MONTBLANC DE TACUL - 4.216 m

cim del Tacul, al fons el Maudit

Viatge a Chamonix amb intenció de fer algun cim del massís del Montblanc. Agafem el primer telefèric cap a l'Aiguille de Midi, que et planta dels 1.030 m de la vall als 3.842 m d'una de les obres d'enginyeria més emblemàtiques dels Alps (la veritat és que sempre al.lucino amb aquest tipus d'infraestructures). El temps no està massa clar i quan arribem a Midi la boira no ens deixa veure més que alguna agulla i el fons de la vall. Aprofitem uns bancs en un dels túnels picats a la roca per equipar-nos amb crampons, polaines, arnés, piolet i ferralla vària per començar el descens a la Vallée Blanche.

Sortim pel túnel de gel on trobem el cartell de "Seulement alpinistes experts". Baixem per l'aresta penjada 2.000 m per damunt de la vall de Cahmonix. La primera impressió ja imposa... Arribem ja a una zona més planera i el cel s'obre per sorpresa. Un somriure dibuixa el somni de pujar ben amunt sense vacil.lar. Veiem el refugi de Cósmiques enlairat damunt un roquissar. Són les 10h i volem aprofitar per anar fent, tenim tot el dia. Creuem una part de la glacera fins al coll de Midi. Els núvols tornen a fer acte de presència i em poso les ulleres de ventisca, s'hi veu millor.

refugi de Cósmiques amb el Tacul
al darrera

Fem una parada per menjar una mica abans d'encarar les fortes rampes del Tacul (mitjana de 35-40%). La boira va guanyant terreny però estem tranquils. La corda ens dóna la seguretat que el "coco" no pot i tirem amunt, anant fent fins on poguem. El pendent cada cop s'inclina més i no gaudim de cap vista més que de la boira que ens envolta. Arribem a la zona coneguda de seracs de gel, on hem de remuntar un esglaó del qual no ens fem massa la idea per culpa de la boira. Aquí el pas requereix més atenció, la cosa s'empina de valent. 

Vallée Blanche, al fons les agulles
de les Droites

Estem sobre els 3.750 m i no veiem la següent repisa. Passem pel costat mateix d'una esquerda prou profunda (s'en veuen uns 15-20 m però segur que n'hi ha molts més per sota...). Prenem precaucions i assegurem un a un el pas pel pont de neu que hem de creuar. La boira cada cop és més espessa i després d'una parada per beure una mica de líquid decidim que ja n'hi ha prou per avui. Girem cua amb cura i arribem al refugi de les Cósmiques sobre les 15h. El cel no s'obrirà en tota la tarda.

Mentrestant els símptomes de refredat que ja portava des del matí comencem a molestar-me més del conte. Esperem el torn de sopar a les 18,30h i demanem per esmorzar a les 5h. A les 20,30h ja som al llit. Qui més qui menys dorm el què pot. 

Al dia següent em desperto amb un fort mal de cap que no acabo d'entendre. Baixo a esmorzar sense gana i no engullo res, només un cafè amb força mal gust. La resta es troben bé i es van preparant per pujar al Tacul. El cel sembla molt menys cobert que el dia anterior i l'esperança es mantè per avui. Jo deicideixo quedar-me al refugi, el malestar no em deixa moure (maleeixo els aires acondicionats i les corrents d'aire!!!). Al cap de 2 hores i d'haver près un ibuprofè em llevo de nou. Continuo sense menjar res només bec líquid. el malestar va marxant molt a poc a poc i no em veig capaç de fer res de res. Així que agafo la càmera, m'enfundo les botes i surto a fora a veure si puc seguir l'ascenció dels companys de cordada. Amb el tele dedueixo les 3 figuretes que van remuntant la paret nevada del Montblanc de Tacul, primer passant pel costat de la zona de seracs i més amunt anant superant repises. Finalment arribem sobre els 4.000 m i els distingeixo després que els núvols ens hagin deixat sense contacte visual durant una bona estona.

Mont Maudit i Montblanc des del
Tacul

Sobre les 10h intueixo que arriben al cim que no es veu des del refugi. Vaig mirant, fent fotos i ampliant-les per veure si distingeixo alguna figureta amb anorac i casc coneguts. Per fi els veig baixant amb un dia genial però que en cap cas ens ha deixat veure les Grandes Jorasses al complet. Decideixo aprofitar la finestra de bon temps i que ja em trobo un xic millor per anar a fer la punta Lachenal (3.613 m) que està a una hora del refugi. De sobte quan ja tinc els crampons calçats el temps es torna a tapar de manera fugaç, així que decideixo no prendre riscos innecessàris, l'encostipat m'ha deixat amb les forces ben minses. Espero que arribin els companys, de nou, amb un cel radiant. Sembla que aquell no havia de ser el meu dia, ho accepto resignat però decebut, és la primera vegada que m'he de quedar a un refugi del Alps per culpa d'un refredat... En fi, no hi puc fer res.

