, però sembla força evident que hi devia haver un mas fortificat amb una torre de guaita d'época medieval.

mas de ca la Cristina

Trobem ja un pal indicador des d'on agafarem direcció "ermita de St Marc". Aquestes raconades fan pensar en com devia ser la vida aquí dalt no fa pas tant, posem uns 70 anys enrera, i en com la modernització de la societat ha deixat que tot plegat sigui menjar de bosc. Continuem per la pista i trobem el mas de la Cristina, amb un bon pany de paret encara dempeus. Aquest mas devia tenir la seva importància degut a la superfície d'enderrocs que l'envolten. No he trobat res d'informació a internet. Seguim uns metres més avall i trobem cal Ticot, amb una era impressionantment gran i unes vistes de privilegi cap a l'Alt Camp i l'ermita de St Marc.

ermita de St Marc

Baixem ara ja per un senderó molt xulo fins a la pista que va de mas Solà al Pla de Manlleu, passant per can Vinyals. Els colors de tador deixen un espectre ataronjat als pàmpols de la vinya i un granatós a la terra llaurada de conreu. Passem pel costat d'una bassa i agafem la pista en pujada cap a la dreta fins al coll de mas Solà, on una barraca de pedra seca ens saluda envoltada de color ocres de vinya. Continuem seguint les senyals cap a l'ermita de St Marc. Aquesta ermita es començà durant el romànic i s'acabà d'engrandir durant el període gòtic. En resten de peu les 2 naus, una porxada amb volta de mig punt i una era força gran a la part del darrera de l'absis. Les dependències de l'ermità, que va haver de fugir durant la guerra civil, estan enderrocades. Aprofitem per fer un mos i gaudir de la bonansa de temps que ha fet a finals de novembre.

església nova de St Marc

Baixem pel senderó pedregós que ens porta al coll de Magí Vidal, des d'on agafem una pista que arranca en direcció E tot vorejant una vinya ombrívola. Deixem una pista a mà dreta en pujada (cadena) i continuem fins a trobar un camí que, a la dreta, ens portarà a mas Saumell. Abans, però, gaudirem de la vista del conjunt de cases de l'Església nova de St Marc, que queda ben assolellada. Anem recorrent el bosc ombrívol encarat al N de la serra del Montmell. Passem per mas Saumell, reconstruit i que fa molta patxoca, però que no podem visitar perquè és privat. Tirem pista avall i aviat fem cap al conjunt de masos de Vallflor, un indret certament especial, on encara s'entreveuen les restes d'un mas fortificat amb torre ben murada d'origen medieval. L'any 1341 es cita un tal Berenguer de Vallflor que tenia oliveres a la zona de la Cogullada. Les vistes sobre la vall de St Marc són magnífiques per tenir control sobre el territori.

mas de can Soques

Atenció al següent tram. Hem de buscar una fita que marca un senderó que ens porta en devallada per una zona de bosc en direcció E. Abans d'arribar a la carretera d'Aiguaviva a la Juncosa de Montmell, passem pel mas de Claravalls Nou, amb un bon estable adjunt tot i que només en queden runes. Arribem al mas de cal Soques, un dels pocs que encara queda totalment d'empeus i que a mi, personalment em deixa bocabadat. Continuem per la pista fins arribar a can Joan de la Torre, on podem adquirir productes de temporada, no us perdeu el vermut que hi tenen. Continuem pel voral de la carretera fins passar la cruïlla de la Juncosa, i anem a buscar el senderó que ens planejarà novament fins Aiguaviva passant pel freixe monumental.

Aquesta és una passejada per la geografia i per la història, poc menys recent d'unes construccions que ens aporten una informació molt valuosa a l'hora d'entendre les nostres tradicions.

mas de cal Ticot

mas Solà

mas de Saumell

masos de Vallflor

23 de nov. 2023

SERRA DE MONTSEGUIDA I COLLADA DEL TRUMFO (CARREU)

Circ de Carreu

Un d'aquells indrets, entre molts al nostre país, que val la pena visitar quan les fulles dels roures comencen a caure i el paisatge es tenyeix d'ocre omnipresent: el circ de la serra Carreu.

Abella de la Conca

Comencem la nostra caminada al poble d'Abella de la Conca, un llogarret que resta documentat l'any 1033 i que depenia del Comtat d'Urgell. A la part superior, engalzat entre roques hi trobem les restes del castell que controlava el pas de l'Alt Urgell a la Conca Dellà (Pallars). Podríem destacar el retaule gòtic datat el 1375 actualment al Museu Diosecià de l'Urgell i que pertanyia a l'esglèsia romànica de St Esteve, en molt bon estat de conservació. És força evident que aquest llogarret no necessitva murs de protecció ja que bona part de les cases es trobaven encastades a la roca dels Arços.

