26 d’ag. 2015

PUIG CARLIT (2.921 m)

traçada perfecte amb el
puig Carlit al fons
Segon dia d'estada per terres del Conflent, aquest cop ens dirigim cap al Capcir, més concretament al llac de les Bouillouses. Agafem la carretera que puja al llac des de Mont-Lluís i aparquem a la zona de pàrquing que hi ha al costat del càmping, just on surten les llençaderes cap al llac. L'endemà al matí abans de les 7h pugem amb la furgo fins al refugi de les Bouillouses i ens preparem per realitzar l'ascenció al puig Carlit, el més altiu d'aquesta carena.
Llac de les Bouilouses, al fons els Perics
Creuem la presa de l'embassament i voregem l'hotel que hi ha a l'altra banda on trobem indicadors de "puig Carlit". Aquesta zona és molt visitada degut a la facilitat d'arribar al llac que es troba a 2.005 m. Anem seguint el senderó marcat amb ratlles grogues. Trobem excessives les pintades que hi ha en tot l'itinerari per no fer del lloc una manta verda trepitjada per tot arreu (els francesos sembla que ho respecten això...). Aquest itinerari també coincideix amb la "route des lacs", que són els que hi ha al voltant de les Bouillouses.
Així arribem al primer dels llacs, el Vivé, on parem a fer un mos. Seguidament trobarem el llac Noire, el Sec i el de Coumasse, on hi ha un refugi metàl.lic. Continuem  per les marques grogues i ja s'observa la carena on el puig Carlit no ens vol ensenyar el nas. La boira tapa el cim durant tot el matí però el cel no amenaça pluja, així que continuem fins al llac Long i el de Sobirans, on fem una nova parada per menjar. 
Aquí deixem la "route des lacs" i comencem a remuntar el senderó pedregós que ja s'intueix per sota la boira. A estones, el puig Carlit ens deixa veure el seu cim, que mica en mica queda més aprop. Arribem a un estany gelat sense nom, deixant el senderó que ascendeix al tossal Colomer, i continuant pel senderó que ara comença a pujar de debò per l'aresta E del puig Carlit. Arribem així a una zona de grimpada seguint pintades vermelles fins al coll del mateix cim, per on passa l'ARP. d'Aquí al cim són 3 minuts... 
El temps encara emboirat no desllueix aquest cim, que tot i la seva proximitat esdevé un autèntic mirador del Capcir, envoltat de cims llunyans com els pics que conformen la capcelera d'Ull de Ter, i propers com el Puig Pedrós i la Coma d'Or, així com una excel.lent visió sobre el llac Lanoux a l'O i els 12 llacs de les Bouillouses a l'E. Una talaia excel.lent i amb ganes de repetir potser a l'hivern...
De tornada aprofitem per acabar la "route des lacs" marcada amb línies grogues fins al punt d'inici. Una volta que es pot realitzar en un matí amb plena calma i rodejats d'un paisatge de primer ordre i cavalls i vaques pasturant per tot arreu. Realment una maravella natural.


llac de Coumasse
grimpada final

cim del puig Carlit (2.921 m)