Baixo fins a la gelera per donar la benvinguda i felicitar als companys que han tornat sans i estalvis amb cares rialleres. Em quedo amb la frase del meu germà: "llàstima que no hagis estat allà dalt...". Felicitats nois!!! Aquella mateixa tarda mirem la météo pels propers dies i no és bona, així que decidim baixar cap a la vall i aprofitar per alguna altra cosa.

Salut

pep

LAC BLANC - 2.370 m

Lac Blanc, al fons els Grands Montets

Ens trobem a la vall de Chamonix després d'haver assolit el Montblanc de Tacul. Necessitàvem una mica de relax i ens vam deixar guiar per un amic que ens recomanava pujar al Lac Blanc.

Començàvem la sortideta a un aparcament a l'esquerra de la carretera que puja al col des Montets. Just a l'arrancada del senderó trobem una indicació cap al Lac Blanc (2h 45min). El temps està tapat però la temperatura és molt bona. Anem remuntant el senderó entre colors verdosos que frenen la set. Passem per una cabana de fusta que convida a fer una parada. Aquest itinerari coincideix amb el TMB (Tour del Montblanc). Anem a parar a una zona d'escalada on ens donen la benvinguda unes cabres que deuen estar ben aocstumades a la presència humana.

Després de fer unes quantres fotos i disfrutar de la presència d'aquests animals continuem el senderó que ben aviat ens portarà al costat de l'Aiguillette d'Argentière, un monòlit de granit que ofereix una escalada fàcil però molt vertical. Senzillament espectacular. Continuem ara pel senderó que es converteix en uns quants esglaons metàl.lics i de fusta per arribar a la zona del llac de Chéserys, ja als peus de les Aiguilles Rouges, característiques de la zona pel seu color ataronjat. El cel continua tapat però l'excursió està esdevenint un plaer. 

Aiguillette d'Argentière

La majoria de muntanyes de més de 4000 metres que hi ha a l'altre costat de la vall de Chamonix estan tapats, tot i així les vistes continuen sent supèrves. Arribem a una fita gegant de pedra amb un indicador. Ja veiem el refugi de Lac Blanc, només queden uns pocs metres de desnivell. Quan hi arribem podem gaudir del blau glaciar i les últimes neus que es van fonent a marxes forçades muntanya avall. Les vistes aquí han de ser magnífiques en un dia assolellat, avui però no en podem gaudir, tot i això aprofitem per fer una cervesa "Blanche" per rematar-ho.

Anem reculant el senderó fins a la gran fita de pedra. Comencem a caure les primeres gotes però no accelerem el pas. La baixada va fent de manera suau fins passar les Aiguilles Rouges. Aquí tornem a topar amb un bon ramat de cabres que ni s'inmuten al nostre pas. A partir d'aquí el senderó comença a baixar en picat cap al coll des Montets. Per la nostra sorpresa el sol comença a treure el cap i ens fa suar la gota gorda a la part final de l'excursió.

Arribem de nou a la furgo després d'una baixada frenètica amb unes quantes "esses" però amb unes vistes cap a les glaceres de le Tour i d'Argentière fascinants, cert és que el retrocés d'aquestes geleres ha patit una acceleració brutal durant els últims anys, i alguna d'elles com és la Mer de Glace fa realment llàstima. Una excursió realment recomanable, fàcil i amb unes vistes increïbles de la vall de Chamonix i el massís del Montblanc, Argentières i le Tour.

tram equipat, al fons
l'Aiguille de Tour

al fons glaceres de le Tour i
Argentières

Salut

pep

TOSSAL DE CERVI - 2.757 m

panoràmica sobre el PN d'Aigüestortes
i St Maurici

Sincerament, crec que mai havia vist una nit tan estel.lada com la què vam viure a Manyanet el dissabte 6 de juny de 2015. Les tempestes anunciades havien tret el cap durant la tarda, deixant una nit d'aquelles que fan que tanquis els ulls ben tranquil. L'endemà el cel continuava net però havia canviat de color. L'aire fresca convidava a caminar, així que ens posàvem en marxa sobre les 8h per la pista que recórrer el barranc de Manyanet. Aparquem la furgo en un revolt i veiem el senderó evident marcat pel pas de les vaques i el tossal altiu tocant el cel damunt nostre.