Església romànica St Esteve

Ens endinsem per pista a la vall de Caborriu, la qual anirem pujant per una pista que puja suau en direcció NO. Agafem la pista a l'esquerra en el rpimer trencall. Novament girem 160º a l'esquerra en el següent trencall per una pista magnífica de pi negre i molsa humitejada a la cara N del bosc. En acabar aquesta pista continuem un senderó ample però totalment abandonat amb restes de vegetació per tot. El silenci és omnipresent, no trobem ningú en tota l'excursió. Quan acabem aquesta pista abandonada hem de tirar de l'ogica i fites, que ens aniram pujant per terreny descompost fins al pas que hi ha entre el roc de Sarsús i la roca de Ninou, on podem observar, durant la pujada l'espluga que s'hi amaga als seus peus rocallosos.

Atenció a aquest tram perquè pot esdevenir molt perdedor!!! Si podem tirar de GPS o anar acompanyats d'un bon mapa molt millor.

Mas dels Serrats

Arribem al pas per un senderó preciós, que ara es torna a dibuixar sencer i sense massa pèrdua. Som a la serra de Montseguida. Quedem completament bocabadats amb el paisatge d'arrugues rocoses i de bosc que ens ofereix el semi-cercle de la serra de Carreu, des del Montsec al Pedraforca a la llunyania.

Continuem ara ja caranejant per aquest serrat, seguint fites i marques evidents fins a assolir el punt culminant de la serra: la Roca de Montseguida (1.510 m). Superem una canal de roca de poca dificultat fins arribar altre cop al serrall, que seguirem per senderó fins al damunt del coll del Trumfo. En aquesta última part del senderó hem d'estar atents a les fites de baixada, que en un parell de revolts de roca ens portarà de pet al coll.

cim de Gallinova (1.687 m)

Ens vigila ben d'aprop el cim de Gallinova (1.687 m), segon punt culminant de la serra Carreu. D'aquí agafarem pista evident que recorre la vall de Caborriu fins a l'inici de la caminada, que esdevé senzillament magnífica i que ens omple gairebé tots els sentits de què disposem per rebre tanta bellesa.

Cinglera de Montseguida

Roca de l'Espluga de Ninou

Salut

pep

7 d’ag. 2023

TUC DE MAUBÈRME (2.881 m)

Val d'Aran. Sortim de Bagergue per la pista en direcció a la Borda de Lana i al coll de Varradòs, on aparquem la furgoneta. Boniques i espectaculars vistes cap a la zona de Beret i la vall de Varradòs, per on farem la baixada amb el vehicle.

Tuc de Maubèrme i Crabes

Sortim per un senderó que voreja l'estanhola de Varradòs, completament seca. En aquest primer tram anirem acompanyats per les pastures de vaques que desemboquen al Malh de Hèr i la cabana de Calhaus. Encara no ens ha tocat el sol i aprofitem les primeres llums per refugiar-nos de la calor que ha de venir. Comencem a remuntar la barrancada que baixa de la Cometa de Calhaus per un senderó realment dret marcat amb una fita.

vista E, Mont Valier

Trobem el senderó principal que ve de la pista de Liat, una mica més amunt. Seguim el senderó ara ja sense pèrdua fins a l'estany de Montoliu, situat en un antic cercle glacial i rodejat de pics que superen els 2.600 m. Aquesta zona havia estat molt activa dins el sector de la mineria d'on s'extreien variants del plom i el zinc, que amb unes vagonetes amb rails pujaven fina al coll deth Urets, i d'allí baixaven amb telefèric per la banda francesa cap a la vall del Lez.

estanys de Liat

Aquí agafem el senderó que remonta la carena E del tuc de Crabes fins al coll de Maubèrme, que ja queda sota les faldes del gegant aranès. Continuem una mica més i enllacem amb el GR.211 que ve del coll deth Urets i continua avall cap als estanys de Liat. Seguim les fites que envolten el rocallam del Maubèrme i arribem a les pales de la cara O, per on es remonta fins al cim per terreny força descompost.

llac de Montoliu

Tot i l'aire que bufa al cim les vistes són increïblement boniques, miris on miris. A l'E el massís del Mont Valier, el gegant de l'Ariège; al S Aigüestortes i les Maladetes; a l'O les serres des Armèros i Crabèra, massís del Vignemale i el Midi de Bigorre; al N Bona part del Coserans i l'Ariège. Devant aquesta meravella aprofitem per fer un mos i disfrutem de ser al punt més elevat de la Val d'Aran.

riu Ulha, plans de Tor

Desfem el senderó de pujada descomposta fins a la cruïlla amb el GR-211. D'aquí girem a la dreta i agafem direcció als estanys de Liat, però abans d'arribar a l'estanhet de Maubèrme ens deixem emportar, cap a l'esquerra i en forta baixada, per l'herba d'una vall secundària que ens ha donat prou confiança tot i no haver-hi senderó ni traces de baixada. De tant en tant anem posant una fita per qui, com nosaltres, els hi agradi perdre's i sortir del camí marcat. Haurem de parar atenció en un punt on el barranc s'estreny i el terreny s'empina força. Arribem a la pista on només s'hi accedeix en 4x4 i baixem en direcció a la cabana de Calhaus. Abans d'arribar-hi, però, agafem el senderó a la dreta, que voreja pels plans de Tor i remonta en direcció E per un senderó amb marques de GR. Aquí ens bocabadeja el color ferrós que té l'aigua. Arribem de nou al coll de Varradòs per les traces que han deixat les vaques a primera hora del matí.