llac de Trebens
vessant de Lanoux des del cim












Salut
pep

GORJA DE LA CARANÇA

Aquest cop realitzem una sèrie d'excursions per la zona del Conflent, concretament a la població de Thuès entre Valls (a 20 minuts de Puigcerdà direcció a Prada de Conflent), on trobem la coneguda gorja de la Carança. Deixem la furgo a l'aparcament (4€ = 7 hores, amb possibilitat de pernoctar per 8€) i comencem a recórrer la gorja passant per un túnel de pedra. El dia és assolellat i la temperatura molt agradable. El camí picat a la roca es va endinsant al barranc que mica en mica es va engorjant més i més. Anem trobant etiquetes de fusta que ens diuen els noms dels arbres, i la veritat és que s'agraeix aquesta informació (al nostre país aquestes etiquetes segurament ja no hi serien...).
Arribem al primer pont que creua el riu cap a la dreta i deixem el senderó que indica "Roc Madrieu i pasarelles" a l'esquerra, per on tornarem. Anem remuntant per pujada moderada fins a mitja alçada, on el senderó va entrant poc a poc a la paret de roca, fins que ens trobem caminant per un senderó rocallós excavat a la mateixa paret (molt semblant al què trobem a Motrebei). Aquest senderó arriba a una zona on hi ha unes passarel.les metàl.liques clavades a la paret per poder superar els desnivells que ofereix el barranc, que es va engorjant cada cop més. 
Arribem a una presa petita i continuem ara per la llera del riu seguint marques de color groc. La intenció és arribar al refugi del cap de Ras de Carança, però el cel es va entervolint i just abans de poder veure el refugi donem mitja volta per evitar la pluja que fa acte de presència. En aquest últim tram trobem les restes d'un antic camí molt ben definit per marjades de pedra, amb un pont que no sabem datar i un bosc tupit que ens dóna ombra i ens deixa bocabadats.
 A la tornada optem per prendre l'antic camí de pedra que va per l'altra costat de barranc, i que trobarem abans d'arribar de nou a la presa indicat a mà dreta amb pintada vermella a una pedra. Quedem fascinats per l'obra d'enginyeria que aquest presenta, amb uns empedrats impressionants penjats gairebé al vol de la barrancada. Passarem per sota el Roc de Madrieu, sense el qual aquest antic camí no seria possible. M'ha estat impossible trobar res d'informació d'aquest sender que sembla molt antic, difícil de datar...
Pels qui volgueu disfrutar només de la gorja en sí, no cal que arribeu tan amunt, quan acabeu de passar per l'última passarel.la és qüestió de donar el tomb. Realment és una d'aquelles excursions d'un dia que no ens podem perdre. 
















Salut
pep

18 d’ag. 2015

ST MAURICI: CIM DE PEGUERA (2.984 m)