Remuntem els prats per una pendent cada cop més costeruda fins al coll de St Pere, on trobem un ramat de cavalls descansant i gaudint de la natura. Magnífic! Un cop a l'aresta d'herba continuem amunt per llomes inacabables fins assolir el tossal del Clotet (2.216 m). D'aquí anem vorejant l'aresta fins a un coll evident a l'esquerra, des d'on es guanya la Serra de Cervi que ens portarà de dret al cim d'aquesta talaia privilegiada. El què més em xoca de tot plegat és que no existeix senderó per arribar a aquest gran mirador del pirineu lleidetà.

Les vistes són espectaculars tot i la brumera que hi ha a la llunyania: des del Montsec fins a les Maladetes, passant pel Parc Nacional d'Aigüestortes i St Maurici. Genial!! La baixada la realitzem pel barranc de Comallavei, enllaçant i triant el millor traçat possible, però com sempre "com cabres"... Felicitats i gràcies per acompanyar-me baldufa...

Serra de Cervi, al fons esquerra el
Tossal de Clotet.

Maladetes

Tossal de Cervi, 2.757 m

Manyanet i pic de LLena

Salut
pep

BESSIBERRIS: ARESTA DE PEYTA

d'esquerra a dreta: aresta de Peyta, Bessiberris N, central i S, Comaloforno

Dissabte tarda quedem amb David i tirem cap a la vall de Boí. Tot i la mala previsió de mal temps volem aprofitar per fer activitat abans de marxar als Alps. Pugem fins la presa de Cavallers on passem la nit. Fins al moment només hen caigut 4 gotes mal contades, tot i així l'aigua brolla per tot arreu. El diumenge ens llevem cap a les 6h i després de preparar el material i esmorzar una mica comencem vorejant l'embassament fins a la pleta de Riumalo. Aquí, seguint les indicacions, girem a l'esquerra en direcció als Bessiberris remuntant el barranc de Malavesina. Anem seguint les fites i l'orientació ja que el senderó està força malmès per l'hivern. 

Aquesta primera part de l'ascenció és molt caòtica i requereix d'una mica de paciència per anar veient els fruits que vindran més endevant. El barranc no ofereix ni un sol descans i amb poc temps s'assoleix un bon desnivell. Amb 2 hores arribem a l'estany de Malavesina, encara cobert de neu. El panorama aquí dalt ja comença a ser una altra història: envoltats de cims pedregosos i encara amb molta neu quedem empetitits davant tanta natura, com sempre.

Ens calcem les polaines i anem remuntant les pendents de neu fins arribar en una mitja hora al coll de Peyta, on podem observar les restes metàl.liques de l'antic refugi dels Bessiberris, avui desmantellat. Treiem arnesos i ens encordem per encarar l'aresta de Peyta, des d'on la intenció és seguir fins al Bessiberri N. Comencem l'aresta buscant pas per la vessant S i enfilant alguna canal amb pedra molt descomposta, fins arribar a l'aresta cimera, que en 10 minuts en portarà al punt més alt de l'aresta. El cel s'ha anat tapant poc a poc i els núvols amenacen tempesta.

en plena aresta. Al fons la punta Harlé
i el Pa de Sucre

Cap a les 12h arribem aprop del coll que hi ha als peus del Bessiberri N. Aprofitem per menjar una mica i gaudir de les vistes dels pics que conformen Aigüestortes: punta Alta, Comalesbienes, Creu de Colomèrs, Gran Tuc de Colomèrs, agulles de Travessani, Montardo, la serra de Tumeneia, Pa de Sucre, punta d'Harlé, Comaloforno i aresta dels Bessiberris. També al fons de la vall de Tumeneia veiem l'estany de Mar mig gelat, un lloc preciós que va a parar a la Restanca. Més al SO veiem també el massís de les Maladetes força tapat.

al centre aresta de Peyta, a l'esquerra
Bessiberri N

Després de pensar-nos si continuar o no cap al Bessiberri, que ja tenim a tocar dels dits, els núvols continuen amenaçant amb més força que abans. Desem l'equipatge i continuem avall per una lloma herbosa fins a la glacera per on hem pujat abans. Deixem córrer l'ascenció al Bessiberri per prudència, sabem que no és massa aconsellable posar-nos per enmig de les roques amb amenaça d'aiigua. La tornada, sota un plugim dèbil la realitzem pel mateix camí de pujada, arribant de nou a l'aparcament sobre les 15h. Hem tingut sort que no ha plogut amb ganes. Ja tornarem en una nova ocasió. Merci per la companyia nanus...!!!

Salut

pep