Anem de travessa, o què? - em dèia fa temps el Joan Carles... La meva proposta: recórrer alguns dels refugis que es reparteixen pel Parc Nacional de St Maurici - Aigüestortes. Mirem webs sobre météo i no hem triat els millors dies per marxar. Paral.lelament truquem als refugis que volem visitar i només trobem lloc al de la Colomina. Així doncs muntem la sortida de 2 dies per la zona de St Maurici.
estany de Monestero i Encantats
Sortim d'hora d'Alcover per arribar a Espot a bona hora per començar a caminar. La idea és resseguir el GR 11-2 cap al Josep Mª Blanch i saltar al refugi Colomina pel coll de Saburó. Preparem les motxilles i comencem a moure'ns per la vall de Peguera seguint les marques de GR. Les indicacions hi són copioses i molt ben posades, és pràcticament impossible perdre's! Arribem a l'estany de Lladres per un senderó costerut però amb unes vistes magnífiques sobre la vall Ferrera i Certascan. Aquí enganxem amb la pista forestal que ens portarà de dret al refugi Josep Mª Blanch. 
vall de Peguera, estany tort i
 estany Negre
Feia temps que volia pujar a aquest racó de món, i la veritat és que em va sorprendre molt més del què m'esperava. L'indret és completament idíl.lic: l'estany Tort de Peguera envoltat de cims majestuosos com el Monestero (2.878 m), el Peguera (2.984 m), l'inferior de Saburó (2.844 m) i el Mainera (2.906 m), tot regat per una verdor i una llum radiant, i al bel mig d'una petita península endinsat al llac el refugi Josep Mº Blanch, de llun un dels més bonics de Pirineu. Aprofitem per gaudir de tot plegat amb una mica de menjar i un raig de vi del bidó de la bicicleta.
pic de Monestero
Són vora les 15h i continuem cap a l'estany Negre, que amb les aigües ben fosques dóna la benvinguda a l'alta muntanya. El recorrem per la dreta seguint el GR fins a una bifurcació. Deixem a la dreta el senderó que puja al coll de Monestero i continuem cap a l'esquerra en direcció a la collada de Saburó, on arribarem una hora més tard, després de vorejar l'últim dels llacs d'aquesta vall, el de Cap de Port. El cel es va cobrint de núvols que es van enganxant a les arestes a gairebé 3.000 m d'alçada. 
cim del Peguera
Arribem al coll per pendent suau. L'altre costat està força més tapat  i les denses nuvolades no ens deixen gaudir plenament del paisatge que tenim al davant. Anem baixant per entre blocs de pedra i vorejant l'estany de Saburó, que per la nostra sorpresa està ben buit, tan sols hi ha aigua en un 20% (més o menys). Arribem al pas de l'Ós, equipat amb esglaons de ciment (tot un luxe...) i resseguim l'estany de Mar per la dreta fins arribar a l'estany i refugi de la Colomina. Són les 18h i el cel està molt cobert, tot i així podem gaudir d'una bona vista de la vall Fosca. El sopar és a les 19h, així que tenim temps per fer la cerveseta de rigor... Bona feina per avui!!
albada al refugi de Colomina
La previsió per l'endemà és una mica pitjor del què ens pensàvem, així que canviem de plans. M'he trobat un vell amic de Valls que està realitzant la Carros de Foc. Decidim unir-nos en una part de la travessa fins al coll de Peguera, tornant a passar pel pas de l'Ós i remuntant un senderó ben definit que voreja l'estany petit de Saburó, amb unes vistes excel.lents del pic dels Vidals (2.904 m). El cel s'ha despertat més obert del què ens imaginàvem, així que quan arribem al coll fem el pensament de pujar al pic més alt de tot el Parc Nacional: el pic de Peguera. 
estany de Monestero
des del coll de Peguera
El Llorenç i jo comencem a remuntar la seva vessant SO mentre el Joan Carles ens espera al coll. Arribem a un collet marcat amb fites a 2.940 m. Girem a l'esquerra on ja s'intueix l'aresta que haurem de resseguir per arribar al cim. Després de fer alguns passos un xic complicats arribem al punt més alt, on gaudim d'un panorama extens de llacs, vallades i cims de pedra infinita. Genial!, però els núvols comencen a fer acte de presència, així que galeta de xocolata, glopet de vi del bidó de bicicleta i resseguim els passos que hem fet per arribar al cim. En 1h 20 min pugem i baixem del cim des del coll de Peguera.
El sol ja no llueix i ens despedim del Llorenç que continua cap al coll de Saburó. El Joan Carles i jo comencem a baixar per l'eterna pedrera que hi ha fins assolir la zona de la Girada Gran, on conflueixen els senderons del coll Monestero, el de Peguera i el coll de Mar. El temps sembla que aguanta, si més no no sembla tenir ganes de ruixar-nos encara. La vall de Monestero es torna dolça i comença a ser verda, un color que fa hores que no veiem. Anem recorrent la vall per un senderó molt ben marcat. Quan girem el cap ens trobem amb els gegants de pedra del Peguera, el Monestero, el pic de Mar i el pic Morto que ens vigilen des de les alçades. Quin panorama, mare meva... immens!!
valls de Peguera i Monestero des del cim del Peguera (2.984 m)
Acabem passant pel refugi d'Ernest Mallafré i les gotes ja comencem a fer acte de presència, de totes maneres no són abundants i es pot caminar tranquil.lament. Arribem a la zona de l'estany de St Maurici on agafem el GR 11 ja fins a Espot, on arribem una mica xops però molt satisfets per haver acabat la volta sense complicacions. 

Com sempre, la muntanya ens captiva i ens mostra la nostra petitesa al costat de la majestuositat de la Natura. Merci nois per la companyia!

 
estany Tort de Peguera i refugi Josep Mª Blanch, al fons d'esquerra a dreta:
Monestero, Peguera, Saburó i Mainera


Salut
pep

15 d’ag. 2015

TOMB AL MONTMELL, MONTAGUT I LA LLACUNA...

Feia temps que volia pujar a St Magí de Brufaganya, i una bona ocasió era començar les vacances amb una volta 5 estrelles per la zona, és a dir vorejant el massís del Montmell, al Montagut i la Llacuna-serra d'Ancosa. Sortia de Llorenç a les 13h amb la intenció d'arribar a Santes Creus on tenia la furgoneta i tornar cap a casa, però el dia pintava molt bé i sobretot les sensacions eren molt bones: simplement tenia ganes de continuar. Feia temps que no pujava a Querol, i a mesura que ho feia em va venir al cap el nom de St Magí. Així que vaig fer parada per agafar aigua a l'entrada de Querol i em dirigia cap a Esblada, però aquest cop enllaçaria amb la carretera de Sta Coloma pel conjunt de cases que hi ha a Seguer, una pista una mica rugosa però que t'estalvia una quants km.
Entre Seguer i Sta Perpètua de Gaià trobem el tram més ferregós, tant per la pendent de la carretera com per l'hora de sol que feia, sempre, però, és excepcional arribar a aquesta població menuda amb la seva torre medieval tan característica. Continuava per terreny més suau fins a l'entrada de Pontils, oon trobem la carretera que enllaça amb la Llacuna i on trobem el cartell de St Magí. Aixi doncs l'agafo amb una temperatura més suau i un paisatge que es va transformant en camps de llaurat i ferratge. Llàstima que la cantera de calç i guix embruta i empobreix el paisatge. Continuo cap a Vilaperdius i Valldeperes, on trobo l'encreuament cap a St Magí. Després de 2,5 km de carretera excepcional arribo a l'ermita de St Magí, des d'on reculo i entro a veure la font d'on treuen l'aigua els Tarragonins a la diada de St Magí. La veritat és que em va sorprendre molt l'indret amb boscos potents amb una verdor magnífica que conviden a la reflexió i al deteniment espiritual.
Retorno a la carretera de la Llacuna i baixo com una bala fins a l'encreuament d'Igualada. Encaro la primera pujada fins al poble de la Llacuna, on paro a fer un refrigeri, i continuo pujant fins al collet de la Serra, des d'on m'esperen uns 25 km de baixada ininterrumpuda fins a St Martí Sarroca. Arribo així a la plana de l'Alt Penedès. Em decanto en direcció a la Bleda per pista asfaltada i més endevant pel camí del Romaní fins al mas de la Torre, on continuava avall en direcció a les Conilleres, passant per St Pere Ad Vincula. De les Conilleres continuo cap a Castellví de la Marca i cal Margarit, on agafo la pista asfaltada fins a la carretera de la Múnia. D'aquí vaig a buscar l'enrunat mas de Lligamosques per la carretera i baixo a Cornudella per pista asfaltada. 
Per acabar la volta arribo a St Jaume dels Domenys i continuo cap a l'Hostal per arribar a Llorenç de nou sobre les 20h. La volta m'ha deixat millor del què esperava a tots nivells: físic, paisatgístic i natural. Una volta 5 estrelles de les que es podrien convertir en una clàssica a cavall de les comarques de l'Alt Camp, el Baix Penedès, l'Alt Penedès i l'Anoia. Impressionant...!!!




Salut
pep

PISTES PENEDESENQUES...

Una nova sortida amb el tàndem, aquest cop pilotat pels seus propietaris, L'Irene i el Miguel, que s'han decidit a ensenyar-me algunes pistes asfaltades a cavall entre el Baix i l'Alt Penedès. Sortim de Llorenç en direcció a l'Hostal, on continuem cap a Gemenelles i cap a la carretera de les Ventoses. La creuem i continuem per pista asfaltada en direcció a la Carronya, des d'on continuem en direcció a Gumila ben a prop de la base del Castellot i cal Margarit, que serà el següent destí, abans però passarem per algunes rampes properes al 17%, sort que les fem de baixada, ja ja ja...
Arribem per la pista de cal Margarit, sempre amable i amb bones vistes, i ens desviem cap a Castellví i el Maset dels Cosins per arribar a la Múnia per carretera tranquila. Agafem el camí del mas d'Estalella fins a Sant Marçal, i ja des d'aquí per carretera secundària fins a les Masuques, on agafarem una pista asfaltada a mà dreta que ens portarà de dret a l'ermita de St Esteve, vora el riu Foix. Resseguirem aquest fins a l'entrada del Castellet, on sempre és bonic retornar, i des d'on girarem cua cap a l'Arboç per carretera. 
L'arribada a Llorenç la realitzarem per una pista, nova per mi com moltes de les d'avui, que ens porta de dret a Banyeres, i des d'aquí ja en direcció a la casa Roja i Llorenç. Un matí molt agradable de temperatura i companyia, i com sempre descobrint racons i camins que ens menen a llocs gaudibles per la vista i l'ànima. Gràcies nois per compartir-ho...!!!












Salut
